Dins el regne de la farsa

En l’intent d’avaluar i desmuntar les diferents peces que componen l’univers totalitari, Norman Manea s’ha trobat sovint aclaparat, indefens davant un magma ombrívol, sinistre i inaccessible. I això que l’autor conegué de primera mà la crueltat sofisticada i l’asfíxia que representaven tant el feixisme com el règim comunista. Aquest jueu romanés fou deportat a l’edat de cinc anys, amb els seus familiars, a la regió de Transnítria després que el general Antonescu practicara —amb zel molt escrupolós— les consignes hitlerianes. En acabar la Segona Guerra Mundial comprovà ben prompte com es diluïen els excitants eslògans soviètics en un calculat sistema de terror policíac que un altre general, Ceausescu, perfeccionà fins a límits insospitats.

Amb aquest esfereïdor currículum Norman Manea no dubta a denunciar el procés de deshumanització a què fou sotmés per uns i per altres. El que reconeix, però, és que sempre topa amb un grau d’irracionalitat, de tragèdia travessada d’aspectes absurds —d’una comicitat fúnebre— que li fa ben difícil copsar en la seua complexitat aquesta aterridora experiència: els mecanismes d’opressió, de sadisme i denigració planificada per les tiranies superen —per inversemblants— les nostres previsions més ominoses.

Estima i aprensió fluctuen en les memòries de Norman Manea, El regreso del húligan, a l’hora d’abordar la relació amb la pàtria i la seua tribu, condensada en la figura de sa mare. Aquest llibre està dividit en dos apartats, amb constants salts biogràfics: en el primer destaquen les vexacions que hagué de sofrir al llarg de la dictadura comunista i que l’obligaren a abandonar Romania als cinquanta anys després d’un corrosiu debat intern. En la segona part ens relata, en una mena de diari, la visita al seu país després de l’exili als EUA. Una narració plena d’arestes —de balbuceigs— i un estil fragmentari dominen aquest enfrontament amb una Romania poblada de personatges i episodis espectrals, intangibles. Norman Manea creu que s’ha passat la vida maldant per fugir i alhora desitjant retornar a un espai i un temps que només poden sobreviure en una confluència de record i fantasia.

Sota aquesta síndrome de dissident tardà i alhora de fugitiu melancòlic estan construïts els capítols de Payasos, un aplec d’articles que complementen i matisen la seua tortuosa memòria. Uns escrits sinuosos —entretallats d’irritacions i sarcasmes— ens acosten a la quotidianitat del totalitarisme socialista, la desmoralització progressiva i les humiliacions que els presoners d’aquesta bombolla hermètica havien automatitzat de forma ritual. A més d’aquesta degradació permanent, Norman Manea detalla el col·laboracionisme d’alguns intel·lectuals amb el poder i la vigilància tentacular que exercien sobre els escriptors desafectes: el ridícul permís per fer-se amb una màquina d’escriure, l’omnipresència de la Securitate o bé les directrius perquè les novel·les s’ajustaren a les normes del socialisme “desenrotllat multilateralment”.

En aquest ambient despòtic i grotesc, la figura de Ceausescu concentra les ires i la ironia més biliosa de Norman Manea, quasi com una manera de conjurar un passat tenebrós, d’expiar la sordidesa d’uns anys que, des de la distància, li semblen fantasmagòrics. Una paranoia generalitzada amb un pallasso diabòlic com a director, tan fàcil d’escarnir en un retrat delirant i, en canvi, amb tota una població paralitzada per la por, víctima dels seus capricis innombrables.

De fet, Norman Manea fa un examen coincident amb Czeslaw Milosz en La ment captiva per referir-se a la duplicitat assumida per la majoria de romanesos: una acceptació fingida de les regles comunistes però amb una vida interior que no es corresponia amb allò que surava a la superfície. Així les coses, el llenguatge i els gestos eren susceptibles de ser desxifrats més enllà de les aparences. Un món de sospita, codificacions inextricables, acusacions gratuïtes i inesperades, de desconfiança sistematitzada s’instaurà per tot el país en una espècie d’esquizofrènia encomanadissa. De vegades, el refugi —la reclusió— dins un mateix era l’única possibilitat de mantindre un cert sentit de la realitat.

Ara bé, els millors apartats de Payasos són els dedicats a dos escriptors romanesos, Mircea Eliade i Mihail Sebastian, que simbolitzen per a Norman Manea dos pols ben oposats. Per un costat Eliade és el seguidor exaltat del capità Codreanu i la Guàrdia de Ferro, feixista refinat que en l’exitosa carrera d’investigador de les religions i els mites mai no es penedí de l’etapa anterior. És més, en el to reptilià dels seus quaderns —impregnats de mística i essencialisme— no renuncià a les seues creences de legionari aristocràtic. Mihail Sebastian, en canvi, amb la publicació dels seus dietaris pòstums posà al descobert l’antisemistisme d’Eliade i de bona part de la societat del seu país. Un magnífic i honest document literari que sotragà tant els postcomunistes com la ultradreta, agermanats en el programa i en reverenciar la figura d’Eliade com a emblema de l’espiritualitat romanesa.

No és estrany que, tant en l’última etapa de la dictadura com en els anys posteriors a Ceausescu s’haja mirat amb declarada hostilitat a Romania la personalitat de Manea: cosmopolita, antiromanés, representant de la conxorxa jueva i nord-americana, són insults recurrents. Un Norman Manea que aspirà a ser un rebel, un húligan jueu que s’escapava de la tradició i on era retornat una vegada i una altra. La seua memòria circular, obsessiva, no ha deixat de colpejar en aquests interrogants i ferides, sense treva. Tal i com aquell rabí que sermonejava amb esgotadora insistència: no perquè pretenguera canviar l’opinió dels altres, sinó per no canviar ell mateix.

 

Posdata, 14 juliol 2006