Mapa d’afectes

Natalia Ginzburg (1916-1991) se serví de les expressions íntimes dels seus per a elaborar “Vocabulari familiar”, una autobiografia cabdal de la literatura italiana. Amb la novel·la “Estimat Michele” assistim a uns personatges extraviats en els convulsos anys setanta.

 

Hi ha una certa prevenció en Natalia Ginzburg a l’hora de resseguir els rastres de la memòria. Una desconfiança que obliga l’escriptora italiana a mantindre una mena d’equidistància entre la fantasia, les ombres del record i l’imperatiu dels fets i la cronologia. És possible que aquest siga el motiu pel qual en l’autobiografia Vocabulari familiar (1963) el protagonisme se cedeix a les expressions i al lèxic que composen la malla de sentiments —i de secrets— de tots els membres d’aquesta poblada tribu torinesa: com deia Nabokov, el codi privat és un dels millors indicadors per reconéixer els estats d’ànim i el grau de felicitat d’una família. Per això Natalia Ginzburg afirmava que en trobar-se amb els seus germans uns anys després del que s’esdevé en aquest hipnòtic i possessiu relat, en uns primers instants podia produir-se entre ells fredor i indiferència, però si es pronunciava alguna d’aquestes frases —evocadores i quasi màgiques—, de seguida funcionaven com una consigna per a recuperar la infantesa. La preservació del llenguatge com una forma d’escamotejar —i abolir— el pas del temps.

Enmig d’aquesta conversa i discussió permanent que és Vocabulari familiar es troben el pare, el professor d’anatomia Giuseppe Levi —jueu enfurismat i colèric que no podia dir res sense escridassar i proferir sentències—, i la mare Lidia, que assegurava estimar els seus fills, sobretot, si anaven ben vestits. Una dona que corregia els excessos esquerrans dels fills i de l’home amb una advertència inapel·lable: seria capaç d’assassinar Stalin si els comunistes li llevaven la criada. Com diria la mare de Borges, “Salud y servicio”, intel·ligent i honorífic programa. Natalia Ginzburg i els seus germans —Mario, Gino, Alberto i Paola— patien un sever i ortodox règim de muntanyisme imposat per son pare, una tortura que una part de la família contrarestava amb el teatre de Pirandello, els poemes de Verlaine i els volums de Proust, de qui imitaven l’entonació i les maneres dels personatges. Una ironia comprensiva i càlida presideix aquestes memòries, un feix ben nugat de records —que no traspassen mai ni la sentimentalitat ni la tragèdia—, no exempts de tensions familiars i topades contínues en una època marcada per la dictadura de Mussolini, els anys de guerra i la persecució per les lleis racials contra els jueus.

Però els fets històrics —sense deixar de tindre un paper decisiu en l’obra—, no usurpen el protagonisme als diferents membres de la família Levi. L’activitat antifeixista i el compromís polític de cadascun d’ells s’incorpora a una perspectiva més àmplia d’aquests personatges, definits a través d’un entramat d’anècdotes i de vivències —també de foscors— rescatats de l’oblit. Natalia Ginzburg enllaça aquests fils narratius pautats pel llenguatge propi i intraduïble del nucli familiar. L’autora, en canvi, en un exercici ben hàbil ens deixa accedir en comptades ocasions a la seua intimitat: una sèrie d’instantànies que se succeeixen i on es recrea segons la intensitat, però que passa ràpidament quan és la narradora qui centra les mirades. El do que posseeix Natalia Ginzburg per al retrat queda reservat, a banda de la família, per a gent ben propera com Adriano Olivetti —fill de l’industrial—, Nicola Chiaromonte, a més del cercle de l’editor Giulio Einaudi —qui sotmetia els interlocutors i futures promeses literàries a un examen glacial—, com el marit Leone Ginzburg, Felice Balbo o Cesare Pavese, qui treia cireres de la butxaca de l’abric amb mà gasiva mentre caminava consirós, amb calculat pessimisme.

No és estrany que un dels autors més freqüentats per Natalia Ginzburg —a banda de Proust— siga Txekhov, a qui dedicà un assaig on subratllava la combinació de comicitat i de malenconia que s’ensenyoreix dels seus contes, amb uns personatges dibuixats des d’un humor que a poc a poc s’esvaeix fins que resta tan sols la dolorosa representació de l’existència. Enfront del paradís verbal que és la base de Vocabulari familiar, la tristor i el to desesperançat presideixen les cartes creuades de la novel·la Estimat Michele (1973), llibre de veus i de gestos, de línies difuminades —i aquoses— a l’hora de perfilar els protagonistes, embolcallats d’enigmes i d’indefinicions, també de silencis.

Novel·la epistolar construïda a partir de la relació —impregnada de frustracions i de malentesos— d’una família romana, amb el pare de Michele a les portes de la mort que es resisteix a apaivagar la seua megalomania inútil, i la mare Adriana, que viu en una casa de camp amb arbres “falsament alpins”, amb dies que oscil·len entre l’abúlia i els dictats d’una ment que no pot prescindir dels records. Entre la mare, Michele i les seues germanes, Viola i Angelica, a més de l’amic Osvaldo i de Mara —una amant del protagonista irreflexiva i tronada—, s’estableix un intercanvi de cartes on l’estima es confon amb la compassió i un indissimulat sentiment de llàstima. Tots busquen una forma o altra de felicitat, tal i com diu la mare de Michele, “admetent que la felicitat existeixi, cosa que potser no s’ha de desestimar del tot, encara que rarament en trobem signes en aquest món que ens ha tocat viure”.

Estimat Michele se situa en els inicis dels anys setanta, en un ambient de revoltes, grups armats, nits esbojarrades i distorsió de valors. Indro Montanelli conta en les seues memòries —llegendes i confessions amb l’empremta del periodista que ho ha viscut tot— que patí els trets de les Brigades Roges amb més sort que Aldo Moro, assassinat després d’un segrest que commocionà les consciències del país i de mig món. Terrorisme, lògies maçònico-especulatives, màfia i corrupció: sense dubte, Maquiavel s’enganyà de segle. Com a contrapunt, segons la versió de Montanelli, des de la postguerra dues vaques sagrades de la Democràcia Cristiana intentaren governar i reconduir tot aquell magma; per demanar consell anaven junts a missa, però sembla que mentre De Gasperi parlava amb Déu, Andreotti ho feia amb el capellà: com a mínim, deia Andreotti, a mi em contesta.

Michele —atrapat per la ideologia i pel miratge revolucionari d’aquells anys—, és un personatge que fa la sensació que sempre tria malament, o tan sols que per evitar enfrontar-se amb dilemes fuig de qualsevol tipus de compromís. Des d’Anglaterra, on viu amb nostàlgia i repulsió per tot el que ha deixat enrere, Michele manté correspondència i rep notícies del que fan i pensen els seus. Incapaç d’agafar alguna de les cordes que li llancen per salvar-lo, optarà per la intempèrie, sense el més mínim esforç per trencar la inèrcia del seu desconcert vital. Natalia Ginzburg utilitza una prosa sintètica, reflexos i escletxes per on s’entreveu la solitud que estreny aquests personatges. L’evocació i el que no es diu són tan determinants com el que es transmet en les cartes: quotidianitat grisa i foguerades del record que ofeguen qualsevol crit d’auxili.

En un passatge —cristal·lí i central— de Vocabulari familiar, Natalia Ginzburg apunta que, després de la guerra, l’abús i la distorsió de les paraules arribà també a la poesia, una invasió que donava la idea enganyosa que tot estava permés en la creació literària. Passada l’eufòria i la confusió, l’escriptora remarca que es necessità un nou escrutini per tal de saber quines paraules eren falses i quines autèntiques. Entre el programa neorealista i l’evasió més imaginativa, Natalia Ginzsburg apostà per l’escrupolositat en l’ús dels mots. Els seus personatges aferrats a la memòria —ja siga amb la recreació del passat en Vocabulari familiar o amb el contrast punxegós de l’actualitat en Estimat Michele— mantenen aquest mateix pols amb el llenguatge. Detalls i instants suspesos —arrabassats— en la cadena del temps.

 

Posdata, 3 abril 2009