Apostolats literaris

En un temps de sentències apocalíptiques sobre el destí de la literatura, de queixes reiterades per l’esgotament de motles novel·lístics i altres cabòries similars, Joan F. Mira no s’està de fer una aposta decidida i entusiasta a favor de l’escriptura. Ja siga amb una reivindicació de la memòria com a generadora de trames argumentatives, dels enigmes i ensenyances que ens llega la tragèdia grega o bé amb una defensa aferrissada de la seua traducció de la Divina Comèdia; l’autor de Purgatori funciona com un complex vitamínic —vigoritzant i combatiu— davant qualsevol temptació fatalista i depressiva de les lletres.

Tant fa que Joan F. Mira actue per a un públic de Torí, Alacant, Lleida o Granada. Aquesta sèrie de conferències reunides en Literatura, món, literatures desprenen, a més d’una devoció notòria per cadascun dels temes tractats, una atracció indissimulada per l’art de la retòrica, la capacitat de captivar i persuadir un auditori. Conscient i alarmat de com ha anat rovellant-se el llenguatge, de la descurança regnant a l’hora de prendre la paraula des d’una tarima, aquests escrits posen una atenció especial en la dicció i el ritme. És fàcil imaginar el dit admonitori i les inflexions de veu de Joan F. Mira, satisfet amb el to i els fils que maneja des de l’escenari.

Potser que Joan F. Mira es trobe còmode amb la delimitació que del territori de la novel·la —i per extensió de la literatura— estableix Kundera en el seu llibre El teló. En lloc de recloure’s únicament en la literatura nacional, l’escriptor txec és partidari de la goethiana weltliteratur, l’herència i els vincles amb diverses tradicions. En aquest sentit, Joan F. Mira se sent estimulat amb les mutacions constants de la literatura —l’instint d’autoregeneració—, amb capitalitats i àrees d’influència que no paren d’emergir i d’expandir-se.

Des d’aquest univers d’interseccions múltiples, permeable als clàssics i a aportacions rupturistes, a literatures limítrofs i llunyanes, l’autor reconeix el deute amb el personatge d’Ulisses —el d’Homer i el de Joyce—, com ha anat impregnant la seua pròpia obra. Així mateix, tampoc no amaga l’embadaliment que li provoca la Divina Comèdia, un viatge prodigiós, la invenció d’un món i una llengua. A Joan F. Mira no li tremola el pols per rebatre les objeccions que ha rebut la seua traducció: els girs i malabarismes a què hagueren de recórrer Sagarra o Ángel Crespo en la versió castellana per tal de mantindre la rima els troba innecessaris, virtuosisme de poeta. Joan F. Mira opta per acostar-nos al sentit i la narrativitat d’aquest gran poema, fer-lo accessible a un lector atemorit per les dimensions i la fama del text.

La relació entre catalans i italians al llarg dels segles li serveix per confeccionar un dels capítols més efusius de Literatura, món, literatures. És un terreny conegut per Mira, que trepitja amb orgull, seguretat i cert exhibicionisme erudit: les possessions al Mediterrani, el cercle d’Alfons el Magnànim o el protagonisme estrella dels Borja. Extasiat en l’exposició, Joan F. Mira s’enlaira, feliç, com a ambaixador cultural a Itàlia.

I en aquest itinerari per algunes de les seues predileccions, l’autor s’atura per agrair la plasticitat —el joc de matisos humans i de paisatges—, l’immens esforç contra l’oblit que representa la prosa de Josep Pla. Fuster rep també el corresponent homenatge; llàstima que amb tot el que té a dir-nos Joan F. Mira —reticències incloses— es detinga en un dels tòpics de la fusterolatria, parlar de l’escriptor de Sueca i de Montaigne com si foren els germans Goncourt. Posats a triar, jo em quede amb l’apartat d’aquest recull que ens recorda aquell moment excepcional —el cim de la política atenenca— en què nasqué el gènere de la tregèdia, amb uns herois víctimes de passions anorreadores, és a dir, massa humanes.

Ara bé, aquest novel·lista i agitador cívic, periodista prolífic i assagista, difusor incombustible d’obsessions privades i col·lectives, no deixa de reclamar una de les condicions bàsiques per a una literatura saludable: la necessitat d’una crítica exigent, sense por a denunciar la paperassa intranscendent i soporífera que es publica. Cert, cal habituar-se a llegir amb guants de boxa, un exercici ben compatible amb l’entusiasme.

 

Caràcters núm. 33, octubre 2005