Mapes i lectures en Gabriel Ferrater

Lector i gran crític, Gabriel Ferrater demostra en “Tres prosistes“, dedicat a Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla, com traçar les línies més importants d’una obra i la xarxa de connexions. Intel·ligència i seducció.

 

Una aura de clandestinitat i llegenda ha acompanyat les classes que, en el curs 1966-67, impartí Gabriel Ferrater en la Universitat de Barcelona sobre Joaquim Ruyra, Víctor Català i Josep Pla. Fotocòpies rebregades, cites transmeses com un ritual i molta mitologia han envoltat aquestes conferències que, no se sap ben bé per què —les dedicades el 1965-66 a Carner, Guerau de Liost, Riba i Foix sí que es coneixien—, ens arriben publicades amb quaranta anys de retard: coses de la cultura catalana. I això que l’enfocament de Tres prosistes confirma, com qualsevol de les aportacions a la crítica de Ferrater, que l’autor de Les dones i els dies és equiparable a altres gurus de la literatura occidental com Edmund Wilson, Lionel Trilling, F. R. Leavis o T. S. Eliot. A través d’aquests apunts amb què s’han reconstruït la veu i les giragonses del pensament ferraterià, es desprén com des d’una tarima —el somriure de Borges en un curs de literatura anglesa—, la crítica pot revelar-se com una calculada i feliç forma de seducció.

Informes de lectura, un pròleg, articles en aparença asèptics per a una enciclopèdia, anotacions i entrevistes, a més de les cartes que envià a Gil de Biedma o al seu germà Joan Ferraté, tota aquesta varietat de papers estan unificats per una concepció de la literatura que sempre esdevé clarificadora i central. Perquè Ferrater traça —amb instint de lector privilegiat— línies i cercles concèntrics, fets biogràfics i anècdotes junt a les pulsions literàries d’una època i què és el que singularitza a cada escriptor: indagacions que responen a una regulació d’objectiu que generalitza i, quan ho creu oportú, dirigeix a un exemple concret. Un dibuix mental de la literatura que tant li serveix per a marcar les etapes de la poesia de Vinyoli com els reptes i les decepcions de l’escriptura de Henry James; o bé per a comprovar que Maragall, tot i dominar la “llengua cotonosa” de la burgesia, decidí llançar-se “darrera dels mots, en comptes de saber-los dur on a ell li convenia”. Una tensió analítica i un mapa estètic que facilita la comprensió —els ressorts— d’un autor, com el fet que Sainte-Beuve fracassara en els versos i, en canvi, els seus retrats tinguen el valor d’ampliar la imaginació del lector i permetre-li l’accés a territoris perduts: al cap i a la fi, la pretensió de la gran literatura.

Ferrater explora els moments decisius en què es consolidà la prosa anglesa, francesa o russa i ho compara amb la novel·lística catalana. Una tradició esquifida, amb realitzacions insatisfactòries de Vayreda, Oller o Casellas i que en Ruyra troba un virtuosisme lingüístic que no encaixa amb les exigències de la narrativa, llevat de La parada. En aquesta obra Ferrater descobreix la veu del millor Ruyra, precisament quan es distancia de la primera persona i s’objectiva en el xiquet —“el cafre del poble”— que encarna l’atracció de la cultura pels aspectes més primitius. La comparació amb El nebot de Romeau de Diderot permet a Ferrater assenyalar punts d’aproximació i llunyania entre les dues narracions, tal i com fa amb Solitud i Cims borrascosos: la convicció que la literatura és fruit d’una tradició i de parentius externs.

De fet, l’estructuralisme o la psicoanàlisi poden obrir portes a Ferrater, però mai no enterboleixen ni amaguen el seu propi juí. El simbolisme sexual i l’al·lucinació eròtica que concebé Caterina Albert per a Solitud ofereixen un conjunt imaginatiu molt primari —d’un esquematisme evident— i alhora tot un seguit d’imatges, temes i detalls de gran alçada estètica. Dades, observacions imprevistes —sempre suggerents— i la malícia provocativa de Ferrater conviuen en aquestes pàgines, digressions i aventures especulatives que eixamplen la nostra condició de lectors.

Però la passió i el volum augmenten quan Ferrater se centra en Josep Pla. Per un costat, les dificultats per crear una llengua literària apta —quasi sense precedents— per a la prosa en català, i per un altre destacar els trets més definitoris del seu estil: l’adjectivació sorprenent amb què Pla enllaça dos ordres, un abstracte i altre concret en la línia de les associacions insòlites de Sterne amb Tristam Shandy. Aquestes reflexions, junt a l’efecte que produeix en El quadern gris la suma d’anotacions reelaborades del dietari original amb contes arredonits, demostren com Ferrater captà de seguida el magnetisme de l’escriptura de Pla, i el que és més original, que ho lligara amb fragments i tons d’autors com Isherwood, Ring Lardner, Mark Twain i Sherwood Anderson. Un ull panoràmic i d’entomòleg s’alternen en la crítica de Ferrater.

“M’ha obert milers de pàgines: records, mentides/ d’uns altres homes (i de ben poques dones)./ I no recordo qui me’l va donar./ No sé mentir-me un record més, alguna mà”. El tallapapers del poema El Lector ens trasllada a les idees que conté l’escrit sobre Proust —crítica canònica de Ferrater—, quan subratlla la petjada que els objectes deixen en les persones i com es transformen en experiència intel·lectual i moral. Com insisteix Jordi Julià, crítica i poesia es fusionen ja que Ferrater es proposà —com a lector i poeta— definir l’actitud moral i determinar la potencialitat imaginativa d’on ha sorgit una obra. I és que només cal abordar les impressions que li produïren els versos de Carner, John Donne, Browning o Auden per acceptar que en aquestes crítiques —i en els seus poemes— ens interessen la valoració i el mètode en la mateixa mesura que el personatge de Ferrater que hi intuïm i tractem de descobrir.

 

Caràcters, núm. 54, gener 2011