A un lector tan impetuós com William Somerset Maugham no li agradava distraure’s amb minúcies i aspectes accessoris a l’hora de triar les seues novel·les predilectes. Matxet en mà entra i desbrossa, elimina obstacles i obri clarianes fins que ens mostra el triomf que tant anhelava. És per això que tot i destacar les qualitats d’Orgull i prejudici, no es mossegava la llengua per subratllar el que ell considerava episodis forçats i no tan reeixits entre les altres obres de Jane Austen. La qual cosa no volia ser, ni de lluny, un retret. “La majoria de novel·listes tenen alts i baixos, amb l’única excepció dels mediocres, que sempre mantenen el mateix nivell de mediocritat”.
No m’atreviria a modificar ni una sola coma d’aquesta sentència del senyor Maugham —tan fàcil de contrastar, per altra banda—, però del que sí discrepe és de la jerarquia tan estricta que estableix sobre l’autora anglesa. Si hem de creure la cronologia dels seus llibres, Jane Austen ja havia conformat amb poc més de vint anys l’essència del seu estil —delicat, subtil, profundament irònic— i les línies temàtiques que després desenvoluparia. La grandesa d’Orgull i prejudici, el desafiament de crear una protagonista enganyosament poc atractiva com Emma, el conte de fades de Mansfield Park o bé els enigmes i la complexitat imaginativa que és Persuasió, ja es troben condensats en la seua primera novel·la, Seny i sentiment.
“Les dones solteres tenen una terrible propensió a ser pobres, la qual cosa és una raó de molt de pes a favor del matrimoni”, li confessava Jane Austen a la seua germana Cassandra en unes cartes plenes de mordacitat i bon humor. Un principi que, a més de ser ben respectable, s’adhereix a cadascuna d’aquestes excel·lents novel·les. Però més enllà d’uns arguments en què es creuen amors, rivalitats i interessos, Jane Austen aconsegueix captivar-nos amb la seua capacitat d’explorar els caràcters humans, les diferents tonalitats de l’ànima que van tenyint-se d’un color o d’un altre segons les situacions i els personatges que tenen al davant.
Una festa i un ball, una passejada pel camp, una reunió mentre es pren el te, els moviments previs a l’arribada d’un carruatge. Qualsevol acció en aparença banal, una conversa esllanguida, és el marc on desplegar unes personalitats en fluctuació constant. Jane Austen sap conduir-nos a través d’un paràgraf que créiem innocent i fer que l’esperit quede suspés, en guàrdia, davant els canvis i reaccions que els seus protagonistes poden experimentar. Una frase amable —no exempta de certa rigidesa— pot oferir les mutacions i girs més insospitats. Pocs autors en la història de la literatura han sabut representar aquesta infinita riquesa de sensibilitats, la variabilitat inesgotable del ser humà.
Per això un tanoca i un llauna com és sir John, o la paraulera i exasperant senyora Jennings —als quals ens agradaria escanyar— se’ns fan tan necessaris. Ells són els que forcen les trobades entre personatges, els que en el seu afany perquè ningú no estiga mai a soles persegueixen les damisel·les perquè no s’avorrisquen i puguen trobar parella. I nosaltres, lectors indefensos, mantenim una tensió desacostumada en un ritual pícnic per saber si el prometatge que s’insinua és el més escaient, ens desanimem davant els entrebancs amorosos i respirem alleujats amb un final feliç. Sí, sense a penes percebre-ho, ens hem convertit en la senyora Jennings i participem dels seus desitjos.
Les protagonistes de Seny i sentiment, les germanes Dashwood, seran víctimes —sovint resignades— d’aquesta obsessió per fer vida social. El caràcter cerebral i contingut d’Elinor i l’expansiva Marianne coneixeran les transformacions imprevisibles que l’amor i la relació amb els altres els provoquen. I ací és on Jane Austen senyoreja amb un dels recursos que donen carta d’identitat al seu estil, la ironia. Una ironia que té un segell propi —un mecanisme d’alta precisió— i de la qual cap dels seus personatges se n’escapa. Fins i tot sembla que la mateixa autora es deixe caure, de vegades, en la xarxa d’aquest joc.
Ara bé, com assenyala Lionel Trilling, aquesta ironia no és una forma de superioritat —o bé de crítica— sobre la societat que conegué Jane Austen: no hi ha cap rastre de denúncia ni de descontent. Fins i tot se li ha acusat que la història estiga absent de les seues pàgines. Ben cert. La revolució francesa o les guerres napoleòniques no es veuen enlloc, però sí que assistim a una cosa molt més important per a la literatura: el naixement de l’individu, l’assumpció de contradiccions i matisos inclassificables a què estan subjectes les persones.
En Seny i sentiment, als voltants de la casa de camp de Barton Cottage i als salons de Londres la majoria d’hòmens —i un bon grapat de dones— que hi desfilen no queden massa ben parats. Babaus, fatxendes, ximples i esnobs, gent pansida i sense empenta. Sense dubte, una gran retratista de l’estupidesa humana. Però Jane Austen no arriba mai al sarcasme —la crueltat no entra dins el seu territori— i al final tot ha d’encaixar en els paràmetres que estaven previstos. El que resulta novedós és el camí que han recorregut els personatges, l’evolució de les seues consciències.
Poc donada a les descripcions físiques, la teatralitat dels diàlegs revela els trets més atraients de les seues heroïnes. I per damunt d’encontres i desencontres, del ritme de l’acció, tens la sensació que Jane Austen sempre està observant, amatent als ressorts que modulen els nostres estats d’ànim. I aquest relleu del detall més ínfim causa en el lector un efecte hipnòtic; tal com deia Nabokov, un estil encastat amb petites gemmes d’enginy irònic. Imposar-se un retorn periòdic a Jane Austen no és un mal programa.
Posdata, 29 d’octubre 2004