Un afrancesat a Charing Cross

Cyril Connolly Obra Selecta Trad. Miguel Aguilar Lumen 2005

Cyril Connolly
Obra Selecta
Trad. Miguel Aguilar
Lumen 2005

És possible que una de les poques maneres d’abordar el terme il·lusori de generació literària siga el d’un grup d’escriptors que, assedegats de poder —armats i a l’assalt—, intenten destronar a aquells que exerceixen la tirania de les lletres. Cyril Connolly establí les condicions d’aquesta lluita d’instints biològics segons que els autors s’incorporaren a algun d’aquests dos exèrcits: els representants de l’estil mandarí —ampul·losos i ornamentals— per una banda, i per una altra els aspirants, abanderats del que Connolly anomena la prosa vernacla. Ara bé, més enllà d’aquestes difuses línies de combat —amb nombrosos trànsfugues i desertors— Cyril Connolly fou fidel, a l’hora de conformar el seu capriciós i voluble cànon literari, al criteri de Dylan Thomas, clos també en una torre de mots: com es pot establir que un autor és bo? Molt senzill —contestava el poeta—, perquè m’agrada.

Fa la impressió que Cyril Connolly no encaixava gens bé aquesta pregunta maliciosa: “què estàs escrivint? A banda dels articles, clar”. En Enemigos de la promesa (1938) sembla com si l’autor no es perdonara el fet de no haver escrit una obra de creació mereixedora d’incorporar-se a les llistes que —amb profunda estima i rampells de rancúnia— sovint elaborava. Atrapat per aquesta angoixa —els estralls de l’absència d’imaginació— l’escriptura de Connolly es decanta cap a la crítica i l’autobiografia, hi fa confluir tots dos àmbits en un gènere tan atractiu com inclassificable. Al·lèrgic a la cadència somnífera dels estudis acadèmics, la seua prosa està tocada per la passió, congestions, injustícies i ferides connaturals al crític literari.

Mentre llig Petroni camuflat en les cerimònies de l’època d’estudiant, Cyril Connolly descobreix a l’escola d’Eton que el caràcter és més important per sobreviure que no l’intel·lecte. En una magnífica narració —en la millor tradició de les novel·les de campus britàniques— confessa que l’elit del país pateix d’una adolescència inacabada, la vida com una prolongació dels anys d’internat. Les amistats anhelades i la por a sentir-se rebutjat obliguen Connolly a moure’s amb una cuirassa d’esnobisme i crueltat, alhora que descobreix els perills de la vanitat i naixen els primers poemes. Tota una barreja de matisos que eclosionen en una personalitat irascible, trencadissa, plena d’exaltacions sentimentals. No ha de sorprendre’ns que per a moderar els atacs de malenconia irlandesa que devoraven l’autor, el propòsit era escriure sempre a la vesprada, per conjurar el crepuscle celta.

A la revista Horizon Connolly actua quasi com un príncep despòtic amb editorials enèrgics i imprevisibles, mentre les bombes del Blitz obliguen la redacció a fugir de Londres. Instal·lats a la costa, amb posat incrèdul Stephen Spender sentia el relat de Connolly—assaonat de salts i esgarips— de la captura d’una llagosta abans de preparar un nou exemplar per a la impremta amb firmes mítiques: un W. H. Auden que, si bé peresa i gola el protegien de caure en ira i luxúria, no s’estalviava opinions literàries calcinants; T. S. Eliot, una àguila carregada d’anys exhibeix la seua reialesa alhora que pontifica —amb una escriptura de llavis premuts— sobre fílies i fòbies; pel que fa a Isherwood, només arquejar les celles feia esborrar un vers a Auden, insuperable en l’embranzida dels seus poemes.

Deutor de les lectures tan ben trenades d’Edmund Wilson en El Castell d’Axel i de Victorians eminents de Lytton Strachey, Cyril Connolly és capaç de guiar-nos per la literatura anglesa i escorcollar entre tots els llegats estètics amb una versatilitat envejable, no exempta de manies, obsessions i grans troballes. Això sí, el període en què se’l veu més exultant és el que anomena “moviment modern”, un corrent que serví, al seu parer, per esborrar les darreres petjades del romanticisme, amb el punt culminant en l’any miraculós de 1922, quan apareix The Waste Land d’Eliot, Joyce deixa l’Ulisses a la llibreria de Sylvia Beach i Yeats publica Later Poems.

De tota manera, Cyril Connolly sol practicar com pocs l’art de l’aplaudiment i la garrotada, acaronar tendrament el coll d’un autor per després estrényer-lo amb força. Somerset Maugham és un bon representant de l’estil vernacle que peca de simplisme. Hemingway escriu més amb el cos que amb la ment i Lawrence és descurat, procliu a predicar. Que Huxley tirara mà del recurs de les idees i la ciència és una mostra d’incapacitat per a crear personatges. Dels pocs que escapen del seu verí és E. M. Forster, mentre que la carregada contra Proust és guapa: masoquista introspectiu, amb tendència recurrent a l’anàlisi egocèntrica masturbatòria.

Trinxat Proust, més endavant es penedeix, el rescata i es declara un afrancesat entusiasta. Baudelaire i Rimbaud, però sobretot Flaubert, ens remarca, obriren noves vies en els escriptors de les illes. Chamfort, Pascal i Montaigne —Connolly, un estat d’ànim en constant fluctuació—, la justa reivindicació de Sainte-Beuve com a crític i els records de les estades a la Provença completen la nòmina de felicitat segons apunta en el volum més moralista, La tumba inquieta (1944-1945), fruit d’un dels seus cíclics fracassos amorosos.

Bibliòfil a prop de la cleptomania, col·leccionista de porcellana sofisticada i company inseparable de lèmurs, Cyril Connolly acudeix a Horaci, Catul i Virgili —autors que s’interessen per la humanitat alhora que la menyspreen—, Epicur i el Londres del XVIII abans que s’inventara la boira. Conscient que els moments de resplendor literària s’apaguen, veu amb fatalisme com desapareixen els titans i s’acosten les tesis. L’infern per a algú de tarannà i escriptura tan plàstics com Connolly és no haver entrat en el comtat dels afectes d’Evelyn Waugh o Auden. En canvi, el cel és ben a prop després de sotmetre Ezra Pound —acompanyat del seu gos Boswell— a un interrogatori tenaç sobre els enigmes de Pisan Cantos en una vil·la de Venècia. Sí, la crítica hauria de ser una conversa informal.

 

Caràcters núm. 35, abril 2006