Gaziel i el món d’ahir

En “Tots els camins duen a Roma” el periodista Gaziel reconstruí els seus primers anys a Barcelona, una ciutat que es desvetlava amb el canvi de centúria. Episodis íntims i commocions socials, narracions i retrats que assalten la memòria de l’autor.

 

Hi ha una escena recreada per Gaziel en Quina mena de gent som que condensa part del drama —la història quan es presenta amb el seu rostre més virulent— que estava a punt d’abatre’s sobre Catalunya. En el seu balcó majestuós i simbòlic de la Via Laietana, un Cambó que ja vivia els seus últims dies com a polític feia com que s’escoltava les reticències de Gaziel, aleshores director de La Vanguardia, amb la guerra civil en un horitzó no molt llunyà. “Tenia poca gana, perquè s’alimentava sobretot dels nervis”, anota Gaziel sobre el dinar amb el seu confident en un llibre que —com Meditacions en el desert amb el franquisme i el paper que hi jugaren aquells anys les potències occidentals— combina un to desenganyat, de vegades crispat i adolorit. Gaziel sempre desitjà veure els seus ideals civilitzats, hereus de les velles democràcies, consolidats en un país que ha practicat massa sovint l’exercici d’autodestrucció. Les patinades del catalanisme en aquella etapa convulsa o la ceguesa de tots els dirigents polítics davant el conflicte que estava a punt d’esclatar en una República moribunda, eren els temes d’una conversa esgotada en aquell mític balcó. Però a banda de discrepàncies i batusses dialèctiques entre Cambó i Gaziel, en aquestes converses solia regnar un aire de gentleman de qui està avesat a moltes batalles i, possiblement, perquè tots dos compartien una forma depredadora i possessiva de fixar els ulls en les dones que els passaven pel costat.

“Ara veieu si no és cortesia/ veure les dames en gran galania,/ totes folrades i amb joies de preu”, escriu un somrient Carner en Auques i ventalls sobre l’espectacle ostentós del Passeig de Gràcia a principis del segle XX. Una pintura que també apareix en Tots els camins duen a Roma, amb pastisseries luxoses, lacais i missa de dotze, i on Gaziel dibuixa com a contrast una Barcelona reclosa sobre els seus barris més vells, puntejada de xemeneies. Procedents de Sant Feliu de Guíxols i d’una família que havia fet fortuna amb la indústria del suro, els pares de Gaziel s’instal·laren en una ciutat que anava a canviar en poc temps, del “trontoll precipitat de carruatge” als sons més estridents i cosmopolites. El ritme i les sensacions d’aquella Barcelona són indestriables dels primers records de Gaziel, amb el ressò d’atemptats i revoltes com la Setmana Tràgica: l’atzar i el col·lapse persistents i a l’aguait en la història.

Tots els camins duen a Roma és un llibre de memòries amb minicontes i seqüències, alguns quadres massa previsibles — ribetejats de sentimentalisme i cert candor—, una novel·la romàntica centrada en un primer amor amb una cabaretera parisenca i un àlbum continu de retrats: quan Gaziel perfila els seus personatges, la prosa guanya amb una adjectivació més roent i incisiva. I entre els millors aconseguits, el de son pare protegit amb un escut de realisme amarg i petri, melòman amb tendència a vestir-se com un figurí a la moda però que progressivament es deixarà atrapar per la misantropia i la deixadesa. La guerra declarada amb la mare de l’autor per un afer de diners és un capítol vibrant, que contrasta amb algunes pàgines més florejades i neulides. Entre els retrats, també destaquen els noms emblemàtics de literats que un jove Gaziel seguí com un mitòman: Àngel Guimerà, Maragall, un jove Eugeni d’Ors, o bé un Narcís Oller “secardí i eixut, sempre enutjat contra alguna cosa”. El soterrar de mossén Cinto i la mort del doctor Robert ens traslladen a una època que determinà les afinitats i l’atracció per la cultura de Gaziel.

Si de cas, els dies d’internat als jesuïtes —bona estampa—, quan patí els efectes d’un ensenyament casernari i sàdic, o bé les classes puerils que impartien a la universitat professors excèntrics i caricaturescos, són apunts que ens acosten a l’autoretrat d’un Gaziel que ben prompte sentí la necessitat de fugir. En un primer moment, se’n va a París on descobreix les propostes filosòfiques de Bergson alhora que sent el magnetisme d’una gran metròpoli. Després de pactar amb son pare el canvi d’estudis de Dret pels de Lletres, l’autor arriba a Madrid entre pensions balzaquianes i la visió de palaus com baluernes a punts d’ensorrar-se. El llapis de Gaziel es torna més arriscat, amb atenció especial a figures com Menéndez Pelayo, Unamuno que “vestia com un pastor protestant d’una secta nova”, o bé un Valle-Inclán amb “els seus fums d’hidalgo tocat de rància noblesa”. Un dels millors retrats és el de Giner de los Ríos, amb una excursió al Guadarrama i dutxa d’aigua de neu inclosa, un episodi que dóna pas a reflexions sobre els motius que, segons Gaziel, determinaren el fracàs de la Institución Libre de Enseñanza.

La mirada fluctua entre el passat i l’assagisme en alguns fragments de Tots els camins duen a Roma, sense descartar moments més narratius com és l’entrada de Gaziel en el periodisme. Prat de la Riba, germanòfil, adust i captivador li allargà “una mà flonja i abacial” en començar a escriure per a La Veu de Catalunya. Si en un principi l’autor hagué de mendicar entre els prohoms de la Lliga alguna novetat per elaborar insubstancials notes, la vocació es despertà a partir d’un reportatge sobre Lerroux, qui ja començava a virar de revolucionari cap a un centrisme amb més rendiment polític. El pas per l’Institut d’Estudis Catalans ens mostra la passió de Gaziel per les humanitats, un camí que potser hauria preferit als sotracs i permanents topades que provoca la primera línia de la premsa.

En l’inici de la Primera Guerra Mundial, i per complicitats amb el francòfil Miquel dels Sants Oliver, Gaziel aconsegueix un èxit inesperat amb les cròniques per a La Vanguardia que formarien part del Diari d’un estudiant. París 1914. Mentre l’autor llig els Pensaments de Pascal, els Diàlegs filosòfics de Renan i s’endinsa en treballs sobre Anselm Turmeda, a la capital francesa una bigarrada multitud pretén escapar de l’avanç alemany: tanca la Comèdie però resten oberts music halls i cinemes. En aquests escrits es combinen ja encerts i límits de l’autor, bons relats i fotografies amb un estil que es projecta també en la resta de l’obra i que Josep Pla qualificaria com tou i destensat: “ha passat massa anys al bany maria i en té la tebior”, en referència al tarannà del diari que dirigí Gaziel i com impregnà el seu estil.

Però també és cert que, de vegades, aquesta prosa es carrega d’energia i l’adjectiu passa a l’atac, urticant. És un dels millors —i inesperats— recursos de Gaziel, quan ajusta comptes en Història de La Vanguardia amb els seus propietaris. De Ramon Godó, el primer comte de la família, si bé reconeix l’olfacte per als negocis —inoblidable, la taula triangular on s’asseia el triumvirat de directors a les seues ordres—, Gaziel el defineix com un dèspota, colèric i cruel sota un físic esguerrat. Ara bé, el foc creuat el dirigeix cap al fill: Carles Godó, un “cagadubtes etern, sense idees ni sentiments arrelats, pensant només a nedar i salvar la roba”, ja que en acabar la guerra civil girà l’esquena a l’autor i renegà del seu treball anterior com a director. En Tots els camins duen a Roma i en molts dels escrits de Gaziel, es percep una mirada —lúcida i alhora consternada davant els precipicis de la història— semblant a la que Stefan Zweig dirigí a un món d’ahir que ja no tornaria a ser el mateix.

 

Posdata, 15 maig 2015