Ànimes grises amb piscina i jardí

La biografia Cheever: una vida, minuciosa i reveladora, ens dóna les claus del gran narrador nord-americà que convertí misèries i derrotes —personals, familiars— en els extraordinaris Contes, retrat inclement i àcid dels afectes humans.

 

Apunta John Cheever en els seus Diaris —una guia de desesperació i causticitat, una forma de fugir de la solitud— que “quan l’autodestrucció entra en el cor, al principi sembla tan sols un gra d’arena”. Si bé el desig de Cheever hauria estat consignar en els quaderns i en la narrativa una mena de celebració de la vida, la inèrcia sempre l’enfonsava en humiliacions, ginebra, temors i atacs d’angoixa. Convençut que “en la maduresa hi ha misteri, hi ha confusió” i que la bellesa del món tendeix a ensorrar-se, Cheever decidí infiltrar-se —amb aire de superioritat aristocràtica— en la classe mitjana dels EUA com un espia per poder atacar-la des d’una posició avantatjosa, encara que ben prompte s’adonà que eren els seus personatges els que s’havien escolat —i instal·lat— en el seu món, i no a l’inrevés.

Enmig d’aspersors, pistes de tenis, reunions de Girls Scouts i clubs d’altruisme obligatori, d’hòmens vençuts que espenten un  tallagespa un “diumenge d’obstinada melancolia”, Cheever es proposà descriure la dissort humana en totes les seues versions i intensitats sense crear un clima de desqualificació ni recrear-se en l’infortuni, fins i tot amb el propòsit de donar certa noblesa a la resignació: fixar el recorregut anímic d’éssers que passegen esplendorosos per la Cinquena Avinguda i a la vesprada s’apressen per amagar-se en urbanitzacions i conjurar els dimonis amb una copa —i una altra— a la mà. Per a un autor que confiava més en el principi de probabilitat que en la versemblança, en la taula de treball els ulls oscil·laven del cendrer a la penombra, de la Bíblia als mites grecs: el protagonista del conte El nedador emprén un viatge de retorn a casa amb una cadència de braçada majestuosa —ufanós del repte—, fins que aquest Ulisses modern sucumbeix i és derrotat, com quasi tots els personatges de Cheever: “El que anomenem pena o dolor sol ser la nostra incapacitat per a establir una relació viable amb el món, amb aquest paradís quasi perdut”.

En algun moment Cheever assenyala que li hauria agradat escriure sobre un triomfador, però quan es posava davant el paper de seguida reconeixia que quedava fora del seu abast. “La meua vida té totes les característiques d’un fracàs”, anota després d’una ressaca demoníaca abans de refugiar-se en la literatura. Les disputes cruels i extenuants del seu matrimoni, la relació d’amor i rancúnia amb el germà o bé les infidelitats i aventures homosexuals que l’autor vivia amb culpabilitat denigratòria, cadascun d’aquests fragments d’infern privat són recollits en Cheever: una vida. Blake Bailey ressegueix la devastació contínua a què se sotmetia l’autor, i com convertí tota aquesta foscor i asfíxia en relats canònics per a The New Yorker —revista tirànica i imprescindible per a l’autor—. L’escripura no és “criptoautobiografia”, insistia inquiet Cheever, qui acceptava amb vanitat inflamada, però també com un estigma, l’etiqueta de Txekhov americà.

Tal i com exclama enfurit el protagonista de Falconer, “¿Per què tots es quedaven en una habitació, barallant-se, quan podien anar a la botiga, a fer un pícnic al bosc, o a nedar al mar?”. Els relats de Cheever estan poblats per expressions d’ira continguda i frustració (Els Hartley i El conte de Sutton Place), per ferides i tensions familiars: Adéu germà, El dia que el porc va caure dins el pou i La còmoda són dels millors exponents de l’art de Cheever, grandiós i desolat. Un ritme i un to que no burxen en la tragèdia quotidiana, que la mostren amb fatalisme i amb una espècie d’acceptació compassiva. Una maledicció incrustada en l’ànima humana (El camió de mudances escarlata o Cançó de desamor), amb relacions clivellades i parelles que acaben per ser nàufrags (Les cases de la costa i L’autobús cap a St. James). Entre somnis desbocats, fantasies lascives i insatisfaccions, aquestes històries volen ser una “penitència pels nostres pecats i els dels nostres pares”.

Totes les pors i aprensions —recollides extensament en Cheever: una vida— tenen una dedicatòria en la seua narrativa: hipocondria i angoixa (L’àngel del pont), separació i solitud (La cura), bogeria i pèrdua del món familiar (meravellós el joc de línies argumentals d’Un marit rural), inclús el perill d’un atac nuclear (El brigadier i la vídua del golf). Però Cheever és un autor atemorit, sobretot, per les dones, amb una visió romàntica i cavalleresca de l’amor que sempre ensopega amb la realitat (Una americana educada), i que ha de recórrer a amants imaginàries per escapar d’una vida desencisada (La quimera). Això sí, quan li suggerien que aquests contes eren una crítica contra el capitalisme i el sistema americà, Cheever somreia sarcàstic: el seu programa de felicitat consistia a conduir un vell Cadillac amb els peus nus, repartir als fills els regals de Nadal i anar a l’església, la puresa de la natura —les muntanyes i el gel—, els reflexos del riu Hudson o els crits d’espectadors que s’alcen en la tribuna per engrapar una pilota de bèisbol.

“Existeix alguna cosa més meravellosa que el tren de dilluns al matí, el de les 8.22?”. Això sí, el territori cheeverià on millor encaixen aquests personatges —barrets i gavardines inundats per una llum d’aquari— i on senyoreja el seu estil elegant, és el tren que connecta les illes residencials i suburbis amb Nova York. Una escriptura deutora, segons l’autor, de les tècniques descriptives de Flaubert però que havia de repensar fins l’esgotament pel que considerava —insegur— falta de noblesa dels seus materials. Aquests relats comencen amb aplom i so clàssic, combinen l’element inesperat i enigmatics cúmuls de boira per a la conclusió, amb enumeracions i qualificatius que ja presideixen tot l’esperit de la narració: un llac “d’un gris aspre i funest”, rostres violents que després d’anys d’oracions i d’abstinència s’han transformat “en una dolçor ferma i fètida”, hòmens i dones que s’hi troben en una cafeteria amb “llums penitencials”.

Quan Cheever acabava de publicar Falconer, li telefonà Philip Roth per dir-li que encara no havia llegit el llibre, que tan sols volia saber el número d’Updike. “Entre els novel·listes regna una rivalitat tan intensa com entre les sopranos”, anota divertit i emprenyat. De fet, el mateix Cheever vivia amb nerviosisme els èxits de Salinger, tal i com recrea el seu biògraf Blake Bailey, alhora que no se sentia gens amenaçat pels focus que sabé atraure Capote. La prosa de O’Hara i, en major mesura, Nabokov —la màgia juganera de Foc pàl·lid— a més de Hemingway constituïen l’estímul i el desafiament autoimposat. Si de cas, Cheever considerava Fitzgerald quasi com un germà: alcohòlic fins a la inconsciència, romàntic tenyit d’ingenuïtat, el desànim crispat dels Diaris és intercanviable amb el que desprén The Crack-up; com a homenatge, la parella de bevedors festius que cauen i sempre s’alcen en el conte Una altra vegada només podria haver estat creada per l’autor d’El gran Gatsby. Però a més d’Updike —bel·ligerant i paternal—, la referència més càlida i còmplice fou Bellow, qui destacà de Cheever que la intenció era no sols trobar proves d’una vida moral en una societat en desordre, sinó també oferir-nos la poesia d’aquest món desconcertant, prodigiosament irreal. Un ideari amb què Cheever tancava el relat Una visió del món, contrapunt a la degradació i als abismes que, voluntàriament, solia visitar: “Sembla que les paraules tenen el color de la terra, i mentre les recito sento com la meva esperança puja fins que quedo satisfet i en pau amb la nit”.

 

Posdata, 12 novembre 2010