Absolutistes dels temps moderns

El crític Marc Fumaroli aprofità “El Estado cultural (ensayo sobre una religión moderna)” per examinar les actuacions dels governs de François Mitterrand marcades pel colossalisme i la propaganda. Un brillant assaig sobre les relacions entre poder i cultura a França.

 

Circula des de fa uns anys un divertit libel amb l‘expeditiu títol Contra los franceses o sobre la nefasta influencia (Ediciones del Equilibrista). A pesar de simplificacions provocatives i d’un espanyolisme ben ostentós i reivindicatiu, cal reconéixer que el pamfletista anònim encerta a l’hora de satiritzar la sobrevaloració d’alguns capítols de la cultura francesa al llarg de la història. Però el que més sobta al camorrista i buscabregues autor d’aquest escrit —Javier Marías, potser— és l’habilitat que han posseït els francesos des de fa segles de condicionar debats, de patentar sistemes teatrals, lingüístics o polítics i parlar —no massa proclius a la modèstia— en nom de la humanitat. Una ansietat indomable per sentir-se el centre del món amb uns productes que, passada l’embranzida i la nerviositat de l’època, queden sovint en corrents i modes —endreçats amb tirabuixons i pedanteria retòrica— generats per una intel·lectualitat experta a establir normes, a trobar súbdits i encesos panegiristes.

I és que periòdicament sembla imprescindible girar els ulls cap a França, un costum que s’ha convertit quasi en obligació en el tortuós segle XX. Amb la capacitat d’escrutini i la concreció que donen carta de procedència als millors estudis anglosaxons, Tony Judt rastrejà en un excel·lent assaig la generació de Sartre i Beauvoir, Mounier, Merlau-Ponty i André Malraux. En Pasado imperfecto (1992), Tony Judt analitzava el grau d’irresponsabilitat i de perversió de tots aquells noms mítics que foren seguits amb obediència sacerdotal, dins i fora del país. Aquests escriptors, autoproclamats intermediaris entre el Partit Comunista i la classe obrera, desviaven la mirada dels crims estalinistes —no podien desmoralitzar el proletariat indefens— mentre es refugiaven en la gelatina discursiva de l’existencialisme i altres accessoris polítics. Un còctel d’ombrívola filosofia alemanya i de falsos dilemes morals que, al cap i a la fi, encobrien i donaven volada al totalitarisme bolxevic.

En aquest treball ingent i minuciós, Tony Judt escorcolla obres, manifestos, revistes i les estratègies de publicitació d’aquesta etiqueta tan exitosa —i funesta— com la d’intel·lectual compromés. Després de cercar connexions i precedents, Tony Judt conclou que l’absència d’un pensament liberal a França ha estat determinant per a aquests tipus d’experiments ideològics. Una mancança, segons l’autor, herència d’un Estat totpoderós i intervencionista que des del 1789 —amb els règims més diversos i oposats—, ha pretés guiar la major part d’aspectes de la vida política i social dels francesos, i en especial de la cultura. No és casual, per tant, que Sartre i els seus acòlits plantejaren una tutela i un sistema global que, tot i les distàncies, ha estat una forma recurrent a França d’intentar explicar-se el curs de la història.

L’estudiós i crític francés Marc Fumaroli edità l’any 1991, poc abans de l’assaig de Tony Judt, El estado cultural (ensayo sobre una religión moderna). En aquest llibre, Marc Fumaroli desplegava el seu estil polemista i cortés —una prosa d’esmòquing i alhora de combat— per tal de jutjar les actuacions culturals de François Mitterrand i que, en el fons, li servien d’excusa per fer un recorregut per la història de França: les grans aportacions i també la tendència abusiva del poder a interferir en tots els terrenys, sobretot amb els artistes que havien de ser transmissors d’una doctrina oficial. El diagnòstic al qual arriba Marc Fumaroli és semblant al de Tony Judt: l’escassa —quasi nul·la— tradició liberal francesa ha produït un model dirigista que ha convertit la cultura en objecte de fe, a més d’un útil i prestigiat instrument de poder. Els intel·lectuals han tendit, amb premeditació o de forma espontània, a convertir-se en missioners culturals, a elaborar un catecisme redemptor de França i incrustar-se en púlpits i instàncies de govern des dels quals exercir el seu magisteri: funcionaris dogmàtics i alhora dissidents.

Marc Fumaroli enfoca dos moments decisius després de la Segona Guerra Mundial per entendre la política cultural francesa. El primer episodi el protagonitzà Andrè Malraux quan fou nomenat per De Gaulle ministre d’Afers Culturals el 1959, un càrrec que li permeté a l’antic company de viatge dels comunistes imposar l’apostolat per l’igualitarisme cultural: l’últim refugi de la revolució. La descentralització forçada sobre el “desert de províncies”, les masses guiades per una nova religió civil —rebel i administrativa alhora—, o la potenciació de la imatge i l’espectacularitat per damunt de l’estudi i de la tradició provenen, a juí de l’autor, d’aquells anys. Una proposta que se’n vingué avall després de la revolta hedonista dels malcriats del 68 però que ressorgí amb energia desmesurada en la dècada dels huitanta i la presidència fastuosa de Mitterrand.

A partir d’un nacionalisme fatigat, desubicats en el mapa mundial com a gran potència, Marc Fumaroli assenyala que serà la cultura i tot el que gira al seu voltant el territori considerat més propici per recuperar el paper capdavanter de França. En els escrits incendiaris d’Acció Francesa, a través del grup d’Uriage capitanejat per Mounier i la revista Esprit sota el règim col·laboracionista de Vichy, o bé amb la fascinació pel totalitarisme comunista i la seua concepció de la cultura, Marc Fumaroli descobreix que la intel·lectualitat francesa —d’un signe i d’un altre— ha tendit a crear un ideal artístic on havien de confluir la regeneració humana i nacional que els permetria eixir de cada període d’angoixa i d’indefinició.

En el repàs històric per tal de comprendre i denunciar aquests vicis es troben les pàgines més brillants d’El Estado cultural. Per a l’autor, llevat del parèntesi de la III República on es respectà la iniciativa individual i la diversitat d’apostes creatives, França ha pretés en governs de tots els colors —revolucionaris, imperials, prototalitaris— controlar els seus artistes, produir ficcions propagandístiques amb la cultura com a centre. En lloc d’estar atents a la qualitat de les obres, fer de la subvenció i les sinecures el fi desitjat dels creadors.

Amb aquests antecedents, Marc Fumaroli llança l’artilleria contra un François Mitterrand que actuà —continuador d’aquesta litúrgia jacobina— com un príncep de l’Antic Règim. Per a l’autor, darrere de les declaracions pomposes sobre l’extensió de la cultura s’amagava un ideari megalòman que ha convertit França en una mena de parc d’atraccions. Amb el triomf del turisme cultural —estadístiques, festivals i clients—, enmig de l’arrogància tecnològica dels nous museus, del colossalisme de les noves construccions, del carnavalesc art per a tots — falsament rupturista, el rap i el tag com a símbols oficials—, Marc Fumaroli constata que s’ha abandonat l’exigència creativa de l’antiga República de les Lletres i s’ha caigut en l’efectisme multicolor i de pura façana de Las Vegas.

França tendeix sovint a la grandiloqüència i al barroquisme, a les anades i vingudes dels seus intel·lectuals entre un extrem i l’altre: molts comencen en Rousseau i —després d’un complex itinerari— acaben en Pascal. Com a contrast, Marc Fumaroli combina la sagacitat de crític literari i el to lúcid i incisiu de l’espectador compromés que reclamava Raymond Aron. Un Marc Fumaroli capaç d’admirar en Cartas a su hijo de Lord Chesterfield el naixement del gentleman modern —un seductor en societat, amb un bon bagatge cultural i un caràcter ferm per sobreviure a la política i les indeterminacions de cada època—, o bé de valorar en Memorias de ultratumba a un Chateaubriand que, davant l’igualitarisme per decret, optà per refermar les conviccions a favor de la llibertat individual. El programa de Marc Fumaroli per estimular la intel·ligència i la creativitat té uns certs aires d’aristocràcia competitiva i poca èpica: hores d’estudi, enfortir la imaginació, dialogar amb el passat per trobar noves eixides, obrir a tots les possibilitats de l’art però apostar pel talent. Això sí, és possible que al costat d’una proclama sartriana, d’una performance espasmòdica o d’una apologia del grafiti aquestes pretensions sonen avorrides i arcaiques.

 

Posdata, 21 setembre 2007