La ferida de Jacob

Després d’estudis acadèmics dedicats a Joan Fuster o a la narrativa d’autors valencians, Josep Iborra (1929-2011) publicà en l’última etapa dos quaderns d’anotacions més personals centrats, sobretot, en observacions literàries, “Inflexions” i “Breviari d’un bizantí”. Apunts d’una vida —una mena d’ofici— de lector.

 

“Tractem sense gens de respecte a aquell que hi ha en nosaltres”, apuntava Paul Valéry en una cita que Imre Kertész fa també seua en Diari de la galera, llibre lluminós, desesperançat, de densitats extremes. En les anotacions, aforismes i petits assajos que Josep Iborra ha anat desgranant al llarg dels anys insisteix —tot i que per una via diferent al racionalisme descarnat de l’escriptor francés— que la imatge que sovint ens retorna l’espill no és tan benevolent i comprensiva com voldríem. De vegades, perquè “qualsevol paradís acaba per convertir-se en un infern” —per voluntat pròpia o aliena—, en altres ocasions perquè “és en el camp del mal on es desenvolupa la vertadera batalla”. Entre desenganys i renúncies, l’escepticisme de Josep Iborra es tiny de certa ironia, un lleu somriure que ajude a tolerar l’erosió lenta i tenaç dels dies.

En les primeres pàgines d’Inflexions s’hi troba una qüestió definitòria per emmarcar aquesta autobiografia moral i literària. Després de relatar el passatge bíblic de la lluita de Jacob, Josep Iborra es pregunta qui és aquest contrincant que no es pot véncer: Déu, un àngel, o potser siga l’enfrontament ineludible de qualsevol home amb ell mateix. “És la nit obscura de l’ànima”, necessària per eixir enfortits i derrotar l’enemic que portem dins. Per explicar l’acarament amb les nostres ombres l’autor recorre amb més comoditat a l’Antic Testament —el diàleg directe i els retrets de Job i Jonàs a Jahvé— que no a la noció de pecat i càstig que desprén el Nou Testament, on tot es presenta dramàtic i angoixant. Sarcàstic amb les ostensibles i abundants contradiccions del cristianisme, creu que la naturalesa ja ens fa pagar un preu molt alt com per sentir-nos permanentment culpables.

Ara bé, que la raó puga guanyar la partida no ens allunya de l’horror, del flirteig de la fantasia amb el mal. Josep Iborra sap del perill que entranya la visió de Dostoievski en què tot està permés sense Déu; una cosa és practicar una actitud escèptica i una altra caure en el desassossec destructiu. L’obsessió de Pessoa amb el seu submón en una espiral asfixiant o l’objectivisme deshumanitzat de Robbe-Grillet tampoc no formen part del seu mapa literari. Els crits i el primitivisme de Céline, en un melòman d’oïda tan afinada com és la d’Iborra, el deixen paralitzat, atònit.

Enfront del vitalisme messiànic de Lawrence l’autor es decanta pels dubtes intel·lectuals d’un Dante ja madur, pel sentit de la realitat de Montaigne —amb fugides periòdiques a la disbauxa baudeleriana—, l’afany per desmuntar mentides de Sciascia i un Montherlant desentés del conflicte entre literatura i vida. A la recerca de la personalitat que es desprén de l’obra d’un escriptor, la imaginació i la memòria de Josep Pla són un bon punt de partida, i novel·les com Les mines del rei Salomó i El darrer dels mohicans, breus intervals de felicitat.

Nascut el 1929, Josep Iborra pertany a una generació en què filosofia, pintura, música, literatura, tot conflueix en l’anàlisi i la recreació de l’assaig. Alguns debats, com el subscrit fa dècades per C. P. Snow en Les dues cultures arriben fins aquestes Inflexions. De fet, es penedeix de l’allunyament progressiu, irreversible, de la ciència i la cultura humanística. Les notes flueixen d’un tema a un altre, des d’un Bach i Haydn tocats pels déus a una aproximació a la Lliçó d’anatomia de Rembrandt, o bé les limitacions que li suggereix la teoria freudiana dels somnis; en sintonia amb Rilke, la desconfiança en la psicoanàlisi de Josep Iborra no és per incredulitat, sinó per prevenció que s’altere encara més el nostre propi mar de fons. Descobertes així les cartes i fora del terreny de les idees, l’autor se’ns obri amb compta-gotes, ens barra el pas a la intimitat, però quan ho fa sentim com reboten les pedres en acostar-nos al penya-segat.

Les preocupacions lingüístiques també trauen el cap per aquestes pàgines, des d’una traducció indigerible del Faust al català a la desaparició de modismes i frases fetes —la descomposició accelerada de l’idioma, afegiria jo—. En la seua prosa ben sedimentada ressona, en alguna que altra digressió teòrica, el tic-tac de Fuster, el punteig d’un ritme molt reconeixible —el confeti de les cometes fusterianes és substituït per cursives més dosificades—, però que l’autor sap integrar en la varietat de minigèneres que s’intercalen dins aquest assaig, amb un clar predomini d’empremtes afrancesades.

Si bé en algun moment hi ha una enyorança —poc convincent— dels processos revolucionaris —com un eslògan esvaït, afònic—, Josep Iborra no titubeja a posar el dit en la desvalorització de l’intel·lectual compromés, com el temps ha anat desgastant la parauleria de Sartre. No s’està d’acusar Nietzcshe d’irresponsable, ja que aquest autor hauria d’haver previst que el seu nihilisme estava obrint el tap de les essències totalitàries, de la barbàrie com a segell de la nostra època. El silenci de Heidegger després del nazisme és dels fets més repulsius de la història intel·lectual, la qual cosa fa més preocupant la fascinació que se li ha professat per gent de les més diverses etiquetes ideològiques. En aquesta llista negra de Josep Iborra no s’ho pensa dues voltes per llançar a la foguera el llenguatge confusionari i trampós d’Adorno.

Algunes peces d’aquestes Inflexions serveixen per articular el volum, per remarcar-nos els focus d’interès, com és rescatar la polèmica entre Barrès i Gide sobre la tradició i el desarrelament, un dels xocs més frontals i inconciliables del segle XX. Una de les millors observacions d’aquest llibre és la quadrícula rígida i indeformable que bastí Eugeni d’Ors per mesurar la realitat i que el mateix li serví per excercir de guru del catalanisme com per combregar amb el general Franco; encarcarat o d’una flexibilitat irrompible, segons es mire. El bon lector que és Josep Iborra se’ns revela en relatar-nos la tirania de Goethe amb Eckermann, una egolatria omnívora del mestre amb el seu deixeble i entrevistador, però sense la qual l’autor de les Converses no hauria arribat a res.

El minotaure és quasi impossible de trobar en el nostre laberint interior —o bé el defugim, per si de cas— ens recorda Josep Iborra. “Naixem sense adonar-nos-en, entrem en la vida sense tenir-ne consciència. Hauríem de morir de la mateixa manera”, declara com un programa alternatiu a la resistència a ésser de Spinoza. Més que no pactar amb el dimoni —uns pactes que la majoria d’hòmens acaben per trencar, acovardits— li tira en cara la manca de temptacions amb què veritablement ens castiga en l’etapa declinant.

Els últims anys de Tolstoi —enèrgics i d’intensa exaltació vital— i la serenitat que destil·len les pàgines de Hölderlin quan la foscor més irrespirable ja pràcticament el dominava poden servir-nos, en les cícliques tempestes, com una àncora d’urgència. Cal endinsar-se, doncs, en aquesta mena de quadern, desolat i lúcid, travessat d’excel·lents troballes. Un itinerari amb robustes ramificacions que creixen al voltant d’una màxima incontestable de Kafka: “La impaciència ens va traure del Paradís. La impaciència ens impedeix de tornar-hi”.

 

Avui, 7 juliol 2005