En els parcs de Londres

Un escriptor que s’enfronta a la seua novel·la decisiva revela a un amic, en llargues passejades, el més destacat de la seua biografia mentre repassa debats literaris, claus d’història del pensament i reptes de la societat actual. Moo Pak és una narració que juga amb idees i un gran elogi de l’amistat.

 

josipovici 2

Gabriel Josipovici
Moo Pak
Trad. Ferran Ràfols
Raig Verd, 2012

Per a Gabriel Josipovici hi hagué un moment en què es produí una fractura en la concepció del món i, en paral·lel, en la creació literària. Aquesta escletxa tingué lloc quan la lleugeresa d’esperit i la confiança en la tradició que assumien els herois d’Homer i els personatges de la Bíblia hebrea foren substituïts per la sospita i l’avaluació permanents per part de Plató i sant Pau. Una pugna amb l’herència rebuda que per a l’autor és la base de la literatura occidental, com la renovació artística sense punt de retorn que realitzaren Dante o Shakespeare estimulats per les regnes del passat. Josipovici navega feliç en Confianza y sospecha (1999) amb els autors que s’enfrontaren a aquesta tensió i en resultaren vencedors, precisament perquè no pretengueren llegar-nos cap sistema perfecte. En aquesta línia, l’escriptura de Proust és una forma d’encaminar-se gradualment cap al misteri en lloc de resoldre’l, Kafka representa l’exploració més ambiciosa de la naturalesa humana a través de la ficció i Beckett isqué guanyador del combat amb ell mateix gràcies a una nova veu que aprofitava elements antagònics.

Per a Jack Toledano, protagonista de Moo Pak, aquests autors són, sobretot, guies i models per a les hores més obscures, escriptors que com Lichtenberg o Wallace Stevens captaren amb una lluminositat especial la fragilitat i l’estranyesa humanes. En un llarg passeig a través dels jardins de Londres, Jack Toledano confessa al seu amic Damien Anderson tot un seguit d’inquietuds artístiques, personals i filosòfiques que l’assalten quan s’alça de la cadira i deixa descansar la novel·la que té entre mans: la trama metaliterària que manté aquesta narració. Moo Pak és, per tant, deutora de Naphta i Settembrini, però més propera i carnal que les lliçons professorals de Thomas Mann, el millor i el pitjor dels escriptors del segle XX, adverteix el protagonista. Un personatge de vegades extraviat com una criatura de Saul Bellow, però sense l’excés caricaturesc i histriònic. En el monòleg ininterromput en un sol i immens paràgraf —com una cinta enregistradora indeturable— es fa broma i es mira de reüll al pobre Eckermann, sense caure en la petulància i pompositat d’un home, però, savi i tan gran poeta com Goethe.

Ara bé, els debats teòrics i el mapa literari privat cedeixen el pas a aspectes més físics de l’escriptura, com la impossibilitat del protagonista de concentrar-se si no és amb la seua vella màquina Olympia, “coixa i bronquial”, o bé en subratllar la importància de la rutina i la xarxa de costums, més propícies a la literatura que no la fe en la inspiració genial. Escrivim, insisteix Jack Toledano, per a la gent que estimem i per a nosaltres mateixos, una forma d’escapar de la presó del jo. És a partir d’ací que es mostra bel·licós amb l’ensenyament de la literatura, a hores d’ara en mans de puritans i bàrbars més obsedits en la veritat i la moralitat que en les ondulacions de la bona escriptura i la rialla falstaffiana.

Moo Pak és un elogi càlid i emotiu de l’amistat, amb una gran passió —travessada d’entusiasmes i desenganys— per la literatura, però a més aquest llibre és una apologia que ens proposa caminar acompanyats per aclarir el pensament, per relaxar l’obsessió creativa i desencallar l’escriptura. Les qüestions filosòfiques —la presència intermitent de Kierkegaard— i l’anàlisi literària es veuen interromputs per l’aparició de gats, l’enyorança del gos —i de la família— i el dolor que li provoquen a Jack Toledano els crits d’animals engabiats. Les observacions més quotidianes i la transició entre espais tenen un paper en aparença menor, però tan determinants com les opinions amb què s’autoretrata el protagonista, capaç de quedar-se embadalit en creuar-se amb el migfondista Steve Ovett i veure’l allunyar-se per la gespa refulgent.

“En algun lloc entre el cinisme i l’idealisme hi ha un país que espera que l’explorem”. Jack Toledano és un jueu sefardita procedent d’Egipte i fascinat per la cultura anglesa, un ser fràgil, melancòlic i que alhora se sent amb el deure d’aferrar-se a una voluntat inexpugnable. Algunes de les millors pàgines de Moo Pak són les dedicades a abordar la identitat jueva, que l’autor fa confluir amb la imatge dels parcs, tan arrelats i tan distants de les ciutats. Un sentiment de pèrdua respecte a la seua comunitat, tan protectora com opressiva per al protagonista, qui en els moments més vulnerables s’autoimposa una contumaç obligació de resistència —i d’escriptura—, ja que abandonar seria una victòria per als que intentaren exterminar-los. Ferit i esperonat per la solitud, el protagonista està convençut que si el Déu jueu escoltara els seus precs i allargara la mà per endur-se’l d’aquest desert, l’acabaria deixant —com una paràbola kafkiana— en un altre desert idèntic.

Un Jack Toledano que, en contra de l’arrogància actual, està convençut que el preu de l’eliminació de la confusió i del pecat és una forma, també, d’extirpar la nostra humanitat: negar les contradiccions i el caos és negar el que som. És per això que se sent sorprés davant l’interés que sempre li ha despertat Swift, un clergue irlandés esmunyedís i inclassificable, qui estigué un temps com a protegit a Moor Park —jardí erm—, la casa de sir William Temple que actua com a nucli central en aquesta novel·la. Un edifici que fou escola, col·legi de teologia, centre per desxifrar codis secrets en la guerra, a més de psiquiàtric i laboratori per a l’estudi de primats. En Moo Pak s’enllaça, de forma brillant, les elucubracions de Jack Toledano amb aquests episodis i amb la personalitat esquiva de Swift, un escriptor que, segons l’autor, creà Els viatges de Gulliver com una versió irònica d’El paradís perdut de Milton, una manera de dir-nos que ho perdrem tot si ens pensem que mai podrem recuperar el paradís a la terra.

La literatura no ens ensenya ni ètica, ni política, ni lingüística, sinó que és més aviat una mena de gimnàstica, ens revela Jack Toledano, insidiós amb la psicoanàlisi, els manaments de la deconstrucció postmoderna o la proposta sobre el llenguatge de Chomsky. Algunes opinions de Steiner són cabdals en passatges de Moo Pak, com l’etiqueta d’extraterritorial assignada a Joyce, Beckett i Nabokov, matisada per Jasipovici: artistes que es convertiren en grans creadors en debatre’s violentament per trobar la pròpia veu. Aquesta mena de novel·la-confessió accepta com una llei heretada que no hem de girar l’esquena al món ni tampoc sucumbir-hi. Al final del llibre, la confiança en l’amistat és el valor més preuat que permet la continuïtat —la cadena de relleus— que és la literatura.

 

Posdata, 21 juny 2013