Hannah Arendt i Mary McCarthy en el túnel del segle XX

Dos llibres, un de correspondència i un altre d’entrevistes, ens ajuden a traçar l’autoretrat d’aquestes escriptores, i també d’acostar-nos a l’Amèrica i l’Europa que conegueren des de l’acabament de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada dels anys setanta.

 

Mary McCarthy tan sols hagué de somriure i d’esguardar amb aire picardiós Josep Mª Castellet per tal d’esfondrar les tènues bases literàries del realisme espanyol. “Ja sé que no s’ha d’enfadar, monsieur Castellet, però quan vaig llegir la seua ponència, abans d’ahir, me’l vaig imaginar més aviat com una òliba sinistra”. Aquesta senyora vivaç i persuasiva, fidel al cànon de Vassar College —contestatàries, elegants i malcriades, sempre disposades a mostrar uns quants “quirats d’intel·ligència”— reprenia a un embadalit i receptiu Castellet sobre l’ideari estètic realista en un congrés a Madrid a l’inici dels grisos i inquisitorials anys seixanta. L’autor d’Els escenaris de la memòria ho recorda, encara fascinat pel flirteig polemista de Mary McCarthy, amb la cadència característica de la seua prosa britànica. Més endavant Castellet també comprovaria que era més fàcil quedar seduït per l’escriptora nord-americana mentre li feia d’acompanyant per les botigues senyorials de París que no pels postulats i els experiments del noveau roman.

Divertida, perplexa i maliciosa, Mary McCarthy descrivia a la seua confident Hannah Arendt la trobada amb aquell grup d’intel·lectuals a Madrid: simpàtics i provincians, quasi tots comunistes, seguidors del realisme socialista i de Lukács com si es tractara de les ensenyances de Tomàs d’Aquino. Aquest és el to íntim i còmplice que despleguen, al llarg de quasi trenta anys, aquestes cartes recollides en el volum Entre amigas. Correspondencia entre Hannah Arendt y Mary McCarthy (1949-1975) i que ara es reedita. Enmig dels sotracs de la segona part del segle XX, de convulsions sentimentals, d’èxits i arraps de la crítica, et deixes dur per aquest xafardeig sofisticat —incisiu, a estones frívol, desigual— sobre fets i noms emblemàtics de l’època: “Nueva York me pareció deprimente, llena de gente cotorreando de política, sexo y Norman Mailer”.

Permeables al radicalisme polític, intuïtives, contradictòries —gratuïtament provocatives—, vulnerables, privilegiades i orgullosament elitistes es mostren aquestes escriptores entre encontres esporàdics a Amèrica i Europa, viatges i anècdotes de la seua llampant carrera pública: llibres de ressò mundial, articles en les revistes més influents, tractament de glamuroses estrelles en cada conferència que impartien. En poques pàgines no és estrany veure Mary McCarthy colèrica amb els bombardejos sobre Vietnam, sorpresa i atordida mentre s’acaçaven als carrers parisencs trostkistes i maoistes, o bé indignada perquè en un sopar amb Jean-François Revel se li trencà un pont dental amb una torrada excessivament carregada de caviar.

Com una de les protagonistes de la novel·la El grup (1963) que la llançà a la fama i la féu milionària —una candorosa i efervescent història d’unes xiques-Vassar que pretenen menjar-se el món—, Mary McCarthy prové del nucli de Partisan Review i dels ambients aristocràtico-esquerrans americans; això sí, després d’un llandós discurs dogmàtic del seu examant i cap de la revista, Philip Rahv, no s’estarà d’anotar que amb el seu marxisme anacrònic semblava, si fa no fa, “como si hablara con un mamut fosilizado”. Mary McCarthy és capaç, en unes línies de diferència, d’anàlisis mesurades i d’opinions estrambòtiques —algunes d’elles irrisòries—, llampecs lúcids i certes dosis de pragmatisme. Després d’una estada a Zurich, feliç de la civilització i el luxe que l’envolta, apunta: “qué pena que Lenin no se haya instalado allí y se haya hecho un burgués”.

Si de cas, la Mary McCarthy més brillant és la que està més a prop de la crítica i el retrat literari, perspicaç en la línia d’alguns dels articles d’Escrito en la pared (1970), tant a favor com a la contra. Desdenyosa amb Graham Greene o Salinger, àcida amb Simone de Beauvoir, de qui no tolerava el seu catecisme de severa i tòpica mestra d’escola; alguns dels escadussers elogis els reserva, a banda del seu cercle privat —Dwight Macdonald, William Philips i Nicola Chiaromonte—, per a Foc pàl·lid de Nabokov. Quant a la producció pròpia, s’agraeix que no es mossegue la llengua a l’hora de reconéixer que la seua novel·la es decanta cap a l’autobiografia “como las heroínas de George Eliot que tan torpe y enfermizamente se parecen a su autora”. De vegades, és senzillament adorable: després d’una festa on acudiren les dones dels difunts Orwell, Camus i George Bataille, Mary McCarthy comenta que “la casa se me llenó de viudas, como en Ricardo III”. Ara bé, quan rep unes quantes bastonades pels reportatges sobre el Watergate o per la novel·la Pájaros de América, combina l’abatiment amb la preparació de la seua punxegosa armadura.

Totes aquestes oscil·lacions de caràcter —inclosos quatre matrimonis, un d’ells amb el crític Edmund Wilson, i diversos amants—, creatives i també ideològiques són detallades a la seua amiga Hannah Arendt, comprensiva i maternal en un principi però amb una relació més igualitària a mesura que avancen les cartes. Una Hannah Arendt que ja començava a ser coneguda per Els orígens del totalitarisme (1951) i que explicarà a la seua estimada interlocutora cadascun dels projectes en què treballa, entre ells La condició humana (1958). Això sí, Mary McCarthy considera que, pel que fa a la filosofia, necessita tindre la febre ben alta per poder entendre Kant i Kierkegaard. En cada obra que publiquen es mostren solidàries i s’engresquen efusivament —un pacte d’autodefensa— l’una a l’altra.

De fet, un dels capítols més interessants —i inquietants— que es pot resseguir és l’impacte i l’animadversió que generà Eichmann a Jerusalem (1963), el conjunt d’articles encarregats per The New Yorker per al juí a Israel d’un dels principals gestors —un assassí gegantí i impàvid— de la maquinària d’extermini que féu possible la solució final. Gershom Scholem, Hans Jonas —un dels amics més càlids amb qui trencarà temporalment—, Saul Bellow o Raymond Aron seran alguns dels nombrosos detractors de les seues temeràries —i per moments detestables— afirmacions. I és per això que aquestes cartes serveixen per ajustar una mica més el perfil de Hannah Arendt, evasiva i fluctuant en moltes de les opinions polítiques, procliu a un èmfasi irreprimible —Susan Sontag heretarà a consciència aquest estil— que enterboleix moltes de les seues reflexions.

Aquest ball de posicionaments —quant a la cultura de masses, acció política o identitat jueva— és ben revelador en la sèrie d’entrevistes i debats que, molt oportunament, ha recuperat l’editorial mallorquina Lleonard Muntaner amb el títol Converses amb Hannah Arendt, tot i la defensa aferrissada —atrinxerada, en diria jo— de l’epíleg de Xavier Antich a l’obra global de l’autora. En aquest escrit s’arriba a presentar, fins i tot, a Hannah Arendt com una de les crítiques més contundents al pensament de Martin Heidegger. Curiós, si més no, sobretot si atenem a la constant reivindicació i amor incondicional de Hannah Arendt per l’autor de Ser i temps. El heideggerianisme, tan ben considerat entre gent de tots els colors polítics i que —en paraules de Karl Jaspers—, representa una barreja de nihilisme actiu, mística irracional i màgia loquaç que ja contenia en essència la seua adscripció al nacionalsocialisme; una filiació sobre la qual mai no es penedí l’exrector hitlerià de Friburg. “Entre los filósofos modernos pienso que Heidegger es el más interesante”, escriu Hannah Arendt a Mary McCarthy, sempre atenta i sol·lícita al més mínim gest del seu antic professor i amant, i també molt influenciable a aquesta boirosa metafísica, tal i com apunta Richard Wolin en Los hijos de Heidegger.

El poeta W. H. Auden peregrinà fins als seus últims dies —reverencial— per fer tertúlia amb Hannah Arendt; fins i tot, Stephen Spender els arribà a espentar perquè compartiren el que hauria estat un peculiar matrimoni. Per posar un exemple del seu magnetisme i dels seus reflexos, ja en les primeres declaracions de Solzhenitsin abans de publicar Arxipèlag Gulag l’escriptora ensumà de seguida els aspectes més foscos del dissident: “lo único que le falta del paneslavismo del siglo XIX es el antisemitismo”. Sense dubte, una ment dotada —enèrgica— que no ha deixat d’incorporar adeptes i militants. En aquestes cartes i entrevistes assistim a un bon mostrari d’aquesta intel·ligència, clarivident o tumultuosa —rupturista, extraviada o tendent a la cautela— segons les circumstàncies. Tot plegat, un espill no massa distorsionat del que ens deixà el segle XX.

 

Posdata, 20 d’abril 2007