Les entusiastes bregues de Dickens

Lúgubres processos judicials, conflictes amorosos i un cas policíac conflueixen en “El Casalot”, una de les grans novel·les de Charles Dickens (1812-1870). Un desplegament fascinant d’estil, ironia i tendror, amb excel·lent traducció de Xavier Pàmies.

 

Potser una de les formes més saludables de superar alguns debats literaris reiteratius —i sovint inútils— siga endinsar-se en les pàgines de Charles Dickens. La rivalitat entre la novel·la de consum i la més elitista, la discussió sobre la conveniència que predominen els diàlegs, el ritme de la narració o el psicologisme, qualsevol de les matèries que identifiquen un estil i ens poden ajudar a adscriure’l a una determinada escola no serveixen, afortunadament, per jutjar els poders d’encantador de l’autor de Pickwick. Perquè és ben cert que en ocasions Dickens menysprea els arguments, recorre a resolucions previsibles i se li poden detectar distraccions i dies no massa bons, però tot el que puga ser qualificat de defectes i excessos —normalment sentimentals— queda embolcallat i dominat per la força i el caràcter d’un geni. Digueu el nom de Dickens a un bon lector i de seguida veureu com s’inunda el seu rostre de felicitat.

Enfront dels dictats del realisme, de les provatures i la recerca experimental —dels camins que ja s’intuïa que conduïen a la literatura del desassossec—, Chesterton optà per la reivindicació exaltada i combativa de Dickens. Tal i com afirma amb el seu estil de camorrista bondadós i plàcid, tan sols un anglés podria haver unificat tota una sèrie de caricatures frenètiques amb una tendror tan positiva: l’ús de la ironia i la incisió sense caure mai en la crueltat. Si el pessimisme era un dels pocs pecats que no estava disposat a perdonar Chesterton, és evident que llegí Dickens com si es tractara d’un programa vital i d’un refugi per al gènere humà. Com les anècdotes del doctor Johnson, passatges de la Bíblia o els arguments de Shakespeare, Dickens comparteix amb els mites aquesta centralitat d’unes històries que formen part de l’imaginari popular com una mena de tresor.

A més a més, Dickens aconseguí conquistar el món amb personatges secundaris. Més enllà del magnestisme dels protagonistes, de l’embranzida del començament d’un capítol i la transició d’escenes, de descripcions i d’uns diàlegs puntejats d’acotacions que sempre amaguen el ressort dickensià —sorpresiu i màgic—, hi ha una sèrie de criatures que suren per damunt del mecanisme grandiós, delicat i vertiginós de les seues novel·les. Després de la lectura d’El Casalot és ja impossible dissociar els juís eterns celebrats a la tenebrosa Cancelleria de la boira i el fangueig de Londres. També sucumbim a la trama amorosa i detectivesca que tensen les principals línies argumentatives. Ara bé, la memòria i la imaginació lectora s’impregnen de figures en aparença menors, de cotxers i criats, d’un fanaler “que fa la ronda com el botxí d’un rei despòtic” mentre apaga els llums de gas del carrer, o bé d’un pinxo milhòmens a qui l’ala del barret “li fa una lluïssor especial, com si fos el lloc de passeig preferit d’algun caragol”. Un reverend presumptuós i falsari, més que caminar, sembla traginar oli de balena al cos. Els objectes d’aquesta novel·la també respiren: una bossa de viatge “penja com les galtes d’un home mort de gana”.

En la concepció dual de Dickens els malvats són castigats i els bons obtenen recompensa, amb les portes obertes a la regeneració i els actes de penediment. Edmund Wilson considera que, en aquesta confrontació, els canalles són els personatges més inoblidables del novel·lista. Sí i no. En El Casalot tota la tribu relacionada amb el món judicial —una de les obsessions de Dickens— és espellada fins al sarcasme, com l’advocat Vholes, el procurador Tulkinghorn i tota la tropa de jutges, copistes i passants a qui l’autor linxa des de l’inici amb un capítol prodigiós —més que un exercici d’estil, quasi una coreografia—. El demoníac usurer Smallweed també és un retrat portentós, però el quixotesc i dadivós John Jarndyce —víctima de l’herència en disputa que és la base de la novel·la—, l’inspector Bucket que creix com a personatge al llarg de la narració, o la senyora Bagnet, robusta i inseparable de la seua ombrel·la, són entitats que quasi es poden materialitzar. Fins i tot els bledes de Richard i Ada —un dels fils amorosos de la història—, quan fa algunes pàgines que no se’n diu res, els trobes a faltar. Ara bé, el pols narratiu d’El Casalot s’estableix entre Esther, la gran protagonista, i el propi autor.

Emfàtic i estentori —com en ell és habitual—, Harold Bloom reconeix en el personatge d’Esther Summerson una de les millors invencions de la literatura anglesa, quasi amb trets shakesperians. No sé jo si el pòdium és tan alt, però el que constitueix un dels grans atractius d’El Casalot és la narració en primera persona d’Esther —una mena de memòries des de la infantesa—, que s’intercala amb la veu de l’autor. En principi, el relat de la protagonista és més amable i caritatiu, cabdal per tal d’encreuar totes les línies narratives, encara que sense la fortalesa que es desprén de les obres de Jane Austen. Pel que fa a l’altre narrador, i com a contrast, desplega tota l’artilleria de caricatures i el poder de la simbologia descriptiva que són el segell de Dickens. El que és apassionant és comprovar com, en avançar el llibre, els dos tons s’hi acosten, de vegades es confonen i es tornen a separar. Una doble entonació que és un dels reptes millor aconseguits d’El Casalot, encara que el mag Nabokov adverteix que en aquesta obra d’art —una de les novel·les que més entendreix la seua intel·ligència lectora— no hauria deixat mai que s’acostara la ploma d’Esther a l’hora de contar-la.

A través de la figura angelical i persuasiva d’Esther es podrà reconstruir la relació de pares i fills —amb troballes inesperades—, les parelles accediran a la bonança de l’amor i també serà testimoni excepcional per resoldre un cas d’assassinat amb proves i suspens dignes de Conan Doyle. Xantatgistes, víctimes innocents del sistema judicial, nobles altius —els encarcarats i vulnerables senyor i senyora Dedlock—, espectres que ixen de sòrdids suburbis, tots passen en un moment o altre per les anelles narratives d’Esther. Però El Casalot, com la quasi totalitat de l’obra de Dickens és, sobretot, una novel·la protagonitzada per xiquets i escrita des de la seua alçada. Com deia Borges, fou el primer novel·lista que aconseguí que la infància dels personatges fóra fonamental per a l’argument i l’estructura.

Xiquets abandonats que vagaregen sense destí, portadors de compassió —la pròpia i la que susciten en els altres—, al costat d’orfes que saben sobreposar-se a l’adversitat són les peces que fan girar l’engranatge novel·lístic. Fins i tot alguns adults es comporten com autèntics infants. A l’altre costat, els falsos xiquets i impostors amagats sota una màscara d’innocència enganyosa seran el contrapunt i la trampa que cal denunciar. En aquest sentit, Dickens és implacable, com la llista de greuges sobre els quals l’autor s’acarnissa a consciècia: a més de tot allò que es puga relacionar amb els tribunals, també reben bona cosa predicadors malèvols que fan ús de sermons carregosos i amenaçadors, o bé suposats altruistes que estimen la humanitat en abstracte i maltracten els més propers. Qualsevol ser sense ànima és descrit des de l’art que Dickens maneja millor que ningú, la caricatura: veure l’autor en plena brega justiciera en mànegues de camisa és tot un espectacle literari.

En girar els ulls a l’època victoriana, de Thackeray apreciem el cinisme i la pegada d’una prosa que defuig el candor, però diu la llegenda que la filla de l’autor de La fira de les vanitats li preguntà a son pare per què no escrivia com el senyor Dickens. I és que només cal assistir al relat de la lluita entre els nous llums de gas que s’imposaven i les torxes i els gresols en retirada d’El Casalot per rendir-nos davant la superioritat d’un autor que ens humanitza. Sembla ser que en les lectures públiques que Dickens preparava fins a l’últim detall, barrejava la satisfacció i el nerviosisme davant d’uns aplaudiments que li restaven efectisme a una representació tan assajada: la teatralitat, un dels valors més emblemàtics i preuats de la seua escriptura. De vegades, nosaltres també haurem d’interrompre la lectura d’El Casalot —admirats i incrèduls—, perquè trenar humor, bondat i la dosi suficient d’enigma està només a l’abast d’uns pocs déus.

 

Posdata, 4 juliol 2008