Un Voltaire sense dents

En les parcel·les tan ben delimitades —i defensades— de qualsevol literatura, sempre s’ha d’agrair com una dàdiva una aposta diferent, una mirada inquieta i agosarada. A principis de la dècada dels noranta Martí Domínguez es féu present en el periodisme literari amb Peiximinuti, un recull d’articles de la seua primera etapa en la revista El Temps. En aquests escrits confluïen l’anàlisi apassionada i alhora serena del naturalista —noms i matisos de paisatges—, a més d’un incondicional amor per les possibilitats del llenguatge. Enmig d’insectes, arbustos, colors esponerosos i anècdotes de tota mena es podia percebre —en una escriptura de notòria herència afrancesada— l’empremta de la prosa de Josep Pla, prestidigitacions sagarrianes amb els qualificatius i algun que altre somriure carnerià. Hi havia alegria, vivacitat, apunts desacomplexats fets per un biòleg capturat pels desafiaments de la literatura.

Més endavant Martí Domínguez decidí fer el salt de l’articulisme al gènere narratiu. I ja des de la primera novel·la quedaren fixades les constants del seu programa: la fascinació per grans personatges que reuniren els preceptes d’escriptors i també de científics, el retrat ajustat al model original, la recreació de l’època i dels principals esdeveniments relatius als protagonistes. Les trames i retaules històrics —tan recurrents en la nostra literatura— eren descartats i l’objectiu se centrava en la pintura dels mites pels quals Martí Domínguez sent una indissimulada atracció.

En Les confidències del comte de Buffon (1997) la hipotètica trobada d’unes memòries de l’autor de la Història natural servia per dur-nos de la mà pels moments més decisius de l’escriptor-investigador francés i mostrar-nos alguns dels noms clau del segle XVIII que freqüentà el protagonista. Però a mesura que avançaven les pàgines, t’adonaves que els personatges que desfilaven —per un esquifit argument— ens eren presentats de forma ordenada, didàctica, a través d’episodis i accions previsibles, sense cap complexitat ni distanciament, rebutjades des de l’inici qualsevol aventura i variació temàtiques. Sense la ironia, em pense que indispensable, per a realitzar aquests explícits homenatges.

I el problema és que Martí Domínguez tan sols ha explorat aquesta via tan enciclopèdica i poc flexible. El tràveling de personatges i l’encreuament de línies narratives en Milan Kundera per tal d’abordar el triangle Goethe-Christiana-Bettina Brentano en La immortalitat, o el seu particular agraïment a Diderot en “el festí d’intel·ligència, humor i fantasia que és Jacques el fatalista” com a detonant de Jacques i el seu amo, podrien haver estat un bon punt de partida. Fins i tot si el desig era una estricta reconstrucció biogràfica, El lloro de Flaubert de Julian Barnes permet encabir la debilitat per un autor i alhora llançar-se als caminals i trampes inesperades en què s’ha de convertir una novel·la. Martí Domínguez té, més aviat, un concepte museístic de l’escriptura, transita a gust per una documentada i lluent galeria d’estàtues.

I et sap greu perquè Domínguez domina l’idioma, té do i instint per al qualificatiu, per al ritme i les solucions lingüístiques arriscades, uns recursos que es dilueixen enmig d’arguments que no alcen el vol. En El secret de Goethe (1999) la relació entre el narrador, el pintor Tischbein, i l’autor de Werther desencadena una implacable exhibició erudita: minucioses guies turístiques de Roma i Nàpols, allargassades descripcions arquitectòniques, l’etimologia completa de la paraula “confetti”, referències a un card —excels, sense dubte— que creix a les platges de Venècia, les habilitats pictòriques de Rafael i Miquel Àngel; quant al miracle de sant Genaro, no falten ni pèls ni tots —tots— els senyals. Aclaparats per tanta saviesa, el to del llibre esdevé unflat, declamatori: “Mentre Goethe parlava així una flama meravellosa li brillava als ulls”, o bé “aquesta capacitat de gaudir de la bellesa absoluta, crec que és la màxima qualitat a la qual pot aspirar un home”. Doncs això, entre tanta bellesa, escanyaries Goethe.

Aquest tríptic d’adoració totèmica conclou amb El retorn de Voltaire, on se’ns relata com l’autor de Càndid acudeix a París després d’un llarg exili per assistir a l’estrena d’Irene i reconciliar-se amb la ciutat, en els seus últims dies, mentre rep condecoracions i un bany de masses. Instal·lat a casa del marqués de Villette, Voltaire és un reclam —una atracció de fira— i el degoteig de personalitats constant. Les contradiccions del protagonista quan se sent tan a prop de la mort, l’ànsia d’immortalitat i la relació amb el cercle il·lustrat permetien estirar una mica més del fil narratiu, però Martí Domínguez cau de nou en la seua rígida equació narrativa: fer ús d’aquestes escenes per recórrer alguns tòpics sobre Voltaire i altres figures emblemàtiques d’aquest període. La dependència de l’estampa històrica i l’embadaliment pel manual bàsic de filosofia voltairiana barren el pas a l’imprevist, a la sorpresa i al joc novel·lístic.

Diderot, D’Alambert, la neboda de Voltaire —tan propícia a les banyes poètiques—, Madame du Deffand —responsable d’algunes de les cartes més meravelloses de la història de la literatura—, l’escultor Houdon, tots ells són aplegats i encerats per ser-nos descoberts des d’un ostentós i impactant escenari. I ací és on falla el propòsit narratiu de Domínguez, desplegar els seus extensos coneixements sense un contrapunt, bandejar per complet el sentit de l’humor per assaltar els personatges amb els quals, emfàticament, s’hi identifica. Buscar un “oh!” admiratiu per part del lector en lloc de la rialla còmplice.

Lytton Strachey subratllava que les tragèdies de Voltaire, en els seus millors moments, no superen el nivell d’un xiquet de sisé curs que escriu hexàmetres a la manera de Virgili. Maliciós i divertit, aquest antivictorià eminent anotava que quan D’Alambert rebé Olympie amb una carta adjunta en què l’autor es mostrava orgullós perquè només li havia costat sis dies escriure-la, el secretari de l’Acadèmia respongué a Voltaire que no hauria d’haver descansat el seté dia. I és que cal anar alerta amb els déus, sobretot quan l’alçada del pedestal és tan alta.

 

Posdata, 23 de feberer 2007