Montanelli en tots els fronts

En “Cuentas conmigo mismo. Diarios (1957-1978)”, el periodista Indro Montanelli anotà les impressions del tracte quotidià amb polítics, empresaris i escriptors de l’època. Una visió intel·ligent, divertida i apassionada d’una sempre convulsa Itàlia.

 

Gaetano Afeltra, redactor en cap del Corriere della Sera, proposà a Indro Montanelli que realitzara una sèrie de retrats de personatges contemporanis. Per ser més persuasiu, el desafià perquè fera ús d’un dels seus trets més valuosos, la inconsciència: “Tu eres un irresponsable: pots dir qualsevol cosa… Aprofita’t d’això”. Aquesta barreja d’atreviment i de caràcter, de cultura en sentit clàssic i d’una mirada voraç, batega al darrere de les personalitats que Montanelli dibuixà per al diari milanés i que recollí en el volum Gentes del siglo. El ressentiment fossilitzat de Julien Benda, el monòleg atronador de Paul Claudel —havien de cremar Gide a la foguera, un bon costum medieval que, tristament, s’havia perdut—, o la indigència que emmarcava l’absoluta llibertat com a escriptor de Léautaud, són pinzellades en què el mecanisme de l’anècdota perfila amb exactitud el protagonista i també tota una època. Com el vell Kerensky que persegueix torrades de caviar i copetes de vodka mentre una marcial baronessa el reprén —naughty boy!—, ja que el considera culpable d’haver lliurat Rússia als comunistes: una peça del millor periodisme que sintetitza en un parell de pàgines la tragèdia i la farsa del segle XX. Però aquest pols narratiu, d’una escriptura que sap on intensificar el ritme, la coloració i els relleus, es transforma en felicitat —un aire de família— quan els protagonistes són italians. El rostre gèlid d’Anna Magnani, l’abordatge d’un indefens Fellini per periodistes americans, o bé el viatge que Rossellini planificà fins a l’Índia en una caravana de vehicles per poder menjar sempre bona pasta, són retrats que fusionen ironia, les dents de la mordacitat i el somriure d’un Montanelli vulnerable a dues passions, el periodisme i el seu país.

“Si quieres conmover a la gente, hay que ganarse antes una acreditada fama de cínico”, apunta en Cuentas conmigo mismo. Diarios (1957-1978). En aquests quaderns apareix Montanelli concentrat davant un article sense perdre el fil, fins i tot quan li comuniquen la mort d’un familiar. Inclement amb els seus pares —una càrrega contra els seus propis defectes—, el descobrim també tendre i incondicional d’íntims com Dino Buzzati, una mena d’àngel per a l’autor. Bel·ligerant i amant del cos a cos periodístic, no és estrany que en privat molts interlocutors es mostraren orgullosos de ser amics de Montanelli, afirmació que poc després desmentien en públic. Aquest polemista insaciable era capaç de fingir indiferència en la redacció del Corriere en veure un atac en premsa, llegir a casa els colps del contrincant amb l’adrenalina disparada i decidir, en canvi, no contestar de seguida, dosificar la ràbia i treballar des del “taller de l’audàcia”. Un optimista bregós —impossible de doblegar—, que no dubta a crear Il Giornale quan l’obliguen a abandonar el Corriere, que s’implica en la campanya per les inundacions de Florència —més que italià, Montanelli es considerava descendent d’aquesta ciutat-estat—, o en un documental per evitar que Venècia fóra engolida per les aigües: “dicen que con mi rostro y mi voz he salvado la ciudad. Por la ciudad, me alegro. Pero me alegra aún más por mi rostro y mi voz”, assenyala amb vanitat desacomplexada i posat d’insolent seductor.

Una cua de ministres, líders de cada facció política, empresaris, confabulacions periodístiques, hi ha moments en què tot el que és decisiu per a Itàlia passa per les mans de Montanelli. En una època que les paraules més habituals —com ara, si fa no fa— eren “crisi de govern” i un Estat a punt del col·lapse, a Montanelli se’l veu engrescat enmig de confidències i tot un seguit de gent que li demana audiència. Enteses, traïcions i punyalades se succeeixen en aquestes pàgines, en què en un mateix dia Montanelli intercanvia opinions amb el cap de govern Mariano Rumor, després l’informen dels últims moviments sobre la impossible reunificació socialista, i per acabar ha d’atendre les confessions esguitades de rialles i planys de La Malfa, dirigent del Partit Radical i gran personatge. Això sí, Giovani Spadolini, director del Corriere i un dels protagonistes d’aquests diaris, encara reclama a la nit que li recree —fil per randa— l’esgotadora jornada. Eren els anys de plom de les Brigades Roges, en què Montanelli patí un atemptat que quasi li costa la vida, però no el sentit de l’humor: amb el seu amic el periodista Piovene, comenten que seria desitjable un govern comunista de veritat que posara els intel·lectuals d’esquerra al seu lloc, és a dir, a la presó. Anticomunista militant, Montanelli féu tot el que estigué al seu abast per evitar el “compromís històric” entre el PCI i la Democràcia Cristiana: com en una novel·la, els diaris tenen el punt culminant amb l’assassinat d’Aldo Moro, home gris, inaccessible —un beduí atemorit i desconfiat segons la semblança que li dedicà en Memòries d’un periodista—, i un Andreotti que ja actuava com un emperador calculador i a l’aguait, però que Montanelli sap afalagar i que baixe la guàrdia en tractar-lo de bon escriptor.

Aquests diaris combinen traços breus, l’habilitat de reproduir —i d’inventar— diàlegs, la frase que vibra enmig d’un paràgraf, qualificatius espontanis i el matís meditat. A banda de trinxeres i focs creuats, destaquen anotacions epigramàtiques, petites històries que ens captiven amb personatges desconeguts, a més de relats quasi fantàstics de tan realistes, com l’escamot de periodistes capitanejat per Montanelli que, abans d’un soterrar, paren a Mòdena per seguir el mort amb un zampone baix del braç. Ara bé, on l’autor està en plena forma —carícies i joc de punys— és en els retrats, literatura que no perd la nerviositat i l’ebullició de l’apunt diari. Les referències càlides i alhora incisives al poeta Montale, la lentitud exasperant de Sciascia quan es disposava a parlar, o les brases del sarcasme que llança a Moravia. Amb Giulia Crespi —de la família propietària del Corriere— és expeditiu, ja que fou qui tallà el coll a Montanelli. Arnaldo Mondadori és un gran editor que no ha llegit mai cap llibre, i Borges —més anglés que no espanyol als seus ulls— còmplice i d’una agilitat màgica en la conversa. Si de cas, un dels millors retrats del llibre és el d’un periodista del Messaggero que no s’atrevia mai a donar una opinió i es refugiava darrere d’una cadena de “Ah, Oh, Eeeeh!”, o amb la consular fórmula dels articles: la falta d’espai no ens permet abordar a fons el tema.

Montanelli anota que, mentre veu excitat a la televisió l’arribada de l’home a la lluna, un pescador es troba al port netejant les xarxes, indiferent al soroll de l’esdeveniment: un apunt que podria ser de Josep Pla. Per a l’autor d’Història de Roma —llibre que escrigué per aprendre’s de memòria la successió de Tiberi, Cal·lígula i Claudi—, coneixedor dels ressorts humans i de poder, l’estima insubornable pel seu país no era incompatible amb la cruesa dels fets: en una ocasió Kissinger, enterbolit per la xerrameca italiana, preguntà a Montanelli: per a què volen pactar els democristians amb els comunistes? Per corrompre’ls, contestà impassible el periodista. Amb la saviesa d’un vell senador, l’oïda d’un cambrer experimentat i l’esperit d’un buscabregues de carrer, Montanelli ens explica Itàlia a la seua manera: la pedrada que li trenca el nas al monument a Dante té més tradició que la Divina Comèdia.

 

Posdata, 6 maig 2011