Les bondats de l’èpica

“Res no mou tant un anglés com l’amenaça d’invasió, la realitat desconeguda durant un miler d’anys. Un gran nombre de persones estaven decidides a conquerir o a morir. No calia enlairar-los l’esperit amb l’oratòria”. Una de les constants al llarg d’aquest primer volum de memòries La Segona Guerra Mundial (1919-juny 1941) és la confiança il·limitada de Winston Churchill en el seu poble, la certesa que Gran Bretanya n’eixiria vencedora. Les vacil·lacions sobre el curs de la batalla i propostes d’armistici quedaven ben lluny del seu caràcter. En els moments de desànim que seguiren les derrotes més inquietants Churchill grunyia —amb la mirada perduda—, i remarcava que només veia motius per a l’esforç i la vigilància, però no per al pànic i el temor. Amb instint irreductible de líder polític, cap militar i diplomàtic, sabé encomanar aquest optimisme a la població i a tot el seu estaf. Gràcies, entre altres coses, a la seua retòrica de tall clàssic i èpic, a aquella veu rogallosa d’ós enfurismat i sorneguer.

Fou una sort que Winston Churchill haguera llegit Maquiavel. Les paraules d’El Príncep, tenebroses i despietades en boca d’un dictador, ens reconforten pronunciades pel primer ministre: “Els homes es vengen de les ferides lleus, però no de les greus”. La indignació i la incredulitat esguiten una vegada i una altra les pàgines dedicades al període d’entreguerres. I és que no li encaixava que l’obsessió de les potències vencedores sobre Alemanya se centrara en les reparacions econòmiques —una humiliació impossible de satisfer— mentre se’ls deixava rearmar-se amb total impunitat. Com a contrapunt, el govern de concentració Mac Donald-Baldwin insistia en un pacifisme publicitari i suïcida. Churchill, atònit, no parava de demanar més blindats i menys parauleria angelical.

Pocs polítics d’aquella època sentiren tan clarament la necessitat d’una Societat de Nacions efectiva, un organisme internacional capaç d’aplicar sancions i fer que s’acompliren. Perquè tal i com assenyala Churchill, la campanya de Mussolini a Abissínia —condemnada tímidament— facilità a Hitler l’esquema d’actuació: primer la provocació, després trepitjar la legalitat i preparar així la posterior agressió. La Societat de Nacions i l’acord de Locarno — tan ridiculitzats per uns i altres— haurien pogut evitar aquella “guerra innecessària”, com no es cansa de qualificar-la.

Fins i tot, en els períodes de màxima tensió, quan Chamberlain enlairava —amb sorprenent aire victoriós— el document dels humiliants acords de Munic, o amb la previsible annexió alemanya dels territoris txecs, Winston Churchill encara hi veia l’oportunitat d’aturar la barbàrie de Hitler. Però sucumbiren a la política de contenció, una prudència que al final se’ls girà en contra. Evidentment, la por a una altra guerra mundial fou un llast determinant entre els britànics a l’hora de negociar, la qual cosa no eludeix als seus ulls les responsabilitats per cada decisió.

Winston Churchill lliura elogis a la majoria de col·laboradors i ministres, però les discrepàncies i enfrontaments també suren en aquestes memòries. A Stanley Baldwin li retrau haver estat massa pendent dels corrents canviants de l’opinió pública. Al contrari que Chamberlain, qui creia il·lusòriament que els seus dots d’estadista servirien per domesticar els dictadors. La rivalitat amb lord Halifax en la concepció global de la guerra a penes s’insinua en algun capítol. Més crític se’l veu amb Staford Cripps, ambaixador a l’URSS i un dels caps del laborisme junt a Atlee.

Amb De Gaulle ens mostra un caràcter inaccessible, d’un orgull petrificat. Ara bé, la munició quant als retrats la reserva per als totalitarismes. Tot i menysprear el comunisme —el perfil robotitzat de Molotov— per l’ombra que projectava sobre les societats lliures, Churchill sap que el perill immediat està en el nazisme i en aquella fusió d’odi i violència que estenia Hitler. Davant els escarafalls desafiadors de Mussolini i del comte Ciano, no amaga un cert to burlesc, com si no se’ls acabara de creure.

A pesar de ser les memòries d’un home d’estat, Churchill combina la solemnitat que requereix un passatge conflictiu o dramàtic amb l’humor i alguna que altra pinzellada personal, com recordar-nos la importància de la sesta per poder fer front a les vesprades esgotadores de treball al Gabinet; quan no és cridat a formar govern per Baldwin, Churchill no s’està d’agafar la caixa d’aquarel·les i anar-se’n al camp. En algun fragment es nota l’afany per dissimular la decepció, com és referir-se al relleu de Clemenceau per Poincaré a França després de la Primera Guerra Mundial: “La ingratitud envers els seus grans homes és la marca dels pobles forts”. No cal dir que la sentència de Plutarc va dirigida, sobretot, als britànics per haver-lo derrotat electoralment.

En la prosa de Winston Churchill —amb mirades als clàssics però també a una llengua més viva i funcional— s’hi donen cita, a més de Plutarc i Ciceró, les ensenyances del doctor Johnson i la cadència mesurada de Gibbon, així com la solidesa i el deute amb la tradició de Macaulay. Quant als discursos és insuperable —molt filtrats en aquestes memòries— i ben dotat pel que fa a la narració bèl·lica: els primers combats amb la marina a Noruega, l’evacuació de tropes a Dunkerque i a Creta, els bombardejos sobre Londres o la planificació de les campanyes a l’Àfrica. La persecució d’un cuirassat alemany fins a les costes argentines és descrit amb un ritme gairebé cinematogràfic.

Isaiah Berlin —feliç amb l’estil i la retòrica churchillianes— subratlla com unes personalitats tan oposades com el primer ministre i Roosevelt saberen eliminar les diferències per entendre’s —a banda de la força, el paper essencial de la seducció—: la defensa de la democràcia, el parlamentarisme i la llibertat foren les conviccions ineludibles. La intuïció política de Josep Pla ens el presenta com un home d’acció per a qui era més fàcil manar que donar consells, incapaç de destacar en els períodes més burocràtics de la història. Intel·ligent, estratègicament pintoresc, als antípodes del retrat enfosquit, desdibuixat, que en fa Sebastian Haffner.

Un porter d’un club londinenc, en l’etapa prèvia i incerta d’intent d’invasió a Gran Bretanya —després de la desfeta francesa i amb la força aèria en clar desavantatge— comentà al primer ministre: “En qualsevol cas, senyor, heu arribat a la final, i la jugarem en camp propi”. De vegades, el porter d’un club pot ser més savi que el Primer Lord de l’Almirallat, i això Winston Churchill ho sabia.

 

Posdata, 14 gener 2005