En “Sea breve, por favor”, Václav Havel (1936-2011) repassà poc abans de morir els anys d’oposició al comunisme, la divisió de Txecoslovàquia i el sorgiment d’un nou ordre mundial en els noranta. Un dramaturg que es convertí en president dels txecs i en símbol antitotalitari.
A l’hora de fer balanç, Václav Havel té la sensació d’haver tingut en la història un paper de príncep en un conte de fades i també d’haver protagonitzat una espècie de novel·la absurda. Quan era jove participà en unes maniobres militars que simulaven un atac a les fronteres del Pacte de Varsòvia, i quaranta anys després presidia a Praga l’ampliació de l’OTAN a una sèrie de països que acabaven de deslliurar-se de l’imperi soviètic. Polític per compromís personal, a la força i per pur atzar, Havel sap que representa una icona del segle XX identificable amb l’abolició del comunisme en bona part d’Europa: una vida plena de privacions i incomoditats —remarca—, i un do del destí. Dels escenaris i la creació d’obres teatrals passà a l’oposició al règim i a la presó. Ja com a cap de l’Estat txec, moltes decisions han estat fruit d’equilibris entre el pragmatisme i una tirada irrefrenable cap a l’idealisme, tot sabent que les inèrcies heretades de la dictadura socialista enverinaren —més del que ja era evident— tota la seua generació. Václav Havel ha viscut moments clau de la història i ha conegut els actors d’un final d’època, però aquesta situació privilegiada no esborra —tal com reconeix amb un somriure resignat— l’axioma que en política, sobretot, has de suportar llandosos, ineficients i una majoria aclaparadora d’estúpids.
En Sea breve, por favor Václav Havel avalua tretze anys de presidència (1990-2003), l’escissió de Txecoslovàquia i la creació d’un país nou, a més de la caiguda del Teló d’Acer i el sorgiment immediat de nous conflictes. El nucli d’aquest volum és una llarga entrevista on s’entrecreuen reflexions realitzades després d’abandonar la política i, el que més sobta, la incorporació d’algunes ordres textuals als seus col·laboradors mentre ocupava la seu presidencial del Castell de Praga. La impressió d’aquest experiment memorialístic fluctua entre la bona narració, revelacions personals, fragments clarificadors i aspectes més burocràtics i esvaïts: de vegades, trobes a faltar més anàlisi i incisions en alguns passatges. Com en altres testimonis d’aquestes característiques, és millor la sensació de conjunt que d’alguns fotogrames solts. Uns salts temporals i seqüències intercalades —una mena de joc teatral, en el fons— que, en opinió de Havel, revelen millor una època i una vida que no l’estricta cronologia. Malgrat algunes eixides de to de l’entrevistador, les preguntes permeten a Havel abordar episodis confusos i llegendes, a més de perfilar amb deteniment el retrat per a la posteritat: en aquestes respostes hi ha una estudiada estratègia de posar davant la càmera, sense desatendre els fets més incòmodes de la seua presidència.
Václav Havel comprén que la política entesa com a producte de pactes secrets i de conxorxes és molt més atractiva que no la simple realitat. En aquest sentit, un dels millors capítols és quan relata el curs de la Revolució de Vellut que posà punt final al govern comunista. Una situació on predominà la més estricta improvisació, ja que ningú havia previst un abandonament tan ràpid del poder, assumit de seguida per les organitzacions que aglutinava el Fòrum Ciutadà. Tot era tan magmàtic que de les manifestacions èpiques es passà en pocs dies a la dialèctica crua de partits i d’arribistes. Però el romanticisme de la ruptura no es podia prolongar: en un país en què s’hagué d’inventar tot de nou —cerimònies, símbols, privatitzacions, model energètic— el filtre per a posar en marxa la maquinària de l’Estat no podia ser massa exigent, segons adverteix un Havel limitat per l’excepcionalitat d’aquells anys, i per les màfies postcomunistes que amenaçaven amb el control dels ressorts de govern. Sense un petit parèntesi, Havel —atlantista entusiasta— viatja a Washington, planteja amb Alemanya una nova relació de veïnatge i l’espinosa qüestió dels Sudets, alhora que estableix relacions amb Israel. La confirmació a Gorbatxev —en una tètrica sala del Kremlin— que s’havia acabat la dominació soviètica, sintetitza tot un segle d’història.
Si de cas, el Havel més lúcid és quan afronta el final de la federació. Una partida de pòquer en què els eslovacs jugaren fins a l’últim instant amb la idea que podien fer-se enrere després de pressions i demandes: quan el llenguatge es crispà, els txecs no feren res per retindre’ls i ja no hi hagué punt de retorn. Si bé tots han lloat el procés exemplar de separació d’aquests països, Havel no dissimula el costat més dolorós i empobridor de les negociacions. Dels dirigents que sorgiren d’aquella etapa, a Vladimir Meciar, president d’Eslovàquia, Havel el presenta com el típic demagog populista sense escrúpols. Amb Václav Klaus, primer ministre txec i successor en el seu càrrec, no pot dissimular l’animadversió i incompatibilitats que suraven en qualsevol reunió, per irrellevant que fóra el tema a tractar.
Conscient que en l’escenografia de la política tot s’havia de reinterpretar després del comunisme, Havel es dedica amb cos i ànima a llevar capes de la crosta sinistra del període anterior: la il·luminació i les restauracions del Castell —un símbol per a tots els txecs—, l’escut i el paper de les cartes, la música amb què rebre uns caps d’Estat, qualsevol acte és important en la imatge d’un nou país i d’una nova època. Al costat de decisions transcendentals —exercici del veto presidencial— i la redacció de centenars de discursos, Havel s’ha d’ocupar de quina és la millor vaixella per a un sopar amb l’FMI, o quin és el club de jazz idoni perquè Bill Clinton toque el saxo. Una de les figures heroiques que ha col·laborat a capgirar el curs de la història, també ha de donar ordres sobre la llargària de la mànega per a regar el jardí.
Als EUA el feliciten quan reconeixen amb qui estan parlant, però això no impedeix que haja de fer cua per retornar el cotxe de lloguer. En una recepció a casa de Madelaine Albright —personatge imprescindible per tendir ponts entre els dos governs—, Havel admira l’elegància d’alguns polítics nord-americans, cultes i sense la rigidesa que és habitual al seu país. De fet, en les aparicions en públic, Havel sent que sempre ha hagut de lluitar per compensar la contenció i el càlcul amb un instint d’etern rebel; un dels seus majors defectes —insisteix— és la tendència espontània als pactes i una excessiva cortesia: imperatius de la diplomàcia. Ara bé, aquestes restriccions no li evitaren ser el primer a demanar que l’OTAN bombardejara posicions de l’exèrcit de Milosevic, o fer explícit el suport als dissidents cubans, xinesos, nord-coreans o de Birmània. Pel que fa a la UE no s’està de denunciar que siga tan contemporitzadora amb les dictadures: la complaença amb el mal —com es demostrà amb Txecoslovàquia i les concessions al nazisme— més tard o més prompte acaba per girar-se en contra.
Cap règim monopolitzà totes les facetes de la vida humana com el comunisme, amb una concentració de poder sense precedents. Aquesta observació de Leszek Kolakowski enllaça amb Havel quan confessa que, dels acords de la presidència, el que considera més definidor de la seua carrera fou la dissolució del Pacte de Varsòvia a Praga, ciutat que dues dècades abans havia estat envaïda pels tancs soviètics. En aquesta mena de memòries hi ha, al costat d’un optimisme matisat, l’estupor d’un Vasili Grossman que ha vist com el seu país era engolit pels dos grans totalitarismes de la història. Entre la societat oberta de Karl Popper i les crítiques a la modernitat —consumisme paridisíac i uniformització empobridores— de Zygmunt Bauman amb les seues metàfores líquides, Havel ha hagut de conciliar l’excitació i actuacions de la presidència amb la creença en un ordre moral que no quede desdibuixat per la partitocràcia i l’arrogància economicista. Amb ironia kunderiana, Havel anota que en arribar a un dinar privat amb la reina d’Anglaterra es trobà —per a la seua sorpresa— amb l’inconformista militant Harold Pinter, entaulat i en conversa plàcida: la història té períodes de tragèdia i d’èpica, i una bona dosi de broma.
Posdata, 13 febrer 2009