Versos i dissidències a Polònia

Adam Zagajewski visqué, a partir dels dihuit anys, en un dels barris de Cracòvia que havien quedats suspesos en el temps, coberts per capes de brutícia i desencís. S’hi havia traslladat per estudiar psicologia en la dècada dels seixanta; a la biblioteca universitària, els tediosos manuals de marxisme i doctrinaris programes solia utilitzar-los de faristol per llegir, ansiós, llibres de poesia. Enmig de rostres inundats de tristor, gel persistent als carrers i la desesperança que provocava el règim, Zagajewski no desisteix a cercar fragments de bellesa, apropiar-se dels escassos reductes de llibertat. Ara bé, l’autor reconeix que després del comunisme necessità molts anys per tornar al corrent de la vida, per saber manejar les més elementals certeses.

Tot i que mai no ha tingut la temptació d’escriure assaigs d’història, Adam Zagajewski sap que, de vegades, és preferible acudir als llibres de memòries per enfrontar-se amb les minúcies de l’existència dels individus. En la belleza ajena juga amb records i amb anotacions de dietari, explora retrats de polonesos tenallats per la dictadura, incorpora traços ràpids i alguna que altra màxima moral. Espirals i creuaments cronològics defineixen aquesta autobiografia. Ara bé, la passió per la poesia —llenguatge de creació i veritat— és determinant per fer-hi confluir les línies des d’on irradia tot aquest món. Zagajewski escriu “sin avergonzarse del énfasis ni de la emoción”. El resultat, per tant, és desigual, amb pàgines ben fusionades i d’altres massa pendents de la cua poètica, del preciosisme. Els moviments interiors solen dominar sobre els terrabastalls polítics d’aquell període, una mica difuminats.

Quan es proclamava el camí sense retorn de les grans utopies —l’accés al paradís policíac—, els ciutadans de Polònia preferien no desfer-se dels electrodomèstics esguerrats ni de la roba més gastada, per si de cas: la rutina i la grisor de sobreviure com a contrapunt de la ficció que transmetia el poder. Les cases eren laberints de mobles anacrònics i tot tipus d’objectes que calia enretirar i redistribuir a l’hora d’anar a dormir. Encara que apareixen alguns dels més carismàtics opositors —com Adam Michnik, un dels pocs resistents que segons l’autor no parteix del ressentiment, sinó d’una voluntat positiva i emprenedora—, en aquests quaderns són més habituals els relats del dia a dia, la gent propera a Zagajewski: els familiars que sabien llegir entre línies la premsa oficialista, educats en les idees liberals i que, malgrat les dificultats, no cedien a la perversió del totalitarisme.

Un dels millors moments literaris d’En la belleza ajena és el que descriu els vells professors de l’època d’entreguerres menyspreats per la nova classe acadèmica instaurada pel Partit. L’autor es penedeix de no haver-se acostat a ells —trencar amb un gest la barrera generacional i la condemna ideològica—, fer-los explícit el reconeixement i l’autoritat moral. Encorbats, mirant a terra, aquests referents d’erudició i saviesa arrosseguen bosses de la compra davant uns ulls desconfiats —de superioritat desdenyosa— dels nous estudiants.

Per tal de guanyar alguns diners, un jove Zagajewski s’ofereix —un grotesc pla d’educació del govern— a donar conferències per les fàbriques del país; mentre parla de filosofia en termes per a iniciats, els obrers se’l miren amb incredulitat i desànim després d’una jornada de treball. En un viatge en autobús la ràdio emet un discurs de Gomulka i a través de la finestra es van desmentint cadascun dels arguments, els falsos aconseguiments que enumera el dictador amb veu monòtona, inhumana. Per cert, set hores ininterrompudes de soporífera homilia soviètica havien d’incitar, com a mínim, a la dissidència, i quasi segur a la rebel·lió.

Després de participar en diversos actes de protesta i manifests d’artistes, Zagajewski es pregunta què se salvarà de tota aquella onada poètica de repulsa al comunisme; tensió i energia, però també confusió. Aquesta qüestió li serveix per reflexionar sobre els límits de prosa i poesia, com ajustar la balança entre esteticisme i realitat en un poema. Tantes al·lusions, però, a un paper excels de l’escriptura —quasi místic— aigualeixen el ritme d’aquestes memòries; hi ha un gust excessiu per l’abstracció, per una imatge brillant que condense la introspecció i el procés de formació del poeta.

Escriptor catòlic, l’autor queda decebut amb el que sent dins les esglésies per boca d’uns rectors repetitius, monocroms. Per a Zagajewski, en quasi totes les parcel·les del pensament hi predominen ara la causticitat i la burla, i remarca —ferit— com s’ha distorsionat el to sublim i il·luminador que espera de les paraules. Però en el seu debat entre l’intel·lecte i la fe necessita d’escriptors com Léauteaud, Cioran —sobretot el dels Quaderns—, Baudelaire i Nietzsche. L’admiració per Gombrowicz deixa petjada en tot el llibre, encara que les burxades i corrosions de l’autor de Pornografia s’allunyen, i molt, de Zagajewski.

A Cracòvia es donen els contrastos més desconcertants; desesperança, il·lusió, plenitud. En una llarga passejada a l’autor li arriben, des de cases esventrades, les veus dels jueus assassinats al barri de Kazimierz. Després d’una emotiva denúncia de l’antisemitisme, Zagajewski travessa la ciutat i les ombres, a poc a poc, s’esvaeixen; assumeix el pàlpit i la fascinació per cadascuna de les coses que se li revelen. Com en l’exili a París, quan veia que el descoratjament que apuntaven els existencialistes era superat per una humanitat reconciliada amb ella mateixa. En la belleza ajena té moments àlgids i d’altres de prosa més esllanguida. Això sí, és una obra que vessa optimisme: el bé que acaba per véncer la maldat, a pesar que no siga sempre una victòria tan ràpida i efectiva com voldríem. Sé que m’agradaria poder coincidir-hi.

 

Posdata, 16 d’abril 2004