Giorgio Bassani o la memòria novel·lada

L’italià Giorgio Bassani (1916-2000) reuní totes les seues narracions en “La novela de Ferrara”: una galeria íntima de personatges d’aquesta ciutat basada, sobretot, en la burgesia jueva de la qual formava part l’autor, i on destaca amb un particular encant “El jardí dels Finzi-Contini”.

 

Hi ha alguna cosa més que pur atzar en el rescat de la novel·la Il Gattopardo per part de Giorgio Bassani. En l’etapa d’assessor de l’editorial Feltrinelli, Bassani es topà amb un mecanoscrit arraconat que, segons l’indicaren, segurament havia estat escrit per “una vella fadrina siciliana”. Era el 1958 i no feia ni un any que havia mort Giuseppe Tomasi di Lampedusa qui, en un rampell d’orgull —i també de seguretat—, havia indicat en el testament que la seua novel·la no patira la humiliant derrota de l’autoedició. Giorgio Bassani es cartejà amb la viuda, recuperà un capítol extraviat i es veié en l’obligació de comparar el manuscrit i la transcripció mecanografiada per arribar a una versió definitiva. Quan li suggerien que potser havia interferit més del necessari en l’original, Bassani els contestava que el vell Príncep tenia un aire aristocràtic fins i tot en els aspectes més descurats: Lampedusa solia obrir cometes per als diàlegs, però no es prenia la molèstia de tancar-les.

La narrativa de Giorgio Bassani desprén l’admiració que li despertà la lectura de Lampedusa, com també és hereva de la gran novel·la del segle XIX; una escriptura que pretén reflectir fidelment les ambigüitats i els conflictes morals que estrenyen els seus personatges. Tot i haver estat inclòs per dates en la generació d’allò que ha vingut a anomenar-se neorealisme italià —Vittorini, Pavese, Moravia—, la prosa de Bassani és deutora de la voluntat d’encerclar i de recrear la memòria de Marcel Proust, amb una certa tendència a allargar la frase i colorejar-la de subordinades, de reproduir en l’estil els jocs, les giragonses i els espasmes que acompanyen i guien els records.

Tot aquest procés de destil·lació estilística és perceptible en l’evolució de les seues narracions, centrades des d’un inici en la determinació de retratar la ciutat de Ferrara i el micromón de la burgesia jueva —les tensions de la integració i la diferència— a la qual pertanyia l’autor. De fet, en els primers escrits hi ha un exercici quasi geomètric per encaixar seqüències i personatges, dotar-los d’un moviment harmònic i el·líptic per tal de recórrer de nou uns escenaris que la guerra i les deportacions havien definitivament anorreat. Però aquest treball preciosista i minuciós en què deriven els primers contes donarà pas, a poc a poc, a la presència explícita del propi narrador. És com si la memòria de Giorgio Bassani haguera irromput amb un lleuger balbuceig —tempteigs i aproximacions— fins que s’atreví a cedir la veu a la primera persona i fusionà la ficció amb la pròpia experiència.

Els protagonistes consignats en el primer volum de contes, Intramuros (1956), comparteixen una calculada dosi d’enigma —de contorns difuminats— fins que adquireixen consistència davant una realitat adversa i amenaçant. Una làpida en Via Mazzoni relata el retorn inesperat del jueu Geo Josz a Ferrara quan el seu nom ja figurava en una placa entre els qui havien mort en els camps d’extermini. Per evitar que el silenci i la quotidianitat esborren el que ha passat, decideix vestir-se amb les robes de presoner i provocar en els veïns la impossibilitat de tancar aquest episodi devastador. Uns personatges —complexos i gens maniqueus— desplaçats pel feixisme, com en Los últimos años de Clelia Trotti, on es descriuen les trobades clandestines amb aquesta dirigent socialista de qui Bassani fa emergir els aspectes més humans; o també el testimoni involuntari d’afusellaments i represàlies de la guerra recollit en Una noche de 1943.

En tots aquests contes excel·leix la tècnica i el dibuix d’un Bassani que, tant amb l’estil indirecte lliure com amb l’encadenament d’imatges, s’arrisca amb una combinació de perspectives que més endavant moderarà. Moviments narratius mil·limètricament calculats i tota una sèrie de personatges fràgils, perduts en la història o per circumstàncies vitals, i que Giorgio Bassani projectaria en La garza (1968), una excel·lent nouvelle en què un terratinent jueu —supervivent de la guerra i alhora indefens davant els nous temps— vol fugir d’un deteriorat ambient familiar amb l’excusa d’un dia de cacera. Sota la pressió de les hores que va marcant el rellotge i de les indecisions del protagonista, Bassani se serveix —en un dels seus passatges més lírics— d’un delicat simbolisme per construir una jornada angoixant i tràgica, però travessada també de gestos dictats per un generós sentiment de pietat.

Giorgio Bassani confessà que bona part de la dedicació a l’escriptura la destinà a reelaborar i pentinar totes les narracions que reuní com a peces d’una història contínua en La novela de Ferrara (1980). Un mural de personatges vinculats a la ciutat —i a la seua vida— que se situen en els moments previs i immediatament posteriors a la Segona Guerra Mundial, i que guanyen en capacitat d’evocació i intensitat dramàtica en incorporar-se l’autor a l’arquitectura narrativa. És quan la memòria novel·lada condensa i dota d’un major relleu els elements que tan sols havien estat insinuats, tal i com succeeix amb Las lentes de oro (1962), on se situa al metge homosexual Athos Fadigati —un intrús cultivat i vulnerable— entre el grup de jóvens amics del narrador. Giorgio Bassani aprofundeix en alguns dels temes recurrents de la seua obra, com és la marginació i la crueltat, amb el contrapunt del coneixement i del dolor davant la certitud de les il·lusions esfondrades. Amb la imminència de la guerra, tots dos personatges se senten exclosos i maltractats per l’ambient que els envolta, coincidents en la mirada i l’apreciació d’un món cada vegada més hostil amb ells.

Una situació agreujada després de la promulgació de les lleis racials imposades pel pacte entre Hitler i Mussolini, i que és el rerefons d’una de les grans novel·les italianes del segle XX, El jardí dels Finzi-Contini (1962). L’autor ens endinsa en la intimidatòria casa senyorial d’una aristocràtica família jueva aïllada de l’exterior, però que en decretar-se les prohibicions racials, es veu obligada a obrir les portes del seu inexpugnable refugi. En aquesta illa de felicitat —i també d’inquietud— sorgirà l’amor entre el narrador i Micòl Finzi-Contini, un dels millors personatges del món recreat per Giorgio Bassani. Però més enllà d’aquesta atracció irrealitzable, serà el descobriment del que s’amaga darrere els murs d’aquesta família anacrònica —i seductora en la seua excentricitat— el que fa oblidar-nos del futur aterridor i les ombres que s’estenen sobre aquests personatges.

És amb el pas dels anys, sabedors que els Finzi-Contini —llevat del germà de Micòl, Alberto— foren deportats a Alemanya i assassinats, quan el narrador activa la memòria i es veu capaç d’introduir-nos en aquella mena de paradís suspés en el temps que eren la casa i les terres d’aquesta família. Passejades en bicicleta, partits fins al crepuscle en una decrèpita —i adorada— pista de tenis, la biblioteca prodigiosa del pare de Micòl o les converses amb Alberto i el seu amic Malnate: tot un seguit de sorpreses que constituiran la vertadera educació i l’accés abrupte a la maduresa del protagonista. Un to elegíac i una malenconia inextingible presideixen aquestes planes en què totes les accions condueixen a la mateixa pregunta: què fallà, quina decisió equivocada fou la que impedí l’amor entre dos sers que hi semblaven predestinats.

El jardí dels Finzi-Contini és l’anell on conflueixen els cercles concèntrics de tota l’obra narrativa de Giorgio Bassani, aplegada en La novela de Ferrara. Darrere d’una prosa en aparença clàssica —i a estones exigent—, destaquen uns personatges embolcallats d’una aura enigmàtica, esmunyedissos al nostre propòsit de caracteritzar-los, però que al costat dels interrogants que ens generen es fixen amb una força creixent en el nostre imaginari de lectors. En aquest món clausurat —irremeiablement extingit— i tan pulcrament recuperat, ressonen les veus de Micòl Finzi-Contini i del narrador en un racó d’aquest jardí resplendent, discutint sobre la traducció d’un poema d’Emily Dickinson o intercanviant-se, còmplices, versos de Dante: en aquest intent infructuós d’abastar un parèntesi de felicitat hi ha presagis d’infern, i també ecos de purgatori.

 

Posdata, 22 febrer 2008