Crítics, poetes i lectors

Les cartes que es creuaren Joan Ferraté i Jaime Gil de Biedma entre 1957 i 1988 perfilen dos magnífics retrats, fascinació per la poesia i la crítica a més d’un detallat mapa literari de l’època.

 

Amb el seu habitual estil sentenciós i rotund, Samuel Butler anotà en el seu quadern que, davant la ineptitud dels crítics, els llibres haurien de ser jutjats com si foren crims, amb arguments de l’acusació i al·legats de la defensa. Una proposta digna d’estudi del malcarat i rígid —i sovint divertit— Samuel Butler, un escriptor que també sabia que darrere d’una gran literatura com la seua, l’anglesa, sempre hi ha bona crítica. Un gènere, el de la crítica literària, que comparteix amb els altres les exigències que imposa la imaginació i la creativitat: la lectura com una mena de programa vital que en moltes ocasions ha facilitat, a més, una feliç història d’amistat. En la correspondència que mantingueren al llarg de trenta anys Gil de Biedma i Joan Ferraté contrastaren estats d’ànim, debilitats literàries —la passió per la crítica—, a més de practicar un dels esports favorits dels intel·lectuals, malparlar dels companys de viatge. Però aquestes cartes responen sobretot a la consigna horaciana que tot poema és, al cap i a la fi, una doctrina.

Des de Cuba i Canadà, on exercí de professor universitari, Joan Ferraté llig els poemes acabats de cuinar per Gil de Biedma i, esperonat per la lectura, l’engresca perquè s’espolse la trivialitat moral i l’absència de qualitat dominants en la poesia espanyola dels seixanta. Però a través d’aquestes cartes també adverteix a l’autor de Las personas del verbo dels paranys de la poesia política. Gil de Biedma —receptor privilegiat d’un dels millors crítics amb què hem comptat— accepta la repassada com un alumne aplicat sense traure l’escut connatural als poetes. I és que aquestes sextines travessades de lumpen-marxisme li fan arrufar el gest a un lector implacable com Joan Ferraté, qui percebé que el valor de la poesia de Gil de Biedma era una combinació de nostàlgia, ironia —amb dosis de cinisme— i frustració per tal de crear el seu propi “personatge espectral”.

Josep M. Castellet —en els seus retrats una mica esvaïts i sempre tàctics— qualifica Gil de Biedma, Gabriel Ferrater i Manuel Sacristán de “sofistes impenitents de l’art de la seducció”, una necessitat exhibicionista de buscar els flancs descoberts de l’interlocutor. Aquesta impertinència sofisticada també és present en aquesta correspondència, com els tocs àcids a Carlos Barral i Jaime Salinas, o bé quan Gil de Biedma somriu davant l’elegant reticència amb què Jorge Guillén encaixà el seu estudi sobre Cántico. Un Gil de Biedma que revela com planificà alguns poemes, amb una minuciositat que faria bé de seguir el nostre voluminós i sorollós exèrcit de poetes de l’experiència. Amb Catul a mà composa Pandémica y celeste, i explica a Joan Ferraté part de les idees que hi ha en El pie de la letra, un llibre de crítica cabdal per a entendre la seua poesia. Cernuda —un gran poeta del 27 que els lliuraria dels poetes del 27— forma part dels seus jocs privats, i Auden, a més d’ensenyar-los regles bàsiques de poesia, els ajudà a respirar sota el franquisme. Un dels millors moments és quan Gil de Biedma explica com els diners del “desarrollismo” havien llevat alguna crosta de la postguerra, “aquel réspice cejijunto, aquella cara de pedrada del español sempiterno empieza poco a poco a suavizarse”.

A banda, aquestes cartes ens acosten a la ideologia literària de Joan Ferraté, un ull lector incandescent, capaç d’incinerar qualsevol interpretació que no veia a la seua alçada, però també d’obrir camins i establir referències amb una seguretat intimidatòria. En aquest sentit, Gil de Biedma era un aliat per arraconar el que Ferraté considerava kitsch poètic: moralistes unidimensionals, romàntics nyicris, avantguardistes tronats. Les propostes teòriques de Ferraté sobre el fons i la forma o l’anàlisi dels símbols poètics tenen la perspicàcia d’un crític que ja hem de considerar clàssic. El seu tirabuixó de coneixements escorcolla en l’erudició, els versos grecs i una mica massa en l’estructuralisme —“la meva Santíssima Trinitat, Sapir, Bloomfield i Benveniste”, bromejava el seu germà Gabriel Ferrater—. Però també és cert que Ferraté no es deixà enfarfegar amb aquest xamanisme terminològic. La seua escriptura s’adapta a la carrera de fons de l’article especialitzat i a la velocitat que requereix el periodisme, com en els excel·lents reculls Apunts en net i Provocacions.

Això sí, Joan Ferraté no dissimula la devoció que sentí per Carles Riba. Els poemes de Salvatge cor, amb la seua trena de símbols —el Riba més dur i cerebral— forcen la seua capacitat interpretativa, però és amb les Elegies de Bierville que realitzà un dels millors treballs en assenyalar el despullament metafísic d’aquests versos, un procés místic modificat pel sentit ètic del poeta en l’exili. Un amor incondicional en què Ferraté disculpa, fins i tot, l’autocensura puritana de Riba quan traduí part de l’obra de Cavafis, o que el portà a desafiar Joan Fuster pel pròleg a l’obra de Salvador Espriu: una polèmica —traca d’improperis i petards— que és una pura delícia, d’una època en què la literatura podia obligar dues ments privilegiades a baixar al ring i estomacar-se de valent, ben destres en l’ús de la cita i el garrot.

De vegades, la frase de Joan Ferraté es torna angulosa —tensa i clarivident—, de sarcasme rabiüt, poc donada a la seducció i l’afalac. Sempre a punt de destil·lar mala bava —quasi còsmica— i posar a prova la musculació literària. Quan ordena els poemes d’Ausiàs March i desentranya la cadena de símils i simetries que conté l’obra, emergeix el bon lector que és Ferraté, capaç de facilitar-nos l’accés als passatges més foscos i alhora galtejar repetidament Robert Archer per les seues interpretacions. “L’estaquirot de Joan Triadú”, “el nano prou cultivat” de Javier Marías o “l’insecte patriòtic” de Laín Entralgo formen part de la seua variada terminologia insultiva. Com si escriure a la contra fóra un estimulant, però també per l’amargor de no sentir-se prou reconegut. Quan algú no sabia com classificar la traducció i l’estudi que féu de La terra gastada d’Eliot, insinuava enfurismat: he fet el mateix que Nabokov amb Foc pàl·lid, però en la llista de non-fiction.

El Joan Ferraté més plàcid i humà el trobem en les cartes al germà, quan el conhorta després d’un desengany amorós: “Visc en un règim d’aspirina constant”, deia un fràgil i lluminós Gabriel Ferrater. Ara bé, el llibre per on plana un somriure encomanadís és el que dedicà a Josep Carner. Contra l’etiqueta de poeta idíl·lic, enamoriscat o humorista, Ferraté proposa una lectura global, tot remarcant la màgia amb què transmutà la banalitat de l’experiència comuna en el joc pur que és la seua poesia. Una sorpresa permanent —la fusió de tendresa i ironia en Carner— capaç d’embadalir i inclús d’apaivagar la fúria del crític.

Joan Ferraté i Lionel Trilling compartirien que la crítica no té cap altre fonament que la urgència d’arribar a entendre l’obra com a mode imaginatiu d’accedir a la veritat. Un ideari que no és incompatible amb el de Gombrowicz: si els vostres enemics no poden aprofitar el que publiqueu per fer befa, endavant. I és que tan sols un gran crític pogué escriure sobre Carner: “M’omple d’orgull el seu art, comparable al de Shakespeare per la seua generositat i al de Góngora per la complexitat del seu funcionament intern, germà del de Machado per la qualitat de la imaginació, però diferent de tots ells per l’heroisme abnegat que el projecta damunt de l’experiència comuna”. Encara que un altiu i coriaci Joan Ferraté també sabia que les armes del crític sovint són insuficients. En la mort de Carner, un xiquet digué: era un senyor que eixia a passejar i que després explicava el que havia vist. Esportiu, el crític reconeixia que no és fàcil superar una observació tan sàvia.

 

Posdata, 26 febrer 2010