Efectes de l’edat lírica

El lingüista Xavier Pericay (Barcelona, 1956) feia recompte en Filologia catalana. Memòries d’un dissident dels anys que dedicà a l’estudi i la difusió de la llengua: una història de ressentiment i recreació en el que considera tot un seguit d’errors.

 

No per ser ben habitual entre els humans ens deixa de sorprendre quan una història de fascinació i d’amor es converteix —pels motius més inesperats— en odi estricte, en una ànsia de venjança inconciliable. En aquest sentit, la biografia Baroja o el miedo (2001) suscita, des de l’inici, una mena de paràlisi, d’estupor i incredulitat. I és que no és difícil imaginar l’autor, Eduardo Gil Bera, consultar amb passió no sols les obres de l’escriptor basc, sinó qualsevol document que poguera aportar alguna llum sobre l’apreciat objecte d’estudi. Ara bé, en un moment determinat —sense que se’ns explique la causa—, aquesta pulsió d’enamorat es capgirà fins a produir un retrat biliós, incendiari, on qualsevol escrit i acte del novel·lista és jutjat amb la satisfacció de matxucar el que abans, amb tota seguretat, fou admiració sense reserves.

Aquesta transformació d’amant en màxim acusador ens pot ajudar a entendre el menyspreu calculat, el to inflamat —ressentit i a la defensiva— amb què estan elaborades les pàgines de Filologia catalana. Memòries d’un dissident de Xavier Pericay. Perquè la pregunta que cal fer-se i que tan sols és parcialment contestada, és la raó per la qual l’acostament romàntic, incondicional i ambiciós a l’estudi de la llengua i la cultura catalanes derivà amb el pas del temps en un al·legat ferotge —abrusador— contra el que abans constituí una matèria atresorada amb estima i tacte de col·leccionista.

El tàndem Xavier Pericay i Ferran Toutain va associat a la renovació —l’airejament necessari— del model lingüístic heretat per a la prosa periodística i literària. En Verinosa llengua ja mostraven aquest punt descarat i provocador per tal d’enfrontar-se als acadèmics de l’Institut d’Estudis Catalans i que més endavant es concretaria en la proposta d’un magnífic llibre, El malentés del noucentisme: a partir de Josep Pla, Sagarra, Gaziel, Espriu, Joan Sales i Mercè Rodoreda els autors marcaven les línies del que seria l’actual model de llengua per a la literatura i, en part, per als mitjans de comunicació.

Però el que havia de ser un debat dinàmic —a estones furiós, de bàndols i trinxeres— entre una institució antiquada i l’assalt de joves lingüistes, imprescindible per a una llengua amb forts dèficits històrics i insegura per als escriptors, ha quedat per a Xavier Pericay en una sèrie de ferides mai del tot tancades, d’humiliacions imperdonables on es consigna cada episodi —guanyat o perdut— com si d’una qüestió d’honor es tractara. De fet, ja ho insinuava Chateaubriand en les Memòries d’ultratomba quan comprovà que entre els dogmàtics més intransigents es trobaven tota una nòmina de vanitats insatisfetes a destacar, sobretot, la dels poetes fracassats.

Perquè és el mateix Pericay qui confessa, a partir de l’amistat i del mestratge —també l’amargor— de Joan Vinyoli, l’atracció que sent per la poesia. Captivat per la ficció de ser un poeta maleït, es mostra un jove Xavier Pericay en una pensió mostosa de Barcelona intentant encaixar versos en un esforç que poc temps després abandonaria. I arribats a aquesta seqüència s’han de reconéixer alguns passatges ben interessants d’aquestes memòries, de vegades extraordinaris, i ho dic sense sarcasme. Això sí, crec que aconseguits de forma involuntària. L’exhibicionisme amb què l’autor s’autoqualifica de dissident —de marginat dins la cultura i les elits—, en moltes ocasions no és més que ràbia pels papers equivocats que pensa que jugà en el passat i que han derivat en una conversió —ben recalfada— a l’espanyolisme: hi ha una tendència a confondre incidents personals amb el curs de la història, a relacionar un revés professional —el més petit gest de desacord— amb el que Pericay entén com la situació general d’aquells anys.

És amb aquestes cicatrius que es reconstrueix cada etapa vital. Anarquista en els seus orígens, proper al PSUC amb posterioritat, militant de Nacionalistes d’Esquerra, beneficiari durant molts anys del poder secular del PSC, Xavier Pericay reinterpreta cada pas i cada decisió anteriors a partir de la seua adscripció actual al partit Ciutadans de Catalunya: en les seues pròpies paraules, una aposta per salvar la “bona gent” de les urpes del pensament únic, és a dir, el pujolisme. Autoproclamat apòstol i guia, Pericay veu tot allò que envolta el catalanisme com l’autèntic virus que ha infectat la convivència i la política catalanes. I sobre aquest nacionalisme —únicament el català, no mai l’espanyol— llança una descàrrega d’improperis i acusacions indeturables: imperialista, l’essència maligna que esborra els drets individuals i que amb la immersió lingüística ha demostrat ser com el franquisme, però al revés. Així de senzill, equànime i mesurat.

Sota aquest catecisme delirant desfilen un seguit de noms, d’intensos ajustaments de comptes. Hi ha una ira indiscriminada i apocalíptica en l’arxiu de Xavier Pericay: la Nova Cançó, Jaime Gil de Biedma i Carlos Barral per no secundar la denúncia de la persecució lingüística —segons l’autor— dels castellans a Catalunya; Joan Coromines rep bona cosa de garrot, inclús l’abans aplaudit i ara repudiat Joan Maragall no s’escapa d’una atapeïda llista d’impugnacions. Com també l’historiador de la literatura Joaquim Molas, ben enfilat però a qui, de fet, el que no perdona és que en una conversa telefònica es mostrara fred i poc entusiasta amb ell.

I aquestes decepcions són precisament el que motiven una compilació detallada d’ofenses que un Xavier Pericay de pell finíssima estén a tots aquells —personalitats i organismes— que no apreciaren la seua vàlua. A la universitat, com a corrector en el Diari de Barcelona o bé de dinamitzador lingüístic en la RENFE, l’autor no s’està d’especificar les aportacions i el treball impecable —el seu ego és expansiu— alhora que sempre s’apunta el motiu i el superior que el despatxà, la injustícia que cometeren amb la decisió de rescindir el seu contracte.

Si de cas, aquells moments més divertits i reveladors d’aquest llibre —només per aquests capítols ja s’ho val— són quan repassa amb dolor d’examant greuges i traïcions en les seues files: el diari El País per haver sucumbit a les perversions del catalanisme —tal i com sona— i, sobretot, per no haver comptat amb ell com a col·laborador i haver de fitxar per l’ABC. L’altre sac de colps és el PSC i els seus caps en l’àrea de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, irritat perquè no li suggeriren una recol·locació laboral que ell veia com un dret adquirit.

Amb aquest posat virginal i insomne Pericay escarneix a tort i a dret tots els estaments que conegué a fons: funcionaris, les successives reformes educatives —ací, ben carregat de raons—, periodistes i polítics, a més d’un apartat especial per als artistes que peregrinaven, ritualment, per obtindre’n canongies i sinecures. Llàstima que aquesta capacitat per al retrat —ajustat el de Joan Ferraté— i l’estomacada no l’explote una mica més, perquè l’autor n’està ben dotat: Lluís Aracil és descrit com un savi excèntric de qui té coses a retraure i, en canvi, opta per la lloança fumejant ja que fou un visionari capaç d’equiparar el pujolisme amb una espècie de nazisme, la major devastació generacional de Catalunya. Molt gran, el nostre Aracil, tan reverenciat i influent —amb obediència de secta— entre alguns valencians.

Xavier Pericay conclou amb traca final: pensa escriure només en castellà —irreparable pèrdua— i mentre que Madrid és símbol de modernitat Barcelona, simplement, un “bordell”. Engrescador i subtil, tot plegat. El que ja és més sòrdid i penós és que en nom d’una colla de malcriats —Arcadi Espada, Boadella, Fèlix de Azúa— que han disposat dels mitjans més poderosos d’opinió —i de difamació—, Pericay s’identifique amb el jueu romanés Mihail Sebastian com a perseguit per part del que ell anomena la cultura oficial catalana. Una anotació que em recorda Indro Montanelli i les seues excel·lents cròniques amb gust de martini sec, cert aristocratisme i un do prodigiós per a ambients i personatges. En un dels seus perfils, Montanelli mostrava un Julien Benda ja major, tibat i molest amb qualsevol cosa que el poguera distraure del seu ressentiment. Encara que l’escriptor italià tingué l’oportunitat de veure el vell comunista riure una vegada: el motiu, que acabava de llegir en el diari la mort d’André Gide. A través d’un to aparentment desimbolt, en aquestes memòries domina l’execució i el dit admonitori; això sí, de tant en tant, s’intueixen somriures.

 

Posdata, 30 novembre 2007