Els pactes amb la mort de Julian Barnes

L’autor d’”El lloro de Flaubert” (Leicester, 1946) fusiona memòria familiar i reflexions sobre la mort, la vida i l’escriptura en “Res a témer”.

 

A través d’una escriptura que serpenteja i s’esmuny, que s’extravia i torna —triomfant— a cada tema dels Assaigs, Montaigne explicitava un desig: “que la mort em trobe plantant les meues cols, però despreocupat d’ella i més encara de les imperfeccions del meu hort”. Després de visitar —un saqueig intel·ligent— les ensenyances de Lucreci i Sèneca, reconeix que “la meditació prèvia de la mort és meditació prèvia de la llibertat. Qui ha aprés a morir, a desaprés a servir”. Julian Barnes recorre a Montaigne per explicar-se el salt de l’ateisme militant de joventut a un agnosticisme més relaxat i comprensiu en arribar a la seixantena. El vers de Pere March que tant agradava a Fuster —“al punt que hom naix comença de morir”— encaixa amb un Julian Barnes que en Res a témer escorcolla interrogants i respostes en la religió, a més de traure les cartes de l’escepticisme —sense dissimular la por i l’atracció per la fe— per a abordar el fenomen de l’extinció. Tal i com recrea en la seua novel·la Arthur i George, potser no sols Sherlock Holmes pot ressuscitar després de caure per les cascades de Reichenbach. De fet, en ser nomenat cavaller, Conan Doyle —més obsedit pel més enllà que pels honors de l’Imperi— estudiava les possibilitats de la telepatia, la telecinesi i la fiabilitat dels mèdiums. En El lloro de Flaubert, l’autor francés solia aguaitar al pou negre per calmar-se: “els animals ferits no se suïciden”, es repetia Flaubert —creient de la desesperació—, malgrat que la recepta li aportara, per contra, esgotament nerviós.

Segons remarca Chesterton en el seu llibre sobre Browning, el major pecat dels biògrafs és que volen trobar sentit a tot el que els apareix en la investigació. Julian Barnes opta pel retrat parcial —d’ell mateix i dels altres—, sense intentar aclarir totes les ombres quan fusiona realitat i ficció en Arthur i George i El lloro de Flaubert. A l’hora de recuperar el seu passat —traçar la memòria acotada per l’assaig que és Res a témer—, aquest anglés afrancesat utilitza per a trenar la narració la mateixa tècnica d’instantànies i fragments, a més de servir-se d’alguns dels noms que més ha freqüentat com a lector. “No sé si Déu existeix, però seria millor per a la seua reputació”, apunta al seu Diari, maliciós, Jules Renard, un autor amb qui Barnes comparteix la manera de mirar la natura humana i que l’ajuda a endinsar-se en la reconstrucció —sempre punxegosa i amb revelacions doloroses, necessitada d’autoironia— de la seua història familiar.

En aquesta exploració sobre la mort que és Res a témer i el que comporta el fet d’acostar-s’hi, Julian Barnes sap que justificacions i teories —racionals o guiades per dogmes— no acaben de proporcionar ni acceptació ni consol, tot i que també es nega a admetre que la vida siga un pur atzar còsmic. Una inquietud que també perseguia Somerset Maugham: vestit d’esmòquing a la seua vil·la de la Riviera, interrogava el filòsof A. J. Ayer perquè el tranquil·litzara i el fera desistir de la promesa de vida —i d’infern— després de la mort. Encara que sempre es pot imitar Turguenev qui, per protegir-se de presagis lúgubres, feia un gest amb la mà perquè s’esvaïren els mals pensaments en la boira eslava. La mort pròpia i la de la gent més propera: un amic s’adonà que Bruce Chatwin estava a punt de morir-se perquè pagà un sopar, un acte insòlit en l’escriptor viatger.

Diu Renard: “Jo he tingut una vida feliç tenyida de desesperació”. Julian Barnes refà el camí de la memòria sense passar comptes, però tampoc sense els escrúpols i la contenció que desdibuixen molts llibres autobiogràfics. Amb valentia aborda les tensions i irritacions que li provocava sa mare i, en canvi, el retrat que elabora de son pare és més càlid, una ocasió propícia per trencar una convenció generacional, ja que mai no es digueren l’un a l’altre que s’estimaven. La mort de tots dos i l’anecdotari dels avis enllacen la suma de reflexions i vivències que es recullen en Res a témer, a pesar que el seu germà —personatge que desmenteix i matisa molts passatges del llibre— s’entesta a assenyalar que els records són, majoritàriament, falsos: episodis que a l’hora de destapar-se cadascú en dóna una versió diferent, acomodatícia o interessada. Les observacions sobre la memòria i la mort són indestriables en Res a témer.

Julian Barnes punteja, a partir de cites i d’arguments —de l’angoixa i de l’humor—, opinions a favor i en contra de l’existència de Déu, més engrescat com més travessa la línia entre agnosticisme i creença; l’autor sempre busca el contrapunt o la sorpresa, atrapat —i còmode— en el terreny del dubte. “No crec en Déu, però el trobo a faltar”, insisteix Barnes. Molest davant l’autosuficiència de l’absolutisme ateu, la recompensa pascaliana no acaba de ser del tot ofensiva. Ara bé, per a l’autor és més confortable l’actitud de Bertrand Russell que, si per casualitat haguera de fer cua a les portes del cel, en lloc de dramatitzar acceptaria la derrota i tan sols diria a Déu: no ens n’havies donat suficients proves.

“Encaixo en el cristià insatisfactori de Browne, tret del fet que no sóc cristià”, declara un Julian Barnes que es mostra bregós i desolat en veure en un museu un pare equipat amb xandall que no sap explicar al fill el significat d’un quadre religiós. Potser vivim —sense saber-ho— segons els principis d’una religió en la qual ja no creiem, conclou l’autor, quan biòlegs evolutius i filòsofs intenten dissuadir-nos de l’arrogància amb què ens situem en l’univers i ens diuen que el lliure albir és, en gran part, una il·lusió. A banda de les consideracions sobre l’essència de Déu, reaccionem davant la mort obedients a un curiós ordre de manaments. En un cementeri als EUA un cartell anuncia: “Tot disponible”. Un executiu, en saber que té un càncer terminal, planifica l’agenda dels últims dies sota els paràmetres de l’efectivitat i la meritocràcia. La idea de vida eterna es transforma, en l’actualitat, en gent congelada criònicament per aturar el rellotge de la mort.

Durant molts anys Julian Barnes volgué escapar del que considerava grisor de la seua família, fins que descobrí ja de ben gran que “la meua semblança amb el meu pare mort em sobta cada vegada més”. Una confessió que ressona en els versos de Iehuda Amikhai quan, un matí, en mirar-se a l’espill, veié reflectida la cara de son pare. Del llunyà triangle amorós de Parlem-ne i d’Amor, etcètera, on s’intuïa que molts projectes vitals normalment fracassen —o bé som nosaltres els que ens encarreguem d’ensorrar-los—, a la decrepitud caricaturesca i tràgica dels personatges de La mesa limón, Julian Barnes s’ha proposat en Res a témer afrontar la mort, si cal, com un estímul de l’escriptura: un optimisme autoimposat que no ha de derivar, necessàriament, en filosofia. Assegut en un puf a sa casa, un dia descobreix que l’interior estava farcit amb els bocins de les cartes que s’enviaren els seus pares durant la guerra: el record esborrat a consciència. Si no es pot reconstruir amb fidelitat el nostre passat, la narrativa no deixa de ser una opció. En lloc d’un esforç irrisori per buscar la immortalitat, tal i com bromejava Kundera, una forma de posar en ordre accidents que semblen inconnexos. Al cap i a la fi, metges, capellans i novel·listes conspiren —amb més o menys fortuna— perquè la conclusió tinga sentit.

 

Posdata, 2 juliol 2010