Illes i enfonsaments

Joachim Fest, responsable de la prestigiosa secció cultural del Frankfurter Allgemeine entre els anys 1973 i 1993, evocà poc abans de morir en “Jo no. Memòries d’infantesa i joventut” el que representà per a la seua família oposar-se al xantatge hitlerià.

 

“Les biografies rarament aconsegueixen de descriure la complicació de l’existència individual. Molts dels contorns de la “persona sencera” romanen en la penombra”. Així s’expressava Ernst Toller —dramaturg, revolucionari, irresponsable— en el pròleg d’Una joventut a Alemanya el mateix dia que cremaven els seus llibres en l’any 1933 i pràcticament al mateix temps que un altre escriptor jueu, Joseph Roth —amb els seus títols també incinerats— intentava alçar una veu esquerdada pels presagis més funestos en les seues Cròniques berlineses. El que fou director de la secció cultural del Frankfurter Allgemeine Zeitung, Joachim Fest (Berlín 1926 – Kronberg 2006), enfoca la lent de la memòria en un temps en què les paraules que més sovintejaven eren tempesta d’acer, apocalipsi, ocàs i capvespre. Mentre un xiquet saltava amb els patins sobre el gel, jugava al futbol i seguia amb la boca oberta les proeses de Jesse Owens en la pista d’atletisme, els càntics de les Joventuts Hitlerianes i les visites d’hòmens enfundats en abrics de cuir eren el contrapunt i l’amenaça als instants de felicitat.

Com en gran part de les mostres del gènere autobiogràfic, una de les figures cabdals de Jo no. Memòries d’infantesa i joventut és el pare de l’autor, veritable protagonista d’aquesta narració: Johannes Fest, catòlic berlinés, “un prussià amb un pessic d’ironia” tal i com li agradava definir-lo al fill, membre del Partit Centrista que sempre es mostrà incondicional de la República de Weimar. Malgrat les profundes errades dels dirigents del país i la inestabilitat del període, aquest demòcrata insubornable mai acceptà que la política es plantejara com un dilema entre comunistes i nacionalsocialistes. De fet, des del primer moment que Hitler guanyà les eleccions i posà en marxa el seu programa d’eliminació de rivals i d’opositors, el pare revelà als cinc fills —a partir d’una cita de l’Evangeli de Sant Mateu— el que havia de ser el seu lema per a aquells anys tenebrosos i fatídics: “Ni que tots fallin, jo no”. El menyspreu pel primitivisme i l’assetjament intimidatori del Tercer Reich és rotund —amb fases de resignació crispada— al llarg d’aquestes pàgines.

Cal remarcar que el que manté una tensió i un atractiu literari particular al llarg del relat no és tan sols l’actitud heroica, tossuda i innegociable de rebuig que son pare adoptà amb el règim nazi fins l’acabament de la Segona Guerra Mundial. Joachim Fest mira cap al passat amb admiració indissimulada per aquesta lliçó moral sense amagar, però, els esclats de còlera i amargor —el deteriorament progressiu de la fermesa de son pare—, a més dels perjuís i inseguretats que per a la família comportà aquesta determinació de restar al marge del nou credo hitlerià. L’amor i l’orgull estan tenyits també de reticència i dolor per l’ambient inflexible que es generà en la casa del barri de Karlshorst.

Això sí, tant Joachim Fest com el germà major Wolfang agraïen la complicitat i confiança que el pare deposità en ells, uns xiquets que hagueren d’adaptar-se i créixer ràpid davant l’opressió omnipresent del nazisme i aguditzar l’enginy per tal d’evadir els perills. En aquest sentit, els Fest es poden catalogar com uns dels últims representants de la petita burgesia alemanya en una època en què la major part d’aquesta classe cedí —en moltes ocasions sense resistència i de forma entusiasta— i s’apuntà als avantatges que els oferia el Partit. La burgesia il·lustrada que reivindica l’autor és la que apreciava i transmetia amb caràcter reverencial el llegat cultural alemany: Goethe, Lessing, Heine o Fontane eren lectures obligades amb son pare, o bé la passió quasi religiosa amb què seguien la música de Schubert, Beethoven o Mozart.

Aquestes memòries es poden abordar com una novel·la de formació, amb una presència notòria d’aquells que ajudaren a descobrir nous escriptors a un receptiu Joachim Fest. Les converses amb mossén Wittenbrik —un melòman antihitlerià rotund—, les visites al Dr. Meyer —un jueu erudit a qui ajudà la família Fest— o les posteriors relacions en l’institut o en l’exèrcit estan dominades per l’aprenentatge i el diàleg, la convicció que la literatura es transmet a través d’una xarxa paternofilial. La veneració a Schiller i en menor mesura a Rilke, l’accés a Hölderlin, Schopenhauer, Nitzsche i Jünger —amb qui l’autor és sempre respectuós— són referits com si es tractara d’un acte iniciàtic. A Thomas Mann, en canvi, el pare no li perdonà que en Memòries d’un apolític l’escriptor totèmic es mostrara tebi i massa crític —en uns moments tan delicats— amb la fràgil república.

Un tarannà dur, de vegades rebel i incisiu es desprén del jove Joachim Fest, a pesar de les escadusseres pistes i que els episodis més íntims són filtrats pel context històric, per la reflexió al voltant del xantatge i de l’abjecció del nazisme. No s’ha d’oblidar que l’eslògan que la mare feia servir —i que ben poques vegades traïa— era “res de sentimental”: un esperit, en certa mesura, més prussià que el del pare i imprescindible, no obstant, per a la supervivència de la família. L’internat de l’autor en un institut de Friburg, l’allistament forçós, la participació en la guerra i la posterior captivitat en un camp de detinguts a França són capítols construïts amb ritme i domini de les exigències narratives; sobretot la mort del germà Wolfang, el retorn a Berlín i la trobada amb son pare, mobilitzat en l’últim episodi de la guerra, empresonat pels russos i de qui només quedaven pell i ossos, a banda de ressentiment. El festival d’atrocitats de l’Exèrcit Roig en les zones ocupades és consignat amb ràbia però amb la rigidesa pròpia del seu estil.

Entre núvols de pols —espectres i parracs— i muntanyes de ruïnes, Berlín intenta donar una aparença de normalitat, un simulacre de vida. Joachim Fest es deixa seduir per les maneres disteses dels soldats nord-americans i travessa els antics carrers esmicolats amb el rerefons de la música de Glenn Miller. A partir d’ací, en l’últim capítol l’autor fa balanç i compon en quatre traços les impressions de la postguerra: mort i desaparicions, alguns amics que decideixen provar fortuna a l’RDA —una possibilitat descartada des d’un inici per un antitotalitari Fest—, o bé la visita a la ciutat d’un Jean-Paul Sartre que ja assajava l’escenografia i les profecies públiques d’intel·lectual estrella de les noves revolucions. A qui enfila bé Joachim Fest és a Günter Grass, a qui acusa d’autoinculpar-se per la seua actitud durant aquell període però tan sols com a recurs tàctic per a mostrar-se innocent i traslladar la responsabilitat a uns altres; un necessari exercici d’introspecció —i més encara després del reconeixement tardà de pertànyer a les Wafen-SS— que també és desdenyat per aquest catequista ideològic en el seu últim volum de prosa dentada, Tot pelant la ceba.

En l’excel·lent llibre de memòries Mi vida conta Reich-Ranicki que el dia que anà a la presentació de la biografia que el seu examic Joachim Fest dedicà a Adolf Hitler el 1973 es trobà amb un inesperat i sinistre convidat, Albert Speer. L’arquitecte de cambra del dictador oficiava com a protagonista de l’acte editorial i bromejava amb comentaris amables sobre el seu Führer. Més endavant el mateix Fest permetria, des de les pàgines del Frankfurter Allgemeine —on Ranicki dirigia la secció de literatura—, que Ernst Nolte iniciara el revisionisme de la història alemanya amb un pervers exercici de comprensió dels crims nazis i de l’Holocaust. En Jo no. Memòries d’infantesa i joventut la denúncia de Joachim Fest del genocidi jueu no admet sospites, però s’hi troba a faltar una indignació més pujada de to, un crit d’horror corresponent al que significà aquella maquinària precisa i monstruosa. Potser no tindre tanta pressa a passar pàgina amb l’episodi alemany més atroç. Ni que fóra per il·luminar tan sols una mica les inevitables zones de penombra de la memòria.

 

Posdata, 13 de juliol 2007