Llegenda Johnson

James Boswell creà amb La vida de Samuel Johnson un dels millors personatges de la història de la literatura. Una biografia modèlica que és en el fons una moderna i divertida narració.

 

Maquetación 1

James Boswell
Vida de Samuel Johnson
Trad. Miguel Martínez-Lage
Acantilado 2007

Sembla ser que Jorge Luis Borges, una vegada més, tenia raó: fins a quin punt —es preguntava— es pot considerar Boswell un precursor genial o, més aviat, un tanoca imprevisible. En aquesta disjuntiva tan extremada Borges es fa ressò, per un costat, de l’opinió de l’historiador Macaulay quan afirmava que Boswell fou un ximple que tingué la sort —un afortunat impuls d’inconsciència— de conéixer el doctor Samuel Johnson. Per altra banda, Bernard Shaw deia que Boswell creà un personatge dramàtic a l’alçada dels grans mites de tots els temps. Borges, astut i burlesc, insisteix que no és massa forçat si acceptem que les dues postures són conciliables. Perquè aquesta és la paradoxa, que un bufó bocamoll, sovint exasperant, haja estat capaç amb la Vida de Samuel Johnson no sols d’intuir, sinó també d’inventar-se les bases de la literatura moderna.

Idòlatra i assetjador d’escriptors il·lustres, James Boswell intentà acostar-se a Voltaire i també a Rousseau, obsedit perquè el seu nom s’associara a alguna de les figures emblemàtiques de l’època i, de pas, assolir el seu somni no mai camuflat d’immortalitat. Però tots dos, Voltaire i Rousseau —cadascú al seu estil—, després de rebre’l encuriosits, el despatxaren de casa sense donar crèdit al poca-solta que tenien davant. Fou amb Samuel Johnson que Boswell trobà el personatge a qui poder dedicar una vida de biògraf: en la llibreria de l’actor Thomas Davies a Covent Garden coincidiren per primera vegada el 1763 en un encontre clau —una combinació màgica i fructífera— per a la història de la literatura.

De fet, quan Boswell el coneix, Johnson ja havia publicat Londres (1738) i La vanitat dels desigs de l’home (1749) —unes adaptacions lliures a partir de les sàtires de Juvenal—, era col·laborador habitual del Gentleman’s Magazine i havia fundat el seu propi diari, The Rambler. A més a més, s’havia aventurat amb Rasselas (1759), una espècie de novel·la moral. Ara bé, més enllà d’aquests escrits, Johnson era l’autor del Diccionari de la Llengua anglesa (1755), una obra que, segons l’advertiren, no podria enllestir perquè a França havien necessitat quaranta especialistes per a tirar-lo endavant. Johnson —desafiant i busca-raons— digué que li pareixia equilibrada la relació de quaranta francesos per un anglés. Això sí, era tan gran l’ansietat per adquirir notorietat i convertir-se en part del seu cercle privat que Boswell, nascut a Edimburg, ignorà el prejuí antiescocés de Johnson, qui en una entrada del Diccionari es referí a la civada com a cereal que a Anglaterra mengen els cavalls i, a Escòcia, les persones.

Per tant, el Samuel Johnson que veu per primera vegada James Boswell ja és un autor admirat, però sobretot és un polemista temut i sol·licitat —la boca de Gargantua—, capaç d’atraure amb la seua conversa intercalada de grunyits, estirabots i sentències la gent més diversa. Fascinat per aquesta institució ambulant —un gegant malcarat i alhora entranyable, carregat de tics i de gestos desconcertants, amb una intel·ligència llampant i abrasiva—, Boswell dedicarà més de vint anys, fins la mort de Johnson el 1784, a resseguir cada tertúlia on participara, a escorcollar articles, epitafis, pamflets i poemes escrits per aquest home que ell jutjava prodigiós, un pur tresor. Confidències, declaracions d’amics, xafardejos i correspondència amb tota classe d’interlocutors, de tot aquest material en aparença inclassificable, Boswell teixeix una macrobiografia —una narració que absorbeix tot el que l’envolta— que pretén no deixar cap buit sobre el seu protagonista.

És en aquest sentit que cal rendir-se davant de Boswell, com aconsegueix cosir i encaixar —amb ulls d’enamorat— centenars de diàlegs, documents i anècdotes que passen per les seues mans. I sí, en més d’una ocasió li pegaries un calbot per comentaris grandiloqüents, per l’ostentació mancada del més mínim sentit del ridícul amb què se’ns presenta, o bé quan vol fer-se el graciós. Però tot això li ho perdones perquè en acabar aquest retrat tens la sensació d’haver acompanyat Samuel Johnson, des d’aspectes més circumstancials i domèstics als moments més brillants de les seues disputes públiques, del Johnson més tocat d’hipocondria i indolent al que ens desborda amb un rampell d’humor i eloqüència. Tot un personatge literari, una mena de Falstaff perspicaç, colèric i bondadós —procliu a l’energumenisme—, que ens captiva amb cadascuna de les llegendes i escenes recreades per Boswell.

La Vida de Samuel Johnson és una història d’amistat, un gran llibre sobre literatura i política, amb incursions gens desdenyables sobre la natura humana i, més que qualsevol altra cosa, un cant d’amor a Londres. Tant és així que Johnson no dubtava a reconéixer que la ciutat era el seu element natural. En aquests capítols assistim a una sorollosa gresca nocturna al llarg del Tàmesis, passejades amunt i avall de Fleet Street, i també a l’entramat de llibreters, tertúlies i actors que feien de Londres un lloc d’un magnetisme del qual no podia desprendre’s el doctor Johnson. S’hi percep la vitalitat cultural d’una ciutat —èxits esbombats i garrotades despietades als escriptors—, sàtires corrosives als autors més llorejats, plagis i robatoris literaris que eren seguits amb apassionament ferotge. En aquest ambient de competència, colzades i autoexigència voraç es consolida el gran crític que és Samuel Johnson.

Només cal endinsar-se en el Prefaci (1765) que elaborà per a l’edició completa de Shakespeare per quedar atrapat amb la claredat d’anàlisi i el juí rotund amb què afronta les obres del dramaturg. És amb aquest esperit que Johnson parla —o escriu—sempre de literatura, ja siga per assenyalar els mèrits d’Addison, Dryden o Milton, les descripcions de la natura de Congrave o bé per qualificar les odes de Gray com a poemes d’hivernacle —una mena de cogombres—. Seguidor tan sols del seu propi cànon, Johnson no dubta a revindicar Pope en un moment que començava a baixar la seua cotització. Ara bé, tot i el seu olfacte se li escaparen les virtuts del Tristam Shandy o d’alguns escrits de Swift. Amb les cartes de Lord Chesterfield fou voluntàriament injust —coses de la crítica—, per haver-se sentit maltractat. Quant a les Vides dels poetes anglesos (1779), és un llibre que conté la millor prosa de Johnson i representa la culminació d’aquest instint lector.

Però a banda del crític literari, el Johnson que veiem regnar a Londres en la segona meitat del segle XVIII és el conversador. A la Taverna de la Mitra o en la del Cap del Turc sermoneja amb habilitat i contundència intimidatòries. Com Chesterton —un dels principals hereus—, li agrada fer servir el discurs més inesperat sense abandonar la sensatesa, sempre disposat a rivalitzar i espellar un contrincant. Boswell reprodueix la cadència i impetuositat d’aquestes converses que solien acabar amb un gir teatral i una sentència irrebatible. Atrevir-se a una baralla dialèctica amb Johnson era exposar-se a eixir masegat, llevat d’Edmund Burke, l’únic púgil a qui reconeixia estar al seu nivell.

En aquests clubs on Johnson imposava una particular tirania, destaca el vanitós escriptor Goldsmith —objecte habitual del foc johnsonià—, o l’actor Garrick, a qui tractava amb condescendència per ser el més aplaudit d’una professió que mai no li acabà de fer gràcia. El pintor Sir Joshua Reynolds és una de les personalitats que més respectà i dels pocs a qui demanava consell. A tots ells els tractava com si foren de la seua propietat, però Johnson no admetia que altres gosaren atacar els seus amics. Orgullós, mai no perseguí el mecenatge ni la protecció dels poderosos, encara que després d’una entrevista amb Jordi III conclou —tot esponjat de satisfacció— que a un home li para bé això de parlar amistosament amb el seu monarca. Amb els contertulians tediosos, confusos o recurrents a la meteorologia, era expeditiu.

James Boswell ens pinta un personatge d’aspecte descurat, bevedor d’una botella de Porto al dia que passà a ser, per obligació, un militant de l’aigua i que el mateix opinava sobre mecanismes de control del parlament que del tamany ideal d’un bulldog. Fidel al principi tory que la jerarquia és el millor antídot contra l’enveja, Johnson defensà de forma contumaç la corona i l’església, i no tolerava a un descregut com David Hume —massa francés per al seu gust— ni tampoc a l’historiador Gibbon. En tots els temes tendia a ser tan inflamable com lúcid i ràpid de reflexos. Però el costat més humà del doctor Johnson se’ns revela després de tornar de la taverna —victoriós en un debat— amb una lluita interna de dimensions còsmiques: és el Johnson més heroic i alhora el més vulnerable. Sí, al principi d’aquest llibre rius amb la declaració d’intencions, però al final has d’acceptar —seduït— que Boswell “ha johnsonitzat la Terra”, almenys la literària.

 

Posdata, 25 maig 2007