En els jardins de Txékhov

El to afable, trist i rialler amb què el vell i malalt professor d’”Una història avorrida” relata les seues peripècies ens trasllada als millors personatges que creà Txekhov, un dibuix cristal·lí i exemplar de la natura humana.

 

Contrariada i molesta davant el laconisme de la correspondència d’Anton Txékhov, la seua dona, l’actriu Olga Knipper, demanà al seu marit que li enviara una llarga carta “encantadora i sincera”, sense refugiar-se en la ironia i les bromes com feia sovint. Txékhov —esmunyedís i tàctic— li respongué: estimada, la meua lletra és petita. En una altra ocasió, l’autor de L’oncle Vània havia de redactar un escrit amb dades autobiogràfiques per a preparar una publicació, i quan veié que amb mig full ja no tenia res més a dir, suggerí als editors que si la informació no s’ajustava a allò que esperaven, podien substituir els fets “per algun comentari líric”. Per a un escriptor incòmode quan es tractava d’obrir les portes a la intimitat —mai no es referí als episodis ombrívols i penúries de la infantesa—, sembla com si aquesta elusivitat i atracció pel clarobscur es projecten també a les seues criatures literàries.

Mugics sorruts i desconfiats, artistes fracassats, taverners, jutges i policies incrèduls amb la realitat més evident, aristòcrates anacrònics, revisors de tren, intel·lectuals verbosos amb afanys de canviar el món i infeliços enmig de les seues proclames, tot un seguit d’existències modestes i insignificants indestriables de Rússia però intercanviables a altres espais i èpoques, intemporals en el seu localisme universal. Txékhov és capaç de retratar tota aquesta varietat d’individus amb un realisme descarnat i alhora mostrar-nos —només amb una escletxa de llum— com tots ells atresoren algun petit fragment de poesia, d’humanitat tenyida de màgia. Quan Gorki conegué l’autor quedà fascinat perquè les persones tendien a ser més senzilles i transparents en presència de Txékhov, ja que aconseguia amb els interlocutors el que buscava en els seus personatges, que cadascú parlara sense ampul·lositat ni fingiment “en el seu propi idioma”.

Tal i com assenyala Nabokov, tan sols el lector proveït de sentit de l’humor sabrà apreciar verdaderament la tristor dels contes de Txékhov. Una narrativa que flirteja amb totes les possibilitats del gènere però que escapa a paràmetres i classificacions tradicionals. Alguns dels seus relats activen un somriure instantani —Una nit espantosa, Els estiuejants— i transiten pel terreny del grotesc gogolià —Que públic!—, però en tot moment s’intueixen els ulls astorats i melancòlics de Txékhov. Una mirada càustica i compassiva que observa com en les relacions amoroses —La corista, Agafia, Per casualitat, Veroixka— solen col·lisionar dos esperits inconciliables, o bé és un dels protagonistes qui lluita amb els fantasmes de la imaginació —El bes—. Fins i tot en el triomf passional els personatges es veuen sotmesos al desconcert i la incomprensió, com els amants de La dama del gosset, prodigiosa narració i un ideari del món txekhovià. Una actitud extensible a l’hora de recrear, també, la crueltat russa —Vanka, El caçador, La datxa nova—, ja que l’autor ens orienta imperceptiblement des del desànim cap al somni i la poesia. Enmig d’aquestes línies argumentals la transcendència dels passatges irromp de forma inesperada, amb imatges fulgurants que ben prompte es difuminen. Uns girs i uns detalls en aparença irrellevants que il·luminen unes històries que desemboquen en finals enigmàtics, on res pareix resolt. Txékhov aborda la condició humana amb les armes que considera més reveladores, l’el·lipsi i el suggeriment.

Una història avorrida participa d’aquesta atmosfera d’amargor i tendresa, de comicitat i abatiment que embolcalla les millors narracions de Txékhov. Escrita poc temps després de la mort del seu germà Nikolai i abans del viatge de l’autor a l’illa penitenciària de Sajalin —una fugida que, segons algun biògraf, disfressà d’investigació científica—, aquesta petita novel·la se centra, com el meravellós relat El bisbe, en un dels seus temes recurrents: sentir-se sentenciat per l’avanç de la malaltia, una certesa que —a causa de la tuberculosi— marcà en bona mesura l’existència de Txékhov. El vell professor de medicina Nikolai Stepànovitx sap que li queden pocs mesos de vida, i per la seua ment flueix el record a més de reflexions sobre la inutilitat —la trampa de la vanitat— d’haver-se convertit en un nom de prestigi en el camp de la ciència. Un insomni amenaçador junt a les irritacions que provoca la quotidianitat exasperen aquest personatge tan vulnerable com lúcid a l’hora de fer balanç del seu passat.

Perquè després d’haver-se dedicat en exclusiva a l’estudi i la investigació, aquest professor és aclaparat insidiosament pels inconvenients i estupideses del dia a dia i davant els quals se sent indefens per a lluitar. I ací és on es manifesta el geni de Txékhov, com fa brotar de la línia del temps que està a punt d’extingir-se en el protagonista tota una sèrie de personatges que, mentre l’assetgen, aguditzen la seua sensació d’esgotament i resignació: la seua dona que l’assalta cada matí amb queixes que ell sap de memòria, una filla insensible a l’estat de salut de son pare i capficada en les seues minúcies, un futur gendre insolent que “fa olor de sopa de cranc”, o bé la fillola Kàtia —magnífica creació—, qui ha passat en uns anys de la passió pel teatre a la mandra com a programa vital.

Però la pinzellada de Txékhov no s’atura i s’estén a una línia de personatges secundaris que gràcies al seu art es converteixen en entitats tangibles, com el conserge de la universitat que sempre conta llegendes i xafarderies en què “el bé triomfa sobre el mal”, un professor sarcàstic —verinós— i, en canvi, ben tímid quan ha d’expressar el seu amor, a més de les carregoses visites d’un estudiant que s’estima més l’òpera i la cervesa que no la medicina. Tot un conjunt de criatures txekhovianes que interrompen les cavil·lacions i la relativa pau de Nikolai Stepànovitx, però sense les quals el bondadós i atemorit professor no sabria viure. “Diuen que els filòsofs i els veritables savis són indiferents. No és cert. La indiferència és la paràlisi de l’ànima; és la mort prematura”, reconeix el protagonista amb les forces exhaustes.

Conta Janet Malcolm en Leyendo a Chejov que l’autor sempre afirmava que no era creient i que considerava la immortalitat com una “massa informe i gelatinosa”. Però Malcolm també indica amb encert que mentre el comte Tolstoi jugava a tenis, un jove Txékhov s’impregnava de la brevetat i la densitat dels relats bíblics, uns significats ocults, símbols i imatges de la natura que més endavant li servirien —de l’estepa als jardins— per elaborar les seues narracions. Perquè només cal endinsar-se en L’estudiant, Al carro o La nit de Pasqua per percebre el paper central que la religió ocupa en la seua literatura, la simpatia indissimulada per les persones atretes i tocades per la fe. La visió racionalista de Txékhov sovint queda en suspens amb les transformacions redemptores d’El violí de Rotschild o de Llums, personatges mesquins que, després de ser acaronats per la pietat, acaben per creure en un món millor. Un breu llampec que també redimeix els dos protagonistes d’El duel, un pessimista canallesc i un ferotge darwinista social que són derrotats per un fet impredictible que canvia les seus vides. El vell professor d’Una història avorrida descobreix que la veritat essencial amb què havia somniat és possible que no tinga sentit, però la bondat i la il·lusió en la vida li han permés ser més feliç que la dissortada i capriciosa Kàtia. Sense predicar ni erigir-se en jutge dels seus personatges, Txékhov és capaç de convertir a la seua fe, inclús, l’escèptic més combatiu i blindat.

 

Posdata, 21 gener 2011