Els fums del dia a dia

Després de debutar amb el diari “Les hores fecundes”, Joan Garí prolonga en “Senyals de fum” la temptació de l’apunt autobiogràfic: vivències i reflexions que suggereix cada nova jornada i que configuren un peculiar autoretrat.

 

Joan Garí Senyals de fum Tres i Quatre, 2006

Joan Garí
Senyals de fum
Tres i Quatre, 2006

Cada gènere literari conté —amb alguna que altra transgressió i escapatòria— unes exigències i un fràgil joc d’equilibris; un esclavatge, al cap i a la fi, difícil d’escamotejar. Pel que fa als dietaris, quaderns i artefactes similars el filtre sembla menys opressiu, més obert a aventures i experiments, accessible a qualsevol pretendent; però l’evidència és ben bé una altra. D’un diari esperem la dosi justa d’intimisme i confessions sense caure en el pou fangós de l’egocentrisme; xafardeigs sense recórrer a l’apunt continu de sobretaula; lectures ben trenades tot defugint l’exhibicionisme, la mirada artificiosa a la càmera. Visites a la política i la història sense travessar la línia que ens du a la crònica fàcil, apressada. Potser el més important siga la creació —la invenció, si cal— d’un personatge que ens inquiete, que ens provoque els interrogants necessaris per endinsar-nos en cada jornada, que ens ajude a creuar una nova porta incògnita. I és que l’addicte al dietari sol ser tan ansiós en la recerca com implacable i sever a l’hora de jutjar aquest tipus de literatura.

Un ràpid colp d’ull pot donar-nos algunes pistes per on es decanten últimament els practicants del diarisme. Una revelació inesperada ha estat la del recentment desaparegut Guillem Simó, una magnífica immersió en el jo, un clam interior ben depurat en l’expressió, si de cas amb un excés de queixa i escadusseres referències culturals. És el fenomen contrari d’Àlex Susanna, que ara publica Quadern dels marges i, com tota la sèrie anterior, és una prosa que grinyola per un catàleg artístic atapeït i alhora mancat de relleu. Són també els límits que la pretensió poètica imposa al Ponç Pons d’un inconsistent i llepat Dillatari. Feliu Formosa combina agudes observacions i apunts massa esvaïts. El seguit d’autors i obres que passen l’escrutini de Josep Iborra en Inflexions donen pas a un protagonista amb l’atractiu i ombres que reclama el gènere, enigmes i clarobscurs que ens retenen.

Amb Mentre parlem Enric Sòria irrompia amb un bon dietari, impúdic, d’escriptura fresca, vivaç en valoracions i atreviments. Un personatge que es dilueix, però, en l’assagisme allargassat, en una teranyina d’erudició i cites en La lentitud del mar que acaba per fatigar el lector. La primera incursió de Joan Garí en el gènere, Les hores fecundes, incorporava viatges, aforismes, actualitat i literatura; una proposta en què no et costava perdonar alguns pecats que, en canvi, sí s’han fet més ostensibles amb Senyals de fum.

Sota la influència d’Andrés Trapiello i la tutela de Pessoa —poc convincent, per cert, aquest fingiment desganat—, Joan Garí ha acotat l’any 2002 com el període en el qual condensar les seues impressions, centrades entre Borriana i Vilafranca i on es repassa el treball a l’institut, reflexions sobre cinema i llibres, els ritmes de la natura, gents i noms camuflats entre els dies: “records a la manera proustiana [entre la Plana litoral i els Ports muntanyencs], d’aquesta interacció ha sorgit també una confrontació geodèsica i climatològica, però fonamentalment epistemològica”. I aquest és el problema: per què l’autor s’ha obstinat a recarregar cada fragment amb una botànica desfermada de qualificatius, aclaparar-nos amb un ús extenuant del diccionari —Sagarra pot ser un camí, però també un atzucac— amb la intenció explícita de deixar-nos bocabadats.

Hi ha una voluntat premeditada a sotmetre qualsevol escena a la pirotècnia verbal més efectista: “som un pare i un fill lligats pel cordó umbilical de làtex d’un diagrama arbori”. L’impuls adjectivador llasta l’esforç d’escriptura: “l’estranya epífrasi d’un estiu plujós”, “amarats per la humitat disfòrica”; assistim, doncs, a tota una descàrrega lèxica desproporcionada. “Personalment, enyore la boira, sobre la qual podria escriure amb la mateixa constància amb què Turner reproduïa els núvols sobre el mar”. Davant aquestes declaracions des del pedestal —solemnes i encarcarades— mentre es fuma un Cohiba, quasi em quede amb la part en què el personatge es fa un poc més divertit: com a “monògam avorrit amb pràctiques sexuals pleistocèniques” reconeix l’autor que va, sovint, ben calent: en la piscina, amb la dentista o en l’observació del pit d’una violoncel·lista on l’erotisme, ens diu, prové de la música.

Ara bé, no tot són boires, muntanyes i textures marines. De sobte, Garí es regira com un karateka i colpeja fort: Ferran Torrent pateix del mateix anecdotisme sense categories que Blasco Ibáñez; Lluís Meseguer, acadèmic, suggereix en l’autor que la universitat és “un cau de petulància, de misèria moral i d’impostura intel·lectual”. Vicent Franch s’ha passat anys esperant una telefonada honorable que no ha arribat mai. Això sí, a qui li tenia moltes ganes Garí és a Enric Sòria: un estrateg “molt astut d’elogis i congratulacions, de Besos & Abraçades” per fer-se un forat en el mercat literari. El Valentí Puig de Bosc endins realitzà un “exercici de deflegmació paroxismal”: disculpeu-me, però en aquesta ocasió no sé realment el que vol dir.

En el contrast entre Henry Adams i Eckermann, Joan Garí se sent més prop del memorialista americà en una anotació que no està malament; llàstima que sempre sure la frase engominada, el desig de ser sublim i rebre una ovació; tancar amb cabriola, doble mortal i caure de peu. “En el fons del seu ésser, tot escriptor de fusta —tot escriptor que, des del seu segle, vol rivalitzar amb Shakespeare i amb Dant— enveja el suïcidi de Zweig o, en un altre extrem, el de Primo Levi. És monstruós —però és així”. Clar, una altra cosa és frivolitzar, per pur esnobisme, amb un episodi tan tràgic i atroç. Perquè d’un dietari, el factor que més el defineix és el to. Si és que hem de creure aquella màxima segons la qual l’estil fa l’home, i programar-se ser genial tots els dies és, a banda de cansat, una opció una mica complicada.

 

Posdata, 26 maig 2006