Les edats de l’home

Entrat en la vellesa, l’últim descendent d’una família de renom intenta desentranyar les lleis que determinen la història, mentre rastreja enigmes i escenes que atresora la seua memòria. Reflexions morals, idees i retrats conflueixen en “La vida és estranya” de Valentí Puig.

 

Oleguer Regós, protagonista de La vida és estranya, se sap un fracassat, un home d’inacció que opta —davant els canvis i el vertigen de la vida moderna— per refugiar-se en la memòria de la seua nissaga pràcticament extingida. Sense rancor, “encara que sé que la vellesa arriba reptant com un vell llangardaix”. Procedent d’un poble fictici anomenat Tossals en la comarca muntanyenca de la Conca, Oleguer viu ara en una Barcelona magmàtica, ben sovint difícil de desxifrar. Enmig de botigues de kebab, turbants sikhs, pantalles mòbils luminescents i un constant pelegrinatge de turistes en bicicleta, l’alternativa no és una altra que escorcollar entre els papers del seu avantpassat, el general carlista Regós, i deixar constància de les lleis de la història amb un estudi que serà una aportació definitiva al gènere i, també, una mena de triomf després d’una existència vulgar i grisa.

Fidel a una narrativa atenta a escenes i quadres, mirades furtives i un joc mental que no coneix el repòs, Valentí Puig explorava lleialtats i els nombrosos riscos de l’amistat en La gran rutina, i amb Barcelona cau s’endinsava en els límits morals d’uns personatges en els últims dies de la guerra civil. En La vida és estranya l’argument també és una lleugera línia que pràcticament no avança, i seqüències i retrats giren al voltant de la memòria d’Oleguer Regós —el castell de la família, la infantesa i l’exili de l’adolescència, el pare, derrotes amoroses, el corrent continu de la ciutat—, amb idees i fragments proclius a l’assagisme i a l’epigrama, dibuixos implacables de la natura humana i, sobretot, imatges sotragants, capturades amb la precisió d’una au rapaç i dibuixades amb una acurada incisió. Un retoc de pintallavis es produeix amb un moviment de llengua de rèptil bífid; a la Catedral ja no entren quasi creients sinó visitants que són post-hippies amb sandàlies i gorra de beisbol; una motorista tatuada i consumida sembla, més aviat, un ocell ibis ben fràgil a punt d’alçar el vol.

En el contrast entre el passat i el present, Oleguer Regós acudeix sovint a Tàcit i altres mestres romans per constatar que “els fets casuals predeterminen la història més que la lògica matemàtica”. El general carlí Regós confià en un ideari basat en la grandesa d’esperit, però amb el pas dels anys —entre conspiracions i espies, alfonsins, republicans i conxorxes maçòniques— no fou alié a baixeses i actes de rapinya: llegenda i instints, animalitat pura i alhora fe en grans empreses. Al cap i a la fi, potser no hi ha tantes diferències amb el discurs de l’amic del protagonista: Befàs és un home que jugà a l’especulació immobiliària en els anys anteriors a la crisi mentre feia de mecenes del partit, un depredador que volia convertir-se en una mena de corrupte benèfic que pretén dibuixar els destins de la pàtria i que ha acabat, en canvi, a la presó. Oleguer Regós viatja d’una època a una altra mentre exerceix una espècie de litúrgia de la solitud en hamburgueseries de Barcelona, fins que el record es paralitza en una escena villalonguiana: la mort de la mare al llit mentre un oncle no pot deixar de proclamar excessos i patinades de la família que els han conduït a un declivi anunciat.

Les estampes se succeeixen en La vida és estranya, amb escenes fulgurants —brillants i, de vegades, massa febroses—, enumeracions que tensen el fragment amb algun adjectiu inesperat. A més de reflexions que s’encadenen indeturables, a un ritme enèrgic, clarividents i amb el colp provocatiu de la millor escola moralista, tot i que en ocasions no deixen respirar el lector: segell de la narrativa de Valentí Puig. Com la visita a uns pares que es neguen a acceptar la mort de la filla i cada setmana l’esperen a dinar mentre s’enfilen en un diàleg on tot es barreja, el patró or, la dieta monàrquica i les imprudències que destronaren al xa Reza Pahlevi. És un món en aparent descomposició i que cada nou dia recupera, impertorbable, el seu batec. I és que tot canvia massa de pressa, les parets de l’antic castell familiar s’ensorren i els boscos han guanyat de nou terreny als conreus i al jardí que creà son pare. A la ciutat, els industrials i l’antiga aristocràcia han estat substituïts per una nova jerarquia d’hotelers i d’atraccions per a les masses de turistes que arriben en grans creuers al port. Però aquest aparent desordre sempre ha existit, i així ho accepta —resignat— el protagonista: la Patrulla d’amics del poble, jóvens bàrbars que competien en arrogància i malifetes per tal de menjar-se el món, anaren a la manifestació de benvinguda a Tarradellas i, farts d’esperar entre la gentada, preferiren anar a beure copes en un billar prostibulari. Símbol de les edats de l’home, l’ermita romànica de la Salvació del seu poble, a la qual dedicà un llibre el narrador, és ara un centre de teràpia reflexiva dirigida per un guru amb xerrameca comercial.

En les múltiples circumval·lacions de Barcelona hi ha edificis d’oficines sense finalitzar, abandonats com temples de civilitzacions desaparegudes, ens remarca un protagonista que mira absort les restes de la crisi econòmica. I la memòria d’Oleguer Regós flueix cap a aquella dona tirànica, de sexe voraç, davant la qual era impossible no humiliar-se i cedir als seus desitjos i capricis. Els personatges de la narrativa de Valentí Puig passen en uns anys de l’èpica a l’extinció dels somnis, d’un hedonisme desafiant a l’acceptació de les ofenses de la natura, del propòsit de conquerir imperis a la rendició elegíaca. La consigna, per tant, en un terreny i en un altre és resistir sense caure en la impietat, una confidència que no sona gens estranya si se’ns escapa en una barra d’un bar, els autèntics confessionaris profans dels temps actuals. És per això que el veritable heroi de La vida és estranya és un veí que parla com un estoic anònim, abnegat i senyorial en totes les dissorts que l’encerclen, abolides ja la ira i els dictats de la vanitat. Oleguer Regós reconeix —ja en inevitable retirada— que sense la culpa no existiria la consciència, mentre el seu pensament es perd en la memòria, més enllà de les boires baixes.

 

Posdata, 13 febrer 2015