La vella escola d’Edmund Wilson

Edmund Wilson (1895-1972) avaluà obres i autors en revistes com “The New Yorker” i “The New Republic”, i en assaigs que són encara punt de referència. En aquesta Obra selecta s’han escollit crítiques literàries que són de les millors mostres del gènere.

 

Després de la mort de Scott Fitzgerald l’any 1940, Edmund Wilson anotà —ben abatut— que s’escriu pensant en els amics més del que podríem haver imaginat. Un parell de dècades abans, aquest crític insistia en una carta —amb to paternal— a l’autor d’El gran Gatsby perquè no abandonara França malgrat no haver-hi encaixat, que s’impregnara de l’exigència i les rivalitats d’una literatura que havia de servir de referent als nord-americans. Amb els ulls posats en la Nouvelle Revue Française, Wilson somniava que aquell ambient competitiu —ple de confrontacions i permeable a cada aportació artística— poguera sorgir també a l’altre costat de l’Atlàntic. Però també intuí que els Estats Units s’havien de decantar per una escriptura i uns desafiaments estètics diferents del que era la tònica general a Europa. Amb El Castell d’Axel (1931) —un dels millors llibres de la història de la crítica literària— Wilson consignà la col·lisió entre naturalisme i simbolisme que donà lloc a una exploració de la consciència individual insòlita, amb noms com Joyce, Eliot o W. B. Yeats. Només acabar aquest estudi, reconegué que ara es tractava d’aprofitar aquest impuls i estimular noves vies i autors al seu país. Una fusió entre crítica, retrats d’escriptors i incursions en el món de les idees que seduïren —entre molts cervells exquisits— a un Isaiah Berlin que solia visitar Edmund Wilson a inesperades hores proustianes.

Lluny d’abstraccions, de tirabuixons filosòfics que tendeixen a enfosquir l’escriptura i de la “prosa petrificada” de l’erudició acadèmica, el manual crític de Wilson es basa en un estil directe, impetuós i quasi físic. En els seus articles i estudis de llarga distància es fa explícit que literatura i societat estableixen connexions, però sense ajustar-se a la propaganda i les consignes. Així mateix, també ens subratlla que la ruptura no és el millor camí per a autors que volen fer forat: de la pugna entre tradició i innovació és quan s’han materialitzat les grans obres. Conscient que la bona crítica ha d’equilibrar anàlisi, descripció i capacitat de síntesi per establir ramificacions i trajectòries creatives, Wilson confià a exercir la seua influència en sectors intel·lectuals sense oblidar la formació de lectors: l’ideari de Mathew Arnold que anys després recolliria Lionel Trilling. L’elaboració d’un cànon particular —amb un llenguatge clàssic, que defuig contorsions terminològiques, en ocasions abrasiu— comparteix l’esperit del seu admirat Cyril Connolly: en l’escriptura d’Edmund Wilson es percep l’emotivitat i la tensió que envaeixen un crític en descobrir nous territoris i tresors per a la literatura.

Aquesta clarividència per jutjar obres i autors es pot resseguir en aquesta Obra selecta, una tria efectuada per Aurelio Major amb un excel·lent pròleg i uns criteris que, en principi, sorprenen. L’antologuista no ha seguit una línia cronològica, sinó que ha encadenat els fils del pensament de Wilson a partir de cartes, articles i alguns estudis de més densitat, amb salts temporals, si de cas, massa extremats. En aquest volum conviuen tòtems i escriptors menors, reconeixements efusius i atacs d’infanteria. La fe marxista o el psicologisme freudià són algunes vetes que marcaren els seus escrits inicials, però sense doblegar la personalitat blindada de Wilson. Un viatge a l’URSS el 1935 li serví per comprovar el terror medieval de la societat soviètica, i a pesar que mantingué una imatge idealitzada de Lenin —falsa i infantil—, rebutjà la religió i les imposicions del realisme socialista. L’atracció pels russos li desvià l’atenció cap a altres mites dels quals ja no es desentendria: Pushkin i Gogol.

Pertanyents a El Castell d’Axel, en aquesta Obra selecta s’han escollit dos dels millors treballs. De Proust subratlla les il·lusions insatisfetes dels protagonistes, un lament interior que contrasta amb la vivacitat de les escenes socials. Ara bé, la intuïció crítica de Wilson destaca en observar la moral apocalíptica de profeta jueu que batega al darrere d’A la recerca del temps perdut. Pel que fa a Joyce, sabé representar a través de Leopold Bloom totes les possibilitats de la humanitat en un sol individu: una indagació de la consciència prodigiosa que, segons Wilson, pateix d’un excés d’elaboració —referències i paròdies— que es converteix en un llast per a l’Ulisses. Quan aborda autors decisius de la contemporaneïtat, ens mostra grans troballes i episodis no tan reeixits: una manera com una altra de dir-nos que fins i tot les obres mestres coixegen per alguna banda. El repàs de la producció de Dickens —excel·lent lectura— i de Henry James és hereu de la tècnica de Sainte-Beuve, un dels mestres de Wilson, ja que la relació entre biografia i creació —sense ser definitiva— il·lumina aspectes fonamentals que ens acosten als enigmes de la literatura.

El capítol dedicat a la narrativa de Henry James —tenyida d’ambigüitats i amb tendència a eludir l’experiència personal— és un dels moments en què el crític s’engresca i arrisca més en el juí, com amb la resta d’autors nord-americans que passen el seu escrutini. En el cas de Hemingway, Wilson admira el gran creador de contes i s’exaspera amb el personatge caricaturesc i autodevorat. Faulkner sí, però li retrau l’obscurantisme i els capricis sintàctics enfront de la transparència de Llum d’Agost. En el grup de Saroyan o John Steinbeck ens condueix pels mèrits aconseguits sense deixar de remarcar que no passaren mai de ser autors de segona fila. Aquest recorregut, junt a les referències al seu estimat Scott Fitzgerald, serveix a Wilson per advertir de la influència negativa —talents degradats i desaprofitats— de Hollywood, una tírria que li impedí veure que després de la irrupció del cinema la literatura també s’enriquia i experimentava per altres camins. Amb Tròpic de càncer de Henry Miller és categòric: el llibre més roín que coneix entre els que tenen un veritable interés, i a John Dos Passos no es cansà de repetir-li que era absurd traslladar programes polítics a la narrativa.

Una de les facetes més atractives de Wilson és quan el veiem alçar-se de la cadira disposat a barallar-se i equipat amb tota mena de munició. A Ezra Pound el qualifica d’insofrible estil immadur, e. e. cummings és un etern adolescent, i en algun poema Wallace Stevens domina l’estil inclús quan no se l’entén, afirmació que podria passar també per un elogi. Somerset Maugham no només el bufeteja, sinó que li passa pel damunt l’excavadora. Quant a Eliot no li tremola el pols per cridar l’atenció davant una obra que ha reflectit millor que cap altra l’intens sofriment de l’home modern, per a afegir tot seguit que si la salvació de la humanitat havia de vindre de la “mortecina y azulada llama del Eliot más tardío”, no n’hi havia cap remei a la vista. En un petit traç, el Wilson més agosarat pot establir parentius entre autors —victòries, derrotes i deutes literaris—, com les pàgines dedicades a Wilde, D. H. Lawrence o la reivindicació d’Evelyn Waugh, encara que no li perdona el to pamfletari de convers al catolicisme en Retorn a Brideshead. De vegades, amb una petita ullada endevina per on va un autor com Jünger, de qui li estremeix l’èxtasi bàrbar que demostra davant la guerra.

Mary McCarthy recorda de l’època que estigué casada amb Edmund Wilson l’estima, mordacitat i bromes encadenades que presidien els encontres amb Nabokov. Un Wilson —seductor i brillant en la conversa— que no dubtà a ajudar l’amic a publicar en les principals revistes americanes i a introduir-lo en el mercat literari. Però el caràcter colèric i envejós de Wilson no pogué resistir l’èxit de Lolita, joc de luminescències i trampes múltiples que mai no arribà a entendre. Quan les caixes de trons esclataren per la traducció nabokoviana d’Eugeni Oneguin amb què s’acarnissà Wilson, Anthony Burgess reconegué que quasi tots fugiren per deixar el camp de batalla lliure als dos gegants. D’aquest duel Wilson no isqué massa ben parat, però s’ha de reconéixer que aquest instint de polemista buscabregues no podia contindre’l ni amb els grans noms de la literatura: segell i condició de crític.

 

Posdata, 23 gener 2009