Un lector entusiasta

Pietro Citati (Florència 1930) ha practicat els principals gèneres que giren al voltant de la crítica: biografies, estudis assagístics o articles en premsa on una gran varietat d’autors són sotmesos al seu escrutini des de la passió per la literatura.

 

Ulises y la Odisea Trad. J. L. Gil Aristu Galaxia Gutenberg 2008

Ulises y la Odisea
Trad. J. L. Gil Aristu
Galaxia Gutenberg 2008

Mentre una voluminosa legió de crítics optà per programes i formularis —psicoanàlisi, marxisme, mort de l’autor— uns altres ho feren, amb bon criteri, per l’entusiasme com a mètode. Estudiós de llarga distància i militant del periodisme literari en el Corriere della Sera i La Repubblica, Pietro Citati s’engresca amb la mateixa facilitat quan ha d’abordar la identitat dels escites segons els presenta Heròdot, quan travessa els escenaris luxosos i llampants d’Emilio Salgari o bé en ocupar-se de la incontinència de Balzac a saturar d’informació les seues novel·les. Aquest crític se serveix de l’efusivitat lectora per endinsar-se en l’anticonte de fades que bastí Carlo Collodi amb Pinotxo i tot seguit dirigeix el focus d’atenció cap a Flaubert, qui quasi sense adonar-se’n practicava un romanticisme esplendorós quan pretenia ironitzar amb la seua Emma Bovary. La prosa detallista i pictòrica —de vegades exuberant— de Citati es recrea en l’estil dels autors que examina, passa a continuació a anècdotes i llegendes, s’aventura en el territori del retrat i les hipòtesis per acabar conduint-nos a qüestions que considera cabdals: el tractament de la llum en Dickens, la inquietud de Tolstoi davant la mort o el fet que Thomas de Quincey constitueix, tot sol, un continent feliç amb flora i fauna pròpies. Si de cas, Citati sent una eufòria gens dissimulada per Montaigne i la seua tendència anàrquica i voluptuosa a passar de temes transcendents a aspectes humans i ínfims, “potser més importants”. Una mena d’ideari vital que també serveix per a la literatura.

El mal absoluto Trad. Pilar González Galaxia Gutenberg 2006

El mal absoluto
Trad. Pilar González
Galaxia Gutenberg 2006

Encara que si per alguna cosa es mostra captivat Citati és, sobretot, pels narradors purs. L’escriptura d’aquest crític s’esllavissa i ens arrossega quan s’enfronta a les contínues sorpreses que contenen les escenes d’Apuleu o quan subratlla que darrere de Les mil i una nits s’amaga una de les grans lliçons d’aquest llibre infinit, que el destí s’aprofita de l’atzar com un criat per arribar on vol. Amb to reverencial Citati reprodueix la conquesta del coneixement i la victòria sobre el mal de Jim Hawkins en L’illa del tresor i alhora ens transmet la fascinació pel personatge d’Ulisses —la seua gran debilitat—, posseïdor d’una intel·ligència plena de color i enigmàtica “com els laberints i les constel·lacions”. En la seua estratègia per analitzar el valor estètic de les obres, Citati no renuncia al vell recurs de la crítica: convertir-se en narrador que trasllada a la seua versió el que ha llegit. Quan creua referències i dissemina alguna que altra cita, sempre és a condició de no perdre el fil de la trama que té entre mans. L’orfebreria descriptiva de Citati esclata sense contenció quan repassa els llibres que l’han acompanyat des de menut, com la proposta de Lewis Carroll de fer irrompre un món imaginatiu i il·lògic a través d’humils mitjans terrenals, o en deixar-se atrapar per l’excés torrencial —candorós i seductor— de Dumas, un autor guiat pel seu vigorós hedonisme.

Ara bé, en la multiplicitat d’interessos i passions de Citati cal destacar la cruïlla de cultures i creences. De fet, si poguera viatjar en la màquina del temps es reencarnaria en un literat platònic que llig les cartes de Sant Pau i descobreix que, potser, el desig d’harmonia és tan sols un somni vaporós i el sentit de l’existència no és un altre que l’antítesi i la ferida. En la seua recerca literària i de la història del pensament a Citati li agrada detindre’s en els moments que Plató, Aristòtil o Plutarc sentiren una espècie d’il·luminació de l’ànima. Com un escèptic que llig admirat l’Eclesiastés, la lluita interior de Sant Agustí en les Confessions atrau el seu instint lector amb la mateixa força que el sistema metafòric de llum —complex i desmesurat— que reflectí Dante al Purgatori. La travessia d’un messies apocalíptic jueu del segle XVII, les dificultats amb què es trobaren els jesuïtes per predicar el cristianisme a la Xina o els intents de Moctezuma per explicar-se a partir dels seus déus l’arribada d’Hernán Cortés a Mèxic són episodis en què Citati constata com col·lisionen la fe i la natura humana. La veritat no ha vingut al món nua, sinó embolcallada en símbols i imatges, apunten els textos gnòstics en una consigna que no dubta a assumir Citati, qui subratlla que allò que distingeix els déus són les seues reaccions imprevisibles. Aquesta perspectiva religiosa també li proporciona claus per interpretar novel·les com Robinson Crusoe i Les afinitats electives, o l’ombra del pecat que batega en Hawthorne i Poe.

Kafka Trad. Anna Casassas Acantilado 2012

Kafka
Trad. Anna Casassas
Acantilado 2012

Amb aquest esperit Citati s’aproxima també a l’obra de Kafka, un escriptor capaç de reelaborar constantment la saviesa teològica. Kafka gratà —com un coleòpter, un talp o una rata— en les profunditats i els abismes per tal de trobar una inspiració que l’ajudara a projectar la culpa dels seus protagonistes i la ubiqüitat de Déu, un nom que no apareix mai en les narracions però sense el qual no podríem entendre la seua literatura. Algunes de les millors pàgines de Citati corresponen a l’intent de traduir al llenguatge crític aquest sentiment d’angoixa però també de comicitat grotesca amb què es manifesta la divinitat kafkiana. Les petjades d’una paràbola talmúdica són explorades amb la mateixa minuciositat que les relacions amb Milena, Felice o Dora Diamant, tan rellevants per a Citati com la forma de vestir i caminar de Kafka pels carrers de Praga o el moviment retràctil amb què es relacionava amb el món.

I és que el retrat literari és una de les opcions en què Citati es troba més còmode. A més de Kafka o caràcters tan dispars com Freud, Neró o Sòcrates, aquest crític dibuixa excel·lents personatges com l’autor d’Els promesos Manzoni, un neuròtic extenuat entre foguerades de creient i una relació edípica amb la mare. Només d’observar els ulls de Dostoievski després de perdre una fortuna en un casino o quan entrava —espectral— en un café, accedim a secrets per entendre millor L’idiota o Els dimonis. Dins aquesta línia, diaris, memòries i cartes són freqüentats amb predilecció per Citati, ja siga per captar amb més nitidesa l’ordre i l’equilibri que sempre es restableixen en les novel·les de Jane Austen o les diferents apostes narratives que confrontaren Stevenson i Henry James sense renunciar per això a l’amistat.

La luz de la noche Trad. Juan Díaz Acantilado 2011

La luz de la noche
Trad. Juan Díaz
Acantilado 2011

Pietro Citati prové de la tradició crítica que naix amb Sainte-Beuve, amb una xarxa d’interessos semblant a la idea exigent de cultura que ha traçat Marc Fumaroli. Alguns articles recorden la cadència interpretativa de Carlos Pujol o d’Alberto Manguel, encara que en ocasions —fruit de l’efusivitat— Citati barroquitza un pèl massa i es deixa dur per l’heura esponerosa de la seua adjectivació. Amb una erudició vastíssima i aclaparadora, la seua intuïció com a lector és més determinant que l’academicisme, que sempre queda en segon pla davant la necessitat de comunicar els punts més atraients i definidors d’una obra. Quan es llança a elaborar un cànon íntim, el seu tarannà clàssic i humanista no renuncia al joc agosarat d’influències i connexions que és la crítica: per a Citati El Banquet de Plató està construït com un relat de Conrad i el rastre estilístic de Montaigne es pot resseguir en autors tan distants com Sterne, Diderot, Kierkegaard, Flaubert o Musil. A banda de coincidències —moltes— i desacords, un dels grans mèrits de Citati és que encomana les ganes de llegir, un objectiu de la crítica massa sovint oblidat.

 

Posdata, 7 desembre 2012