Bolaño, entre Gombrowicz i la platja de Blanes

“Entre paréntesis” conté les idees sobre literatura de l’autor de “Los detectives salvajes”, una sèrie d’articles on desfilen alguns clàssics, debilitats i manies com a lector, a més dels grans noms de la narrativa i la poesia llatinoamericana. Bolaño és també apassionat, divertit i sorprenent quan opina d’altres escriptors.

 

Roberto Bolaño Entre paréntesis Anagrama 2004

Roberto Bolaño
Entre paréntesis
Anagrama 2004

Dues de les paraules més utilizades en la narrativa de Roberto Bolaño —i en aquest recull d’articles, pròlegs i conferències que és Entre paréntesis— són “valentia” i “tristor”. El valor i la irresponsabilitat necessaris per abordar una obra poètica o una novel·la, però també la nostàlgia que s’apodera d’un autor en esgotar l’energia i la febricitat que requereix la creació literària. Roberto Bolaño prové d’una generació que de jóvens intentaren capgirar la cruel realitat sud-americana, un miratge en què molts s’hi deixaren el millor que tenien, massa intoxicats de marxisme i de Rimbaud. Atret per les avantguardes i el submón més rupturista, sobrevisqué d’aquell huracà —d’aquella boira confusa—, sense convertir-se ni en un covard ni en un caníbal. Un paisatge que s’airejà gràcies a la literatura europea i nord-americana, a l’illa fantàstica —sovint il·lusòria— que representaven aquell triangle irrepetible que foren Borges, Bioy i Silvina Ocampo, als jocs de màgia de Cortázar i als versos de Nicanor Parra. Que la literatura pot ser de tot menys innocent és la primera cosa que Bolaño aprengué com a lector.

Hi hagué un moment en què tots els aspirants al pòdium literari hispanoamericà lluitaven des de diferents fronts contra l’imperi d’Octavio Paz i contra l’imperi de Pablo Neruda. Superades les estridències dels primers escrits —el lumpenisme, malatia infantil de l’intel·lectual—, Bolaño salva de l’autor xilé una part de la seua obra, però sap també que molts dels seus poemes cauen pel seu propi pes. Del guru mexicà reconeix els mèrits com a poeta i assagista, ara bé, no té problemes a retraure-li la falta de sentit de l’humor, un dels mals endèmics dels llatinoamericans per a Bolaño. Aquest és un dels punts clau del volum Entre paréntesis, la contundència i la visió desacomplexada, profundament lliure, a  l’hora de clavar els ulls en el sac rebregat de la literatura. Després de llegir aquestes pàgines —vibrants com la rialla i una fulla de gillette— tens la sensació que t’han engrapat del coll de la camisa i t’han posat cara a cara amb la majoria de noms emblemàtics d’aquell continent.

Bolaño ens confessa que mai no ha estat massa amic dels dietaris i llibres de memòries, un escenari que entén favorable a l’autoelogi camuflat, trampós. Però en alguns capítols d’Entre paréntesis el rastre ens du a la duresa mineral i immisericorde, als qualificatius calcinants de Witold Gombrowicz en el seu Diari. Les víctimes s’amunteguen en les lectures que fa el polonés dels seus contemporanis, del que veu com a literatura provinciana i anèmica del seu país. És el mateix que fa Bolaño amb les lletres argentines o amb la nova narrativa xilena, que per a ell pot ser qualsevol cosa llevat de “nova” i de “narrativa”. Perquè tal i com descobreix, el que realment busquen la majoria de nous autors —tan cridaners— és una beca per a una universitat dels EUA o d’Europa. Bolaño, magnànim, els recomana abandonar l’escriptura i dedicar-se a la lectura.

Sota l’estendard del realisme màgic s’han amagat proclames i manifestos capaços d’enganyar tan sols les ments més candoroses, subratlla Bolaño. Isabel Allende, Ángeles Mastretta o també Carlos Fuentes formen part de l’espècie d’escriptor llatinoamericà que fa ús del ploricó ideològic —dogmàtic— presentat com a literatura, el radicalisme més previsible a la caça dels incauts. En aquest sentit, Paulo Coelho i Skármeta són uns mestres, de la impostura.

Roberto Bolaño Los detectives salvajes Anagrama 1998

Roberto Bolaño
Los detectives salvajes
Anagrama 1998

Darrere de molts versos grandiloqüents —políticament correctes—, per a Bolaño es troben uns esperits purament cortesans. Com no s’ha cansat de comprovar, no hi ha gent més fàcil de seduir per un despatx, pels diners o per un títol acadèmic que els poetes. L’exili, primer a Mèxic i després per terres catalanes, no fou capaç d’endolcir —de pervertir— el seu juí literari. Si de cas, ja instal·lat a la platja de Blanes, entre eixides de sol cegadores i olor a cremes solars que li recorden a civilització i a democràcia, el seu nivell d’exigència es destensa, l’amabilitat i la felicitat que és la literatura s’avancen al franctirador que en moltes ocasions és Bolaño. L’acidesa cedeix el pas als elogis, a la generositat.

De fet, la crítica, la lectura personal, fan d’Entre paréntesis un llibre clarament autobiogràfic, malgrat que aquesta definició li fera arrugar el gest. Bolaño reconstrueix al llarg de tots aquests textos la seua pròpia cuina literària, un lloc on normalment entra eufòric i d’on sol eixir-ne, segons ell, derrotat. En aquest autoretrat indirecte destaquen els camins inexplorats, plens de troballes i carrerons sense eixida de Kafka, o bé la recreació d’una adolescència sense malícia, la llibertat i l’amistat en Mark Twain. A més de visites assídues a Lichtenberg i Pascal, un torrent indeturable de referències dóna una idea del lector ferotge i obsessiu que és Bolaño, que el mateix fa un retorn compassiu a Bomarzo —la bondat dels autors menors— que acudeix a les novel·les policíaques o als llibres més estrambòtics. Sap que l’ombra de Borges és quasi impossible d’esquivar, però l’admiració queda ben lluny del posat reverencial, de la resignació de l’amant.

L’impuls narratiu no és fàcil de reprimir, i alguns dels seus articles es converteixen en històries —fantasmagòriques o ben divertides— semblants a passatges de la seua obra. De vegades s’aproxima a imatges excessives, forçades, però sempre sap posar el fre de mà a temps. “Los editores suelen ser malas personas […] Pero los escritores suelen ser peores”. La literatura per a Bolaño és un joc i un duel, un escenari per riure’s i per jugar-se la vida. Una broma i la raó essencial, com en Los detectives salvajes.

Alguns dels millors llibres que han passat per les seues mans han estat llibres robats que després els ha perduts o li han robat a ell. La complicitat i l’estima pel personatge és una de les primeres coses que se t’activen en llegir Entre paréntesis, com la denúncia i el rebuig per igual de la dreta reaccionària i del neoestalinisme. La voluntat d’apostar-ho tot a la literatura: el record i l’homenatge d’una generació resplendent, encara que sense rumb. Quina posició ocuparà Bolaño en la narrativa hispanoamericana en el futur? El dels escriptors grans o molt grans, potser; sense dubte el d’aquells que en començar una novel·la et fan sentir una erupció i una inquietud enigmàtiques. Ningú no ha estat capaç de descriure com ell Mèxic DF o el desert de Sonora, les aventures viscerals de la literatura, el fràgil equilibri entre l’èpica i l’humor, entre el dolor i l’anestèsia.

 

Avui, 17 febrer 2005