El llarg lament del tro

Amb motiu del segon centenari del naixement de Charlotte Brontë (1816-1855), l’Editorial Alba publica “Jane Eyre”, una novel·la emblemàtica de la literatura anglesa, a més del retrat biogràfic —de Charlotte i de la resta del clan Brontë— que realitzà l’escriptora victoriana Elizabeth Gaskell.

 

Charlotte Brontë Jane Eyre Trad.Carmen Martín Gaite Alba 2016

Charlotte Brontë
Jane Eyre
Trad.Carmen Martín Gaite
Alba 2016

El fràgil estat de salut de les germanes Brontë tendia a agreujar-se, invariablement, quan prengueren possessió de la rectoria de Haworth. Des del moment que el reverend Patrick Brontë i la seua dona Maria Branwell es traslladaren amb un seguici de sis fills als erms inhòspits d’aquest racó del comtat de York, al nord d’Anglaterra, les malalties i la mort s’ensenyoriren d’aquesta casa desolada. Després d’un dia glaçat i gris, quan encenien els llums del saló, una complicitat extrema entre Charlotte, Emily i Anne —amb la literatura com a bàlsam— els ajudava a alleugerir les desgràcies reiterades amb què pretenia doblegar-les un destí inclement.

Al poc temps d’arribar-hi morí la mare, quan Charlotte —la tercera per ordre dels germans Brontë—, tenia només cinc anys. Des d’aquell moment, aquest adust i fibrós rector anglicà d’origen irlandés es dedicà, més que a complaure els fills, a atendre els feligresos. A la cuina de casa imposà un estricte règim vegetarià de creïlles, i en altres aspectes fou igual d’intolerant: una vegada que les germanes es posaren unes botes de colors atrevits, la mateixa nit acabaren en el foc etern de la llar domèstica. Gestos i fets gens dissonants, per altra banda, en aquelles contrades de gent esquerpa i inaccessible.

Aquestes i altres anècdotes semblants són desgranades en Vida de Charlotte Brontë. L’autora, Elizabeth Gaskell (1810-1865), novel·lista de temes clàssics victorians, visqué la major part dels seus dies a Manchester, inserida en un món ja plenament industrial. La plaent vida social contrastava amb el que trobà a les terres de Yorkshire: grunyits habituals per resposta, alcohòliques baralles en funerals, curses de cavalls i festes que eren una excusa «per a la flama de la perversió». No és estrany que la senyora Gaskell se sentira fascinada pel personatge melodramàtic de Charlotte Brontë, envoltada d’energúmens, sots feréstecs i arrecerada en el món —aïllat i sever— de la rectoria de Haworth.

De fet, Elizabeth Gaskell, més que aproximar-se al model real, féu un dibuix tan minuciós com parcial de la novel·lista. En Vida de Charlotte Brontë es destaca, més que la irrupció d’una obra excepcional, l’abnegació i l’excel·lent qualitat moral del personatge principal: Charlotte Brontë és, sense dubte, una de les millors creacions literàries de la senyora Gaskell. Un «defecte victorià», la biografia virtuosa, que denuncià Lytton Strachey en sacsejar els fonaments del gènere. Gaskell, tanmateix, modela, censura o subratlla informació des del seu exclusiu interés —un pecat connatural al biografisme—. Llevat d’excessos sentimentals, aquesta història es llig avui amb una mescla de candor i de profunda admiració pel segell —ritme i cadència— de la prosa anglesa.

Elizabeth Gaskell Vida de Charlotte Brontë Trad. Ángela Pérez Alba 2016

Elizabeth Gaskell
Vida de Charlotte Brontë
Trad. Ángela Pérez
Alba 2016

Els colps vitals, la timidesa i el posat elusiu en què insisteix la senyora Gaskell amagaven, però, un caràcter no tan feble. La mateixa Charlotte Brontë advertia que per a viure a Haworth havies de dur sempre una pedra a la butxaca per si et creuaves amb el teu enemic. Amb aquest ímpetu desafià les seues germanes, Emily i Anne: seria capaç de crear una heroïna que no encaixara en l’arquetip de bellesa tradicional. Baixeta, poc agraciada, vestida com una quàquera, estava descrivint Jane Eyre, però en el fons confegint un autoretrat.

I és que bona part de les novel·les de Charlotte Bontë tenen una llarga ombra autobiogràfica. De menuda, anà a l’escola per a filles de clergues de Cowan Bridge. En un escenari dickensià, la manca de salubritat i un menjar insuficient llastraren les vides de Mary i Elizabeth, les germanes majors. Jane Eyre, òrfena que es cria amb una família cruel, arrodonirà l’aprenentatge a l’internat de Lowood, la revenja literària amb Cowan Bridge. Helen Burns, l’alumna que mor amb serenitat d’àngel, és un clar homenatge a Mary. Més endavant Shirley ho serà d’Emily.

Després d’una infantesa torturada, Jane Eyre farà d’institutriu, una feina que freqüentaren les Brontë i que totes elles detestaren. Encarregada d’una xiqueta francesa, la protagonista la descriu —amb orgull britànic— superficial i frívola, una actitud «difícil de concebre en un esperit anglés». En aquesta casa és on s’enamora del senyor Rochester, i on emergeix el domini literari de Charlotte Brontë: la contenció de les passions, un estil pausat i ferm que insinua un terrabastall imminent, un foc roent i pàl·lid que pugna per eixir a la llum però que rarament es veurà desbordat. Enmig de les tensions d’un cor massa vulnerable, Jane Eyre —i també Charlotte, a falta d’experiència— ha conformat la seua educació sentimental.

Sempre enfebrades, Charlotte, Emily i Anne decideixen recopilar els poemes i publicar-los sota pseudònims —ni masculins ni femenins— de Currer, Ellis i Acton Bell: fins que es desféu el misteri, molts crítics de l’època apuntaven que es tractava del mateix autor. En aquests inicis com a escriptores, Emily i Anne trauen el cap amb Cims borrascosos i Agnes Grey. Quant a Jane Eyre, encara haurà d’esperar uns mesos el mateix 1847 per ser publicada.

Alfred Mondria Nabokov & co. Brosquil 2006

Alfred Mondria
Nabokov & co.
Brosquil 2006

Un altre sotrac familiar solca l’obra de les Brontë. El seu germà Patrick, després d’una aventura amb una «malvada dona casada» —en paraules de l’íntegra senyora Gaskell—, és rebutjat perquè si no la muller no podria rebre l’herència del marit, cornut i moribund. En moltes ocasions les germanes havien d’interrompre l’escriptura, en la gèlida nit nòrdica, per rescatar el germà de la taverna del Black Bull. El joc, la beguda i l’opi, però sobretot la malenconia, acabaren amb la vida de l’únic fill dels Brontë.

En un breu lapse la mort també arrabassa Emily i Anne, i les làpides de la família s’hi amunteguen. Sola, encarregada de son pare quasi cec, l’única supervivent del clan literari apareix a Londres. Amb l’ànsia de saber qui s’amagava sota el nom de Currer Bell, molts voldran conéixer-la. Manté conversa amb l’idolatrat Thackeray —a qui dedicà Jane Eyre—, i el nerviosisme no li impedeix retraure a l’autor de La fira de les vanitats el que jutjava com defectes irritants: un excés d’ironia i mordacitat que evidentment no s’avenien amb l’estil Brontë. Tampoc no entengué Jane Austen, que trobava superficial i decorativa, sense apreciar el mar de fons —delicadament abrupte i rialler— d’aquesta gran escriptora. Pel que fa a la ideologia, Charlotte Brontë era una tory irredempta incondicional del duc de Wellington, i menyspreava com a bona protestant la teatralitat del catolicisme sense ser aliena a tics antisemites.

Quan s’acosta el final de Jane Eyre un crit estrident, sobrenatural, esquinça el vel de la nit perquè els enamorats puguen retrobar-se. Virginia Woolf —que preferia Villette a Jane Eyre— destaca l’atracció de Charlotte i Emily pels elements fantàstics i simbòlics. La sacerdotessa de Bloomsbury ens dóna la clau per accedir-hi en un magnífic assaig crític: la mentalitat d’una peça de Charlotte, on cada línia de la seua obra no s’enlaira, ni per un moment, de la concepció única —rigorosa— que té del món. La poesia, que també presideix les pàgines d’Emily, és molt més dúctil i matisada, sensual, en els contorns de Cims borrascosos.

Migranyes intenses i un matrimoni tardà, pansit, presideixen el 1855, el seu últim any. Amb la consciència que assistim a la posta en escena d’uns personatges tallats amb patrons romàntics però de gran relleu literari, llegim Jane Eyre i Vida de Charlotte Brontë. Dos drames vitals i una prosa que apuntava el naixement de la individualitat que ha fet possible la literatura anglesa.

 

Posdata, 7 maig 2016 (versió revisada de l’article publicat el 14 de juny 2002 al Posdata, recollit en Nabokov & co.)