Històries de Praga

Ivan Klíma (1931) reflexiona en el recull d’escrits “L’esperit de Praga” sobre els totalitarismes, incerteses i reptes de la llibertat, memòria i literatura. L’ombra del segle XX en la biografia de l’escriptor i de la seua ciutat.

 

Poc temps després de la caiguda del comunisme, una periodista preguntà a Ivan Klíma: “I ara sobre què escriurà? Em refereixo a ara que ja no té contra qui lluitar”. No hi ha cap ciència exacta que mesure la càrrega d’història que poden tolerar una ciutat i un país. A inicis del segle XX, els carrers de Praga comptaven amb innombrables cabarets, artistes i societats de debat, una energia creativa i una efervescència que, en uns anys, passaria a ser un món nebulós i un relat quasi espectral. L’escriptor txec i jueu Ivan Klíma sempre ha vist des de l’admiració —i el misteri— que aquesta ciutat fóra capaç de traure alguna cosa positiva d’un destí tan poc propici: potser la tendència a la negociació i, ben sovint, a capitular davant l’enemic —l’imperi, nazis, comunistes— en lloc de la confrontació, s’hagen convertit en la principal carta per a sobreviure enmig de cataclismes. Quan el 1968 les tropes del Pacte de Varsòvia envaïren l’antiga Txecoslovàquia, Ivan Klíma decidí tornar dels EUA on feia classes, ja que no volia ser com aquell professor de la seua novel·la Amor i brossa (1986) qui, després d’anys d’exili, encara duia al rellotge l’hora centreuropea. Una vegada recuperada la democràcia, Ivan Klíma constata que enfront de l’immobilisme asfixiant de l’època anterior, ara tot oscil·la entre l’eufòria i l’angoixa, un desconcert que és una sort, sobretot, per a un escriptor. Tal i com confessa a Philip Roth, “la caiguda del sistema totalitari no convertirà la literatura en un tema casual d’aquests que es trauen per espantar l’avorriment en les festes”.

Més enllà de les onades de turistes que creuen cada dia la plaça de la Ciutat Vella, Ivan Klíma hi descobreix el pàlpit d’un espai per on s’han succeït grans moments de la història txeca, cícliques catàstrofes i esclats de barbàrie. “Vaig començar a interessar-me per la política d’una manera desmesurada per a la meva edat”, assenyala en L’esperit de Praga, fragments de memòria d’Ivan Klíma indestriables del seu país i d’una ciutat que sent atapeïda i bigarrada, és a dir, de dimensions més humanes. Deportat de menut junt als seus familiars jueus al camp de concentració de Terezín, l’autor veié després de la guerra la imposició del comunisme: si bé en un primer moment creia, amb ulls de xiquet, en la victòria del bé contra el mal, de seguida descobrí que nazis i soviètics eren “dues formes del mal que competeixen entre elles per dominar el món”. La literatura representava, després d’aquell col·lapse, la possibilitat de donar veu a desapareguts i assassinats, donar eixida a la ràbia i al desig de passar comptes. Amb els anys Ivan Klíma comprovaria que una vivència extrema no ens obri el camí cap a la saviesa, sinó que es necessita certa distància per a filtrar i comprendre tot el que ha sedimentat en la memòria.

“Sé que és ben poc probable que trobi un altre relat que no sigui el propi. Un no s’arriba a apoderar mai d’una vida aliena i, encara que ho aconseguís, no trobaria una altra història”, declara el protagonista d’Amor i brossa, un escriptor enfundat en una armilla taronja i amb una granera a la mà. Aquest personatge arrossega el carro del fem com una condemna —del poder comunista— i alhora com si li hagueren concedit un observatori privilegiat mentre neteja els carrers de Praga de brutícia i deixalles. Una novel·la construïda amb elements autobiogràfics, fets i reflexions que Ivan Klíma enllaça sense capítols ni seqüències en una línia que s’estreny i s’ennuega entre el passat i el present. Aquest personatge és custodiat per “la forma més elevada de llibertat de la persona i la raça humana”, segons proclamava un dels eslògans de la dictadura en idioma jerkès: una llengua de 225 paraules que inventaren els humans per comunicar-se amb els ximpanzés i que per a l’autor simbolitza la perversió del llenguatge comunista. La incapacitat de decidir-se entre dues dones —i de verbalitzar amb elles el que sent—, records d’infantesa, la relació amb el pare —un enginyer humiliat pel règim—, a més de converses amb els altres companys de l’equip de neteja s’entrecreuen en un paisatge dominat per muntanyes de brossa, moral i física. “Tot allò que havia viscut es metamorfosava en imatges”, apunta aquest home assetjat que troba en l’obra de Kafka un espill i una mena de refugi.

En L’esperit de Praga —recopilació d’assajos i articles— Ivan Klíma intercala vivències personals amb l’anàlisi consternada del règim totalitari. L’autor descriu en un dels millors capítols l’efusivitat amb què el ciutadà mitjà rebé la instauració del nou sistema, un poder que satisfeia la il·lusió d’ordre i organització justa de la societat. Una exaltació que derivà en una espècie de culte a la impersonalitat ja que els seguidors reprimien, progressivament, la individualitat i la iniciativa. Però Ivan Klíma traça amb detall el moviment descendent, quan el règim aplica la força per amagar el desencant, fins que l’adhesió és substituïda per la por. En la fase final de la dictadura la casta dirigent incrementa la corrupció i la crisi s’agreuja: del progrés i el benestar que s’havien garantit només resten la misèria i l’empobriment dels ciutadans.

Ara bé, Ivan Klíma subratlla —indignat i perplex— que sense la col·laboració d’escriptors i artistes no hauria encaixat amb tanta exactitud aquest mecanisme de falsedat i d’intimidació. Tal i com indica Karol Capek —un dels autors de referència d’Ivan Klíma—, allà on s’exerceix la violència contra la humanitat civilitzada ens trobem amb intel·lectuals implicats que fan ostentació d’arguments ideològics per justificar-se. La fe revolucionària reclutà tot un exèrcit de profetes —dins i fora de l’espai totalitari— i rapsodes del món paradisíac, doctrines redemptores més importants que les vides humanes ja que les paraules substituïen les proves.

Així com gran part d’intel·lectuals col·laboraren amb el règim comunista, Ivan Klíma destaca també que els escriptors i l’àmbit de la cultura tingueren un paper determinant des dels anys setanta fins la Revolució de Vellut per enderrocar la dictadura: la convicció que s’ha de posar de nou l’èmfasi en l’individu —i no en les masses— com una força indispensable de la història. Enfront de les grans ideologies, el reclam d’un paper espiritual i moral sense el qual no es pot exercir la política i que per a l’autor conflueix amb la concepció de cultura de Huizinga: una fita del ser humà perquè puga viure els seus dies amb un sentit, de manera creativa i lliure.

Ivan Klíma insisteix que les principals armes amb què lluitaren contra la dictadura foren, al cap i a la fi, el to lleuger i la ironia, allò més oposat a les rígides consignes comunistes. Praga reflecteix les paradoxes que han determinat la vida de l’autor i que recullen tant Les aventures del bon soldat Svejk de Jaroslav Hasek com el contrapunt de la literatura de Kafka, qui ens desvela que primer de tot s’han de buscar les lleis i l’ordre del món interior. Després de la disbauxa de les avantguardes i de la reacció que representà el realisme socialista, Ivan Klíma troba reconfortant una novel·la com El llibre del riure i de l’oblit que gira els ulls a una tradició humanística de la qual Praga no s’hauria d’haver desentés mai, i on Kundera ens recorda que els individus —i les nacions petites— estan constituïts, sobretot, a base de memòria. L’escriptor és per a Ivan Klíma algú que no pot esquivar les proves de la vida i que no és capaç d’aturar ni relaxar el joc mental, com el protagonista d’Amor i brossa a qui l’amant retrau enutjada: “Constantment et turmentes amb preguntes innecessàries. ¿Per què ho fas?”.

 

Posdata, 18 de febrer 2011