En els confins de Dino Buzzati

Un univers fantàstic, poblat d’imatges oníriques i alhora d’un realisme contumaç, és el que s’entreveu en els contes de Dino Buzzati (1906-1972), autor també d’una de les novel·les més absorbents i enigmàtiques del segle XX, “El desert dels Tàrtars”.

 

L’escriptura de Dino Buzzati conté la luminescència —el caprici de formes—, la fragilitat i la desolació hipnòtica que es percep en el gel de l’Àrtic. Un magnetisme impertorbable que augmenta en excavar aquesta superfície glaçada, on es veu com s’han anat depositant, en una successió indefinida de capes, sediments i partícules provinents de les principals propostes narratives contemporànies. En la prosa de Buzzati s’hi donen cita un avantguardisme juganer, allò que s’ha qualificat —a partir de Samuel Beckett— amb l’etiqueta de l’absurd, a més d’incursions en l’existencialisme més humanista. Tota una sèrie de components que conviuen amb el surrealisme, l’èpica, faules morals i elements fantàstics en un narrador que s’endinsa pels aspectes més quotidians —fins i tot amb patrons clàssics— des d’un enfocament insòlit, desconcertant. Malgrat que la recurrència en la comparació li provocara —de vegades— un cert cansament, els deserts, les fronteres i l’angoixa dels personatges de Buzzati l’emparenten amb les criatures assetjades de Franz Kafka.

Fidel des d’un inici a la tutela del Corriere della Sera, Buzzati quallà com a escriptor en les pàgines del diari milanés: cròniques i reportatges —també com a corresponsal de guerra— enllacen amb una narrativa que obri la porta a un univers sobrenatural —esperits i monstres massa humans— sense deixar de banda mai la realitat. De fet, Indro Montanelli, en un dels seus retrats més càlids, ens proposa un Buzzati d’una pulcritud extrema en el vestit, un periodista capaç de cobrir un accident a altes hores de la matinada amb la innocència d’un xiquet —una mena d’àngel— i la permeabilitat del gran escriptor: el més màgic dels narradors italians i el més temorós. La por —la pròpia i la que ens projecten des de fora— és un dels motius més freqüents de les històries de Dino Buzzati.

Una atracció pel misteri, per la solitud de l’ànima, pels paisatges més minerals i esquerps configuren el marc d’El desert dels Tàrtars (1940). Aquesta novel·la —una de les més importants del segle XX— és el punt on conflueixen les obsessions de Buzzati. En un espai i en un temps indeterminats —abolits—, el jove tinent Giovanni Drogo és destinat a la Fortalesa Bastiani per tal de defensar la línia fronterera d’una possible invasió de l’enemic. Espantat per aquest exili involuntari, l’oficial voldrà tornar-se’n de seguida, però imperceptiblement queda captivat per la rutina sense significat, la grandiositat i l’esperpent d’un exèrcit aïllat i inútil. Tot esperant un atac que mai no arriba, qualsevol fet és sobredimensionat per un home que sucumbeix, implacablement, a la corrosió del temps. Contrasenyes supèrflues, ponts custodiats per on mai no passarà ningú, boires amenaçadores i l’eco sorneguer de l’aigua són descrits des de les inquietuds, passions i abatiments que es dibuixen en la ment del protagonista.

El propòsit de Giovanni Drogo de tornar als plaers i al confort de la ciutat es dissol, i amb els ritmes que va marcant la natura i el pas dels anys, el protagonista concentra la seua existència en l’espera, un dels símbols preferits de Buzzati. Una ànsia per combatre un enemic que no se sap ben bé què és, però que, en el fons, tots desitgen que aparega. La densitat de les hores, el so metàl·lic del silenci que multiplica la sensació de solitud, qualsevol fet banal que pot esdevenir meravellós —somnis i petits contes que es fusionen amb el realisme més descarnat—, tot cobra un significat de desassossec que burxa en la nostra ànima expectant. Unes imatges potenciades per una escriptura cristal·lina, sotragant i metòdica, sensual i alhora ombrívola.

Aquesta predisposició a aventurar-se per espais inabastables —allunyar-se d’un punt d’eixida sense la seguretat del retorn—, o bé d’acceptar el destí inexorable contra el qual no es pot oposar cap resistència, també determinen una bona part dels Seixanta contes (1958), un recull de narracions que naixen d’aquest territori ignot —sense mesura— que és El desert dels Tàrtars. Buzzati continua la seua particular expedició, el ferm anhel de conquistar uns límits o de descobrir un objectiu que puga il·luminar uns personatges extraviats, amb els ulls atents a un horitzó difús. En La inauguració de la carretera Buzzati perfila una de les seues metàfores predilectes, el camí que no condueix enlloc. Una incertesa que també és present en Les muralles d’Anagoor o en un dels seus contes més coneguts, Els set missatgers. L’al·legoria i un rerefons irònic serveixen per caracteritzar unes criatures que sempre fugen per algun motiu, ja siga d’un fantasma imaginari, d’una revolta tan opressiva com indefinida —Por a l’Scala, magnífica narració— o d’una simple gota d’aigua. Qualsevol acte intranscendent pot provocar una tragèdia —L’ensorrament de la Baliverna—, amb un sentiment de culpa ja inesborrable.

“A l’escala hi havia la llum dèbil, avara, la llum desesperada de sempre, per culpa de la qual els homes, quan tornen al vespre, senten el pes de la vida”. En aquests Seixanta contes s’intueix un Buzzati atemorit i vigilant —Les set plantes—, encerclat per tot un seguit de dubtes metafísics, però que també recorre a l’humor per tal d’escapolir-se’n, fins i tot per remarcar la seua creença religiosa com en Les temptacions de Sant Antoni i El gos que va veure Déu. Un món màgic i alhora impregnat d’un profund realisme, amb uns finals el·líptics que despleguen una multiplicitat d’interpretacions. En molts d’aquests contes canònics es pot rastrejar el millor Quim Monzó i algunes de les bèsties enigmàtiques d’Augusto Monterroso, a més de fer-nos còmplices de l’admiració que li professava Borges.

La narració que encapçala el volum El colombre (1966) podria funcionar com a manifest literari de Dino Buzzati: malgrat les satisfaccions d’una vida acomodada, l’atracció per l’abisme és més determinant en el ser humà. Monstres bondadosos que els percebem com un perill, una bomba atòmica que ens l’han enviada a casa, la torre Eiffel que mai no s’acaba de construir o una visita a l’infern que no es diferencia pràcticament en res del dia a dia a la ciutat de Milà: Buzzati prolonga les fixacions de la seua escriptura, en aquesta ocasió amb un contingut moral més explícit. La guerra freda, les tiranies o les paradoxes que genera la riquesa dominen uns arguments que, si de cas, perden una mica de poesia i dels malabarismes inesperats que travessen els Seixanta contes.

Algunes de les millors narracions d’El colombre són les que ens mostren unes parelles en què es clivella la relació amorosa —un terreny on l’autor sempre es mou amb prevenció—, com en La lata de conserva. En un món on Déu acceptà a contracor que dissenyaren l’home a la seua semblança —La creación—, Buzzati només es tensa i s’enfureix davant la crueltat —Cazadores de viejos— que es desencadena de la forma més gratuïta. Potser, una clau a les preguntes que ens suscita l’autor, la done aquell personatge —La caída del santo— que, en entrar al paradís, sentí la temptació indefugible de tornar-se’n amb els humans.

En El desert dels Tàrtars —una obra en què se sent el panteix de l’escriptura—, a un escamot se li encomana la missió de marcar, abans que hi arriben els enemics del nord, la línia de frontera al cim d’una muntanya de difícil accés que, a més a més, no té valor estratègic. Els soldats s’hi enfilen, però ja és massa tard. Senten les veus dels tàrtars dalt de les roques i, desil·lusionat i amb un posat en aparença desdenyós, un dels oficials decideix mostrar el seu orgull tota una nit a la intempèrie sota la neu, fent com si jugara una partida de cartes amb un company invisible. Tot un gest aristocràtic, desafiant —i innecessari—, abans que la mort el cobrisca de blanc. En els personatges més representatius de Dino Buzzati hi ha una lluita fatídica que, en la majoria d’ocasions, es lliura contra les pròpies forces: el major sarcasme és que la victòria, dissortadament, no serveix per a res.

 

Posdata, 14 març 2008