Deesses i marines en Tono Fornes

Espècies d’aigua, terrestres i i que solquen l’aire, conceptes filosòfics, el ritme dictat per la memòria i els imperatius de la biologia, la rialla i el tacte amorós: tota una xarxa desplegada per Tono Fornes en el seu últim poemari “Dones que caminen de pressa”.

 

Tono Fornes Dones que caminen de pressa Aguaclara 2010

Tono Fornes
Dones que caminen de pressa
Aguaclara 2010

Remarca Pere Ballart en El contorn del poema que l’èxit de l’art consisteix, en gran mesura, en la sàvia administració de sorpresa i previsibilitat, l’equilibri entre llibertat i necessitat, espontaneïtat i llei, creativitat i obediència. És possible que per aquesta raó Tono Fornes decidira —contràriament als qui emmascaren deutes literaris— mostrar des d’uns inicis la seua ascendència poètica: en Vol de mans (1989) adverteix, com a carta de presentació i programa estètic, que “no li costa gens de dir que el seu poeta català preferit és Gabriel Ferrater, i fa seua l’observació del reusenc en el sentit que, òptimament, tot poema hauria de ser clar, sensat, lúcid i apassionat; en una paraula, divertit”. Un ideari que es converteix en proclama en l’últim poemari, Dones que caminen de pressa: “Si tota literatura parla de literatura,/ si tot poema dibuixa un poema previ,/ si tot llibre és la llavor impredectible/ d’altres llibres i remet/ a un únic text originari,/ poeta és dir plagiari?” El propòsit no ha de ser un altre que el “de reescriure i explorar, afònics/ d’incerteses, enamorats encara,/ en el viatge esquerp de l’anamnesi”.

Una sèrie d’obsessions creuen i afaiçonen l’obra poètica de Tono Fornes, i es projecten en la diversitat de veus i personatges en què es reencarna el poeta. Un món que orbita indeturable, com el de l’astor —parent del falcó de Narcís Comadira— de L’ordre atàvic que inaugurava Diapasó amerat (1986), amb la pupil·la alerta en “la confusió de verds/ de les alzines, el caos/ del runar sec”, fins que es llança sobre la presa i tot pren sentit enmig d’un “bell nou ordre/ i ens sol·licita/ tutors de sang vessada”: la natura sotmesa a una lluita extenuant amb el llenguatge i un qualificatiu fulgent —forjat en una Fàbrica de vidre—. Tono Fornes recorre a imatges que encripten associacions inesperades, ja siga amb l’ansa d’una àmfora que destil·la tota una geografia en Periscopi (1999), o en el poema cosmogònic Burgess Shale de Dones que caminen de pressa, amb fòssils primigenis que desxifren “a les pissarres fines/ d’aquells fangs ancestrals/ si érem predadors/ que, muts, ens acaçàvem,/ o les litografies/ d’un sexe inaugural,/ heroic, quan mudàvem/ de closca en l’abraçada”.

Però a més del paisatge privat de Tono Fornes, com els dos sonets inicials dedicats al garrofer que “has conegut el càntic delerós/ dels ocells, i la soga suïcida,/ la suor del cavall, la maleïda/ llàgrima de l’exili, l’ufanós/ mecanisme de la brisa, el raig,/ la cicatriu sonora de la pluja”, el seu país i Dénia convoquen sovint la mirada —romàntica i exasperada— del poeta. Si en Diapasó amerat era un “país dur d’aixafar/ i exagerat (per trist?) que diu esclatasang/ a un fred bolet humit color rajola”, ara el desencís de “la teua terra expoliada” du el poeta mar endins: “Allunya’t. Canta. Beneeix/ les deu milles que et separen,/ bonhomioses, del reclam/ dels paisatges ensorrats”. Això sí, per evitar recloure’s dins un mateix —“un ammonit, introspectiu”— i tirar mà del recurs assidu del sarcasme, cal acceptar també que “en la vida/ bella i trista hem conquerit,/ potser, el dret fugisser a l’alegria”. Fins i tot en uns carrers que el poeta ha acabat per acceptar des de la rendició còmplice: “Oh estimada, desafecta,/ deviscerada, estúpida/ ciutat escopida des de la mar,/ que mal que anem/ envellint tots dos!”.

En aquest conflicte entre la terra i l’aigua no és gens fàcil decantar-s’hi, i Tono Fornes no sap si obeir al reclam de “ser Jonàs, deixar-se remolcar/ per la balena blava (…) esvalotar la mar/ de qui tornà a la mar des de la gràvida/ terra inhòspita i estreta”, o més aviat acceptar-se com un estrany en un port que sol revisitar amb un “nuc en la gola/ d’espart, nits de quitrà./ Tractes d’espectres tristos/ a la llotja (…) (I una caixa/ amb tres escamarlans/ agitant armes, samurais/ sense escenari de guerra/ ni de pau)”. Si bé és confortant esguardar “el bigoti de bromeres de les barques”, la visió idíl·lica de la mar cedeix davant la condició humana que, un colp més, confirma que “amb una barca compartida/ per dos germans que mai/ no s’han pogut ni oldre,/ i que en l’amura s’ufana del seu nom:/ Doshermanos”. Una de les imatges —estellesiana— millor robades al paisatge de Dénia és “el discurs desbocat de la bugada estesa/ en un balcó portuari:/ un polp assecant-se entre dues bragues”.

Perquè les ganyotes burlesques esclaten de forma instintiva en els versos de Tono Fornes, com els epigrames de Vestigis, filogènies i desficis (2006), ja que “de les lèxiques/ multiplicitats d’aquest idioma/ del bon dia comú, m’és preferida/ la que em deixa, en valencià, tocar-te/ per telèfon./ Per telèfon, també”. Una tendència que en aquell magnífic poemari impregnava des de la Mort del ca a la vida dels filòsofs: la llengua punxegosa i àcida —també vulnerable— de Catul. Ara bé, si la poesia de Tono Fornes respon a un estímul és el de l’observació d’una anècdota, uns relleus i unes estampes que deriven en una reflexió genèrica —l’humus carnerià—. En la línia de Carmen et error, l’alumna que només sabia expressar que “la luna es grande, rota y hermosa” —tot un tractat vital i poètic—, en aquest últim llibre el poema E. H. ens dibuixa una xiqueta que “fa escaire/ amb la seua ombra”, i només l’acompanya en el quadre “un bípede provisional que passa/ vora el castell guillotinat de llum (…) Estranger,/ jo vaig també, de nou, camí de casa”. O bé la ruïna majestuosa dels mercants “podrits de viatges i de sals, / amb les genives corcades de les àncores/ i el rovell cancerós de la carena”.

Tono Fornes és fidel a la consigna ferrateriana: un dels motius per escriure poesies és el desig de veure fins on podem aixecar l’energia emotiva del llenguatge. En el terreny amorós —d’on irradien gran part dels seus poemes—, Dones que caminen de pressa i també els poemaris anteriors són, si de cas, descendents directes de Robert Graves més que no de l’autor de Les dones i els dies. És cert que els diàlegs amb l’amada s’intercalen com una foguerada de llum —un enunciat capriciós i alhora clarificador— en poemes com Pintallavis o Nom de la pluja, però el record melancòlic i reelaborat de Ferrater ací és ocupat per una visió impulsiva i sense prevencions de l’amor, més propera a l’esperit de Graves, com en Química i Deriva continental: “Ara que sabem tant/ millor callem. Ja dorms?”.

W. H. Auden ens indica —oracular— que la mesura de qualitat d’un poeta consisteix en la freqüència i diversitat d’ocasions en què recordem la seua poesia. És cert que Tono Fornes abusa, de vegades, d’un conceptisme que reclama una lectura exigent —imatges amb ombra de misteri—, però també és un dels seus valors, el desafiament estètic que ens llança en els seus versos. Encara que quan destensa el gest i relaxa la fuetada lingüística emergeix, potser, el millor poeta. Si en Dol de Vestigis, filogènies i desficis constatava que “És rigorosament cert que les llampugues/ de blaus i llums i roses prodigiosos/ minaren la mar de Dénia aquell octubre (…) Les religions del més enllà només em tempten/ per si tornar a pescar amb el meu pare”. Una figura, la del pare, que centra l’homèrica Elegia que li dedica en aquest últim poemari: “Jo que no vaig saber agafar-te les mans/ en la nit que sabia que la mort et cridava,/ covard com Paris”. Revelacions davant les quals restem captius i indefensos, ja que “ara i per sempre ignoraràs, / versaire, dues coses:/ el dia de la teua mort/ i el vell misteri de les dones/ que caminen de pressa”.

 

Posdata, 10 desembre 2010