Simenon entre ombres

Després d’un recorregut per les novel·les de Simenon (1903-1989) és impossible oblidar les tonalitats de la llum, del mar, els gestos dels protagonistes o els menús reconfortants de la senyora Maigret. Una narrativa que ens aproxima a les debilitats i foscors de la natura humana

 

Com bona part d’escriptors estrella, Georges Simenon no descurava l’atrezzo quan concedia una entrevista: tot un seguit de pipes escampades per la taula de treball, plànols de ciutats on situar les seues històries, guies de telèfons per buscar noms als protagonistes, un calendari amb una X en cada dia que havia dedicat a un capítol de Maigret. Per tal d’augmentar la llegenda, el mateix Simenon informava que abans de començar una novel·la visitava el metge per assegurar-se que estava en condicions d’endinsar-se en una trama que, amb tota certesa, el deixaria exhaust i a la vora del col·lapse físic. Però des del privilegi d’una confessió fingida, també reconeixia que quan es trobava tenallat per l’ansietat, la prescripció mèdica era irrebatible: sense marge de negociació havia de posar-se davant els fulls en blanc i crear una nova narració. Per a un autor d’èxit expansiu —indiferent a l’etiqueta de literatura popular o de gènere—, amb innombrables edicions i capaç de fer confluir legions de lectors de tots els estrats culturals, el mite s’engrandia en afirmar que escriure no és una professió, sinó una vocació d’infelicitat.

I és que sobta el contrast entre la imatge plàcida del comissari Maigret —un interlocutor paternal a qui confiar-li els secrets més incòmodes— i la llarga llista d’assassins i delinqüents que en un moment declararen, davant la seua mirada interrogativa, els motius de les seues accions. Comptables, ferroviaris, duaners, metges, vagabunds, prostitutes i taverners, hòmens i dones que enfrontats a un fet inesperat se senten arrossegats per un rampell d’orgull destructiu que els farà davallar a les fondàries humanes. De fet, Simenon acceptava que la seua escola literària i de la vida es trobava al carrer: “M’agrada molt anar als bars, al bistrot de la cantonada, observar la gent”. Però Maigret se sent afortunat de no haver d’erigir-se en jutge, més aviat s’esforça a comprendre què és el que impulsà persones humils i gens estridents a cometre un crim, intentar desentranyar els plecs recòndits de l’ànima.

Com en El gos groc, quan els senyorets del poble decideixen ensarronar un personatge ingenu i, amb el temps, esperonat per la venjança. Perquè Maigret desconfia dels sers massa perfectes, i en moltes ocasions d’aquells que responen a una aparença distingida. Antipurità i incrèdul amb les utopies, els casos que ha de resoldre l’enfronten a individus comuns assetjats per la por, vulnerables a l’opinió dels altres, derrotats més prompte o més tard per una decisió funesta. Maigret —rodanxó, de moviments pausats, més atent a la intuïció que no a la intel·ligència— no deixa de sentir-se encuriosit i sorprés amb l’espectacle desconcertant i les reaccions de la matèria humana.

Enmig de tantes víctimes del destí atretes per la intempèrie, Maigret i la seua dona opten com a programa de felicitat per anar el diumenge a la vesprada al cinema i tornar a casa agafats del bracet. Aquest comissari bonhomiós que s’ha convertit en un dels referents ineludibles de la història de la literatura, no vol canviar el món ni millorar el gènere humà. Un rostit de vedella amb salsa i espinacs, col picada regada amb cervesa, una rajada amb mantega, la cuina de la senyora Maigret es converteix en una aposta sàvia per una quotidianitat serena i còmplice, l’antídot dels grans sistemes de pensament i tota mena d’idees redemptores.

Aquesta concepció vital és indestriable d’un estil, d’una prosa, que funciona com un mecanisme de precisió. La combinació de dibuix ràpid i reflexió, breus pinzellades que tensen la trama, ínfimes descripcions que remarquen els elements dramàtics, diàlegs directes i miniretrats, transicions curtes i condensades. L’autor sempre fou fidel al magisteri que de ben jove rebé de Colette: retallar i retallar, eliminar les frases massa literàries i efectistes. L’adjectiu simenonià defuig el decorativisme i s’adhereix a l’argument per incrementar l’angoixa o, si de cas, relaxar el ritme. Finestrals il·luminats com un aquari, un far que parpalleja al port, el riu Sena fumejant a l’hivern, una boira de qualitat lletosa, els sorolls del mercat de peix quan encara no ha eixit el sol, l’atmosfera té un pes determinant en Simenon amb una escriptura procliu a la sequedat i alhora atenta al matís sensual, com l’expressió dels ulls dels protagonistes, absents, ferotges o enigmàtics. En aquest territori tan apamat, els detalls mai no tenen un paper menor, fins i tot quan Simenon rebla un paràgraf amb una comparació que és una declaració de principis: de vegades actuem amb desgana, “com quan fem una feina empipadora, o anem a l’enterrament d’un veí al qual no déiem ni bon dia”.

Simenon és un escriptor d’obsessions, un gran retratista de solitaris, de persones que ho desconeixen tot de l’altre malgrat estar juntes dia a dia. En El gat un matrimoni vell, addicte a un silenci ofensiu i a rèpliques furioses, juga una cruel partida de retrets amb un victimisme ressentit, verinós. És el cicle que l’autor anomena de novel·les dures i on tractà d’encabir alguns dels seus fantasmes, convulsions familiars o bé el col·laboracionisme amb els alemanys. La neu era bruta reflecteix una ciutat ocupada on regna la desconfiança, un món obscur dominat per oportunistes, assassins i busca-raons. L’únic manament és que si no traïm és per no ser traïts després. El protagonista ronda pels carrers, enfebrat en una espiral degradant, amb el propòsit de creuar el límit moral i anar més enllà sense saber per què. En aquesta sèrie —El fons de l’ampolla, L’home de Londres—, brillant literàriament i implacable amb les febleses humanes, els personatges lluiten, al cap i a la fi, contra ells mateixos, ja que la fascinació pel mal i el sentiment de culpa —el pecat original— van de la mà.

Les novel·les de Simenon es dirigeixen cap a un punt que va concentrant en cada pàgina més energia. Però quan tot està a punt d’esclatar i la pressió s’accentua, l’encarregada que regenta un hotel està més preocupada pel preu dels llenguados i dels congres que negocia per telèfon que no en la resolució del cas. Els fets onerosos i tèrbols estan incorporats a la quotidianitat, indestriables, i Simenon els entrellaça amb absoluta naturalitat. Perquè els seus delinqüents no deixen d’enyorar —com un heroi homèric— la vida encalmada, les sabatilles vora l’estufa i un matí lliure per pintar el bot i arreglar les canyes. Conscient que fem el que fem una part de la nostra infantesa ens persegueix i venç el nostre raciocini, Simenon confià en la novel·la per mostrar la gent tal com és, el revers a la filosofia i al moralisme. L’ofici d’home és difícil, subratllava, però Maigret ben sovint s’encongia d’espatlles com algú que no acaba de prendre’s seriosament a si mateix.

 

Posdata, 28 febrer 2014