Lionel Trilling, la crítica serena

Lionel Trilling La imaginación liberal Trad. Enrique Pezzoni Alianza

Lionel Trilling
La imaginación liberal
Trad. Enrique Pezzoni
Edhasa 1971

Que un alumne excessivament inquiet decidira deixar-li un anònim a Lionel Trilling (Nova York, 1905-1975) amb l’acusació de ser un professor que s’ocupava d’autors, sobretot, avorrits, no és un fet que el sorprenguera d’una manera especial. És més, era una protesta previsible, ja que la visió de la literatura que ell oferia xocava amb les pulsions i el nerviosisme que dominaven en bona part de la futura intel·lectualitat nord-americana. Enfront de la recreació en les forces primitives, la desesperació i el pur instint —els sotracs i les onades intempestives del segle XX— que veia com a pols d’atracció en l’art i en la política, Lionel Trilling era partidari de la tesi més assossegada de Matthew Arnold de la literatura com una crítica de la vida. La creença que la societat oberta depén d’un delicat equilibri entre les certeses morals convencionals i el dubte creatiu.

Lionel Trilling abordà la literatura des de la tènue i disputada frontera que hi ha entre la crítica i el seu treball de professor a la Universitat de Colúmbia. El veredicte i la tarima erudita, una combinació sovint dissuasòria. En els volums La imaginació liberal (1951), El jo antagònic (1955) i Més enllà de la cultura (1966) ràpidament se’ns desactiva el mínim rastre de desconfiança i ens rendim davant l’alçada del repte: unificar el juí estètic de les obres que examina amb la formació de grans lectors —una herència ben administrada, amb seguidors d’aquests postulats que van de Gabriel Ferrater a Martin Amis—. Amb una prosa elegant, de cadència clàssica, poc donada a l’espectacularitat i a les afirmacions gratuïtes, les potencialitats de la imaginació moral representen la base del seu ideari.

Però lluny d’un academicisme restrictiu —la ingenuïtat d’adscriure’s a escoles i sistemes—, Lionel Trilling tingué la valentia d’esquivar les pretensions de trobar una explicació completa i sense escletxes del fenomen literari. Si bé hi hagué un primer moment en què confià que l’art sorgit de la revolució russa seria tan poc ambigu com una proposició científica, de seguida comprovà que les intensitats i camins difusos que ens mostra la literatura moderna s’adapten millor a les regles liberals i democràtiques. Voldríem respostes definitives, irreversibles —la ceguesa i el malson de les utopies—, però en la majoria d’ocasions la realitat s’ajusta a l’esperit d’Homer —o al de Tolstoi—, que no ens deixa triar entre els antagonistes.

Lionel Trilling Mas allá de la cultura Trad. Carlos Ribalta Lumen 1969

Lionel Trilling
Mas allá de la cultura
Trad. Carlos Ribalta
Lumen 1969

De fet, l’utillatge de què se serveix Lionel Trilling li’l proporcionen, majoritàriament, els autors romàntics. De John Keats queda atrapat per la capacitat negativa, o bé la necessitat de mantindre’s en la incertesa, entre interrogants i enigmes. És el mateix que anunciava Wordsworth en l’Oda a la immortalitat, on es desprenia de les conviccions tradicionals per aventurar-se en una nova forma de saviesa, més abrupta i dolorosa: el comiat de l’Edén i l’accés a la ment filosòfica que assumeix la condició mortal de l’home. Al cap i a la fi, una concepció ben diferent de l’heroisme byronià o dels manaments teoritzats per T. S. Eliot, inquietant per a Lionel Trilling amb les seues teoritzacions monolítiques, amb el seu catolicisme exhibicionista. Les contradiccions i inseguretats que encomana l’època moderna —l’assumpció de la individualitat i els desacords amb el món— queden compreses en els personatges de Jane Austen i de Dickens, que sempre ens revelen més del que esperàvem d’ells.

I és que per a Lionel Trilling no és descartable la definició d’André Gide que l’art habita en zones templades. Dit d’una altra manera, la tendència a confondre la representació de la realitat amb el mal és una temptació que ha comptat amb massa adeptes. Dostoievski, Thomas Mann o el Joseph Conrad d’En el cor de les tenebres. En la seua tasca de crític i educador no s’estarà d’assenyalar els mèrits artístics de cada obra, però la delectació en l’abisme no entra en els paràmetres de la imaginació moral. És el revers de Nietzsche, que pretenia esborrar les petges d’Aristòtil, l’ètica i la raó. Malauradament —tal i com també denuncia Saul Bellow—, ben sovint ens sentim atrets per bèsties ferotges.

Autors com Proust, Lawrence o Rilke, a més de Yeats i el seu deixeble Pound, no fan un retrat amable —més aviat hostil— de la societat burgesa. Lionel Trilling, més que condemnar un tipus o altre de reacció, irritar-se amb l’esnobisme o les estridències, és partidari d’organitzar una nova comunió de les idees polítiques i la nostra imaginació, encaixar els actes de voluntat i l’intel·lecte. En aquest sentit es pregunta —a l’igual que Shelley— què hauria estat de la nostra condició moral sense la literatura. Com una de les figures clau de Partisan Review —un discrepant cavalleresc d’Edmund Wilson—, Lionel Trilling no descarta en cap moment la influència que la literatura pot exercir sobre determinades capes de la població. És la relació entre les idees i les emocions, les aparences i la realitat com a motors de l’escriptura.

Lionel Trilling El yo antagónico Trad. Alicia Bleiberg Taurus 1974

Lionel Trilling
El yo antagónico
Trad. Alicia Bleiberg
Taurus 1974

La confirmació que la cultura no és un punt d’encontre, sinó un debat i una lluita constants és el que permet a Lionel Trilling tirar mà de diversos mètodes d’estudi sense militar en cap moviment en particular. Molt distant de Hegel, assumirà, en canvi, que la literatura ha simbolitzat la secularització de l’esperit. Sense caure en el parany del determinisme —el perill de convertir-nos en sers ideològics—, Lionel Trilling no comprén com la Nova Crítica s’ha obsedit en l’autonomia de l’obra del seu entorn i el seu temps. Un element imprescindible, la història, per emprendre l’anàlisi estètica, constatar que les idees implícites són més atraients que no les clarament expressades. Pel que fa a la psicologia del llenguatge, Trilling la veu com un mètode confús, enfarfegat, un entreteniment que fatiga.

Una de les millors aportacions i anàlisis d’aquest crític és la relació de Sigmund Freud amb la cultura, el joc de dependència i distanciament que s’hi estableix. Lionel Trilling remarca que Freud és un producte de la literatura romàntica del segle XIX, la percepció de l’element ocult de la naturalesa humana. El factor nuclear és la concepció del jo, la impossibilitat de jutjar un acte aïllat del personatge. Però Lionel Trilling li retrau a la psicoanàlisi l’arrogància de creure’s un pensament sistemàtic, la consideració de l’art simplement com una il·lusió. Freud s’enganya amb Hamlet i El Rei Lear, ja que una obra és una qüestió de valors i no de fets. Ara bé, la gran troballa de l’escriptor vienés —i la més costosa d’acceptar— és que l’orgull és la causa principal de la dissort humana, encara que en ocasions ens ajude a sobreviure.

“La novel·la nord-americana no ens ofereix la densa, formiguejant i sòlida població de la novel·la europea”. Els modals i els costums tenen un paper decisiu en els seus fonaments crítics, les herències soterrades i silencioses del passat que condicionen la majoria dels nostres actes. Lionel Trilling mira amb recança i enveja la narrativa de l’altre costat de l’Atlàntic. Subratlla que la revolució de Cromwell —les tensions entre la classe mitjana i l’aristocràcia— emergeixen en totes les novel·les angleses. I açò contrasta amb les insuficiències en l’obra de Dos Passos, O’Neil i Thomas Wolfe, un esforç expressiu que no es correspon amb les idees que contenen.

Si de cas, la riquesa de matisos i caràcters és més palesa en Henry James, autor per qui Lionel Trilling sent una debilitat personal: The bostonians i The princess Casamassima ens porten a situacions tràgiques derivades de la rivalitat entre sexes —la distorsió de les convencions— o bé l’evidència que el redemptorisme social, en lloc de resoldre problemes, sol crear-ne de nous. Lionel Trilling és fidel al principi shakespeareà que en incrustar-se un membre estrany dins la classe dominant de seguida produeix tot un seguit d’alteracions i conflictes.

És aquest realisme moral que Lionel Trilling exigeix a la novel·la nord-americana, i que tan sols decobreix parcialment en els contes de Hemingway o en la província de Faulkner. Els autors que tracta amb més delicadesa i estima són Mark Twain i F. Scott Fitgerald. En Huckleberry Finn el déu riu prepara el protagonista perquè, tot i conéixer el rostre de la depravació humana, aquest fet no li impedesca d’apreciar les bondats de l’home. El Gran Gatsby ens posa al descobert que el seu autor fou dels últims que confià en l’honor com una fantasia romàntica —la vulnerabilitat que provoca l’amor—, la generositat extrema d’un personatge que evita sancionar el mal i que idealitza el bé. Lionel Trilling es confessa devot del seu llenguatge modest, “amb amplitud sense recórrer a l’apologia”.

Com a lector carismàtic, Trilling no desdenya la pròpia autobiografia i l’experiència per enfrontar-se amb els textos. Els llibres rabínics que conegué de ben jove li obrin clarianes per entendre la rendició feliç i airosa de Wordsworth davant de Déu. Que Isaak Babel decidira ingressar a l’exèrcit com a cosac encarna la violència dramàtica —com a intel·lectual i com a jueu— que es pot exercir contra un mateix. Més endavant, però, la reconciliació amb els seus orígens li permetrà al creador de La Cavalleria Roja enamorar-se de la grandesa i l’esperit de sofriment —la complexa interioritat— dels jueus polonesos. És la força que acompanya l’art quan es manifesta com un atac per sorpresa, com una epifania.

I com Babel, els autors que conformen el cànon de Lionel Trilling ens demostren que els herois tràgics en el fons el que enyoren i volen restituir és la seua humil quotidianitat. Una ensenyança tan senzilla com atronadorament irònica. D’una forma molt propera a Tàcit, les conviccions liberals de Lionel Trilling tenen una certa tonalitat aristocràtica: l’obstinat amor a la virtut mantingut, fins i tot, en les circumstàncies més desesperants.

 

Caràcters núm. 31, abril 2005