Les SS o la reserva espiritual del Reich

L’historiador Christian Ingrao tracta de fixar en aquest estudi l’etapa de formació i les creences de l’elit de les SS, uns dogmes que assumiren amb fanatisme i que executaren minuciosament amb l’arribada del nazisme al poder i l’ocupació d’Europa.

 

Christian Ingrao
Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS
Trad. José Ramón Monreal
Acantilado 2017

Per als futurs intel·lectuals i quadres dirigents de les SS, a partir del 1918 existeix, sobretot, una sensació de guerra inacabada. Entre aquests jóvens —que per edat no pogueren anar al front— s’interioritzà després del Tractat de Versalles la certesa d’assistir a l’aniquilació del seu país, incrementada per períodes revolucionaris, ocupacions, desmembració de territoris i revoltes separatistes. L’historiador Christian Ingrao parteix d’aquesta mena de trauma compartit per brillants juristes, economistes i llicenciats en humanitats que haurien de formar part de l’elit més respectada, temuda i fanatitzada d’un partit de masses: l’NSDAP. Per tal d’elaborar aquest exhaustiu estudi que és Creer y destruir. Los intelectuales en la máquina de guerra de las SS, l’autor s’ha capbussat entre centenars d’arxius, però també en cartes íntimes, testimonis judicials i declaracions per a l’entrada en el cos d’aquesta avantguarda destructiva i implacable que fou l’Ordre Negra. Junt a l’excel·lència acadèmica, aquests oficials —que es convertiren en venerats mandataris de la maquinària de guerra nazi— havien adquirit el seu compromís polític en els anys vint a partir de la ideologia völkisch, contrària a l’internacionalisme, d’un antisemitisme furiós i amb un odi inextingible als enemics que amenaçaven —als seus ulls— la supervivència d’Alemanya.

En aquest sentit, Christian Ingrao intenta sistematitzar el catecisme intel·lectual de les SS, unes creences en què l’objectiu consistia a reformular la història i transformar-la en una successió de combats identitaris marcats pel segell ètnic. Els membres de les SS havien de ser una espècie de reserva racial —pura i espiritual—, situar-se en el lloc més avançat d’una refundació sociobiològica convertida en segell distintiu del nazisme. Per tal d’assegurar aquesta supremacia dins del partit i dels òrgans ideològics de l’Estat quan ja s’ha accedit al poder, Reinhard Heydrich atribueix una dimensió científica al treball d’informació i de repressió que han d’activar organismes com l’SD: cal traçar la figura de l’adversari amb les mateixes pràctiques discursives —i estil— que historiadors, sociòlegs o filòsofs quan descriuen fenòmens socials. Una tasca que realitzaren amb minuciositat obsessiva quant a recopilació de dades i detencions després de l’annexió d’Àustria, l’ocupació dels Sudets i la resta de Txecoslovàquia. Un dels millors apartats del llibre és el que s’endinsa en una primera fase en què la consigna obligatòria prioritza —a qualsevol preu— la protecció dels illots de població alemanya envoltada per estats hostils sorgits el 1918, i on l’essència germànica quedava desvirtuada pel mestissatge fins a la dissolució. Però amb l’inici de la guerra entren en joc els Einsatzgruppen —unitats que garanteixen el control amb l’avanç alemany—, i les normes per a l’evacuació són substituïdes per la consolidació del domini germànic i pràctiques de reassentament.

Amb la invasió de l’est i del centre d’Europa per les tropes hitlerianes, les SS reben l’encàrrec d’establir un cordó sanitari des del Bàltic fins a Ucraïna, amb noves colònies de soldats-camperols fidels al règim. Per a aconseguir aquestes reubicacions i traçar el nou mapa del Reich, les ordres ara van destinades a especificar els mètodes de despoblament —o matances milionàries— per a assegurar un immens territori de germanització. Però si bé la intenció d’aquest assaig tracta de fixar el paper ideològic i militar de les SS en aquest procés —sense estalviar dades, comunicats i la responsabilitat d’aquests dirigents en les execucions—, també és cert que a partir d’un moment l’estudi de Christian Ingrao encalla i la narració es torna confusa en una acumulació de xifres, sigles de l’organització interna de les SS i documents desconeguts fins ara. Es troba a faltar més simplificació per a trenar el fil entre tantes fonts consultades, convertir aquesta monumental tesi en una successió més comprensible de fets. Una manufactura massa acadèmica, amb un ús forçat d’un llenguatge freudià per a la descripció d’episodis en què es qualifica l’actitud de la cúpula de les SS com a “angoixa escatològica”. Ian Kershaw, Anthony Beevor o Barbara Tuchman concentren els esforços a fer fluïda i magnètica la narració sense descurar investigacions i troballes de l’historiador.

Ara bé, un dels capítols més espaordidors de Creer y destruir és el relat de “la intensificació d’expulsió i d’extermini físic d’ètnies indesitjables”, una animalització de l’enemic segons el determinisme racial nazi i uns patrons antisemites assumits des d’abans de la guerra per la jerarquia de les SS. Després de la invasió de l’URSS, les directrius són clares: justificar amb dades la complicitat jueva i bolxevic, demostrar amb un llenguatge jurídic que els jueus en són els màxims responsables. Aleshores el conflicte esdevé una guerra racial: la idea de llançar un colp mortal està ja en gestació —la projecció del genocidi en fases—, mitigar el perill jueu abans de l’aniquilació total. Les instruccions mèdiques per a fer més efectives les matances són el punt culminant d’aquesta planificació, com demostra la carta d’un membre del Sonderkommando a la seua dona, d’una crueltat exhibicionista i impàvida: “A Rússia, allà on hi ha un soldat alemany, no queden ja jueus”.

Un professor d’història de les SS explicava —embriagat de victòries— als seus alumnes de l’RSHA abans de la batalla de Stalingrad que la primera guerra decisiva fou la dels Trenta Anys; la segona amb la revolució francesa i l’alliberament alemany 1789-1815; la tercera el 1914-1942 amb la superació definitiva de la pau de Westfàlia del 1648: “aquesta volta —cosa que tots sabem— no hi haurà terme mitjà”. Amb la progressiva retirada de les tropes alemanyes aquests dirigents oculten en els seus escrits —privats i oficials— l’evident derrota. En els posteriors processos judicials, l’estratègia és la negació i l’ambigüitat en les respostes, assignar la responsabilitat a dignataris morts o desapareguts. Però la conclusió de Christian Ingrao és que els intel·lectuals de les SS, després d’haver estat enfrontats molt de temps a l’experiència de la violència, no semblen massa afectats —ni penedits—, malgrat la implicació i legitimació del genocidi. Una altra de les lliçons —sinistres— d’aquesta història.

 

Posdata, 23 de setembre 2017