La tribu crítica de Reich-Ranicki

“No hi ha cap poeta ni escriptor que vulga ser l’únic en la història de la literatura; però quasi tots desitgen ser l’únic viu i, sincerament, molts d’ells creuen que el seu desig els ha estat concedit”. Amb la mà tenyida de malícia intel·ligent i del do poètic, W. H. Auden anotava aquesta observació —insolent, horaciana— sobre la competència literària. Un apunt que no dubtaria a subscriure Marcel Reich-Ranicki. Aquest jueu polonés enamorat des de ben jove de la literatura alemanya ens relatà en Mi vida (2000) —unes memòries que han atret legions de lectors— una doble passió: la rebel·lió contra la mort en el gueto de Varsòvia i, en salvar la pell per ben poc, la militància exclusiva en la crítica literària. Reich-Ranicki ens guiava en aquesta vibrant narració per la seua literatura particular tot assenyalant preferències, innovacions i rupturismes, però també desmitificacions i autors sobrevalorats. I el que més ens captivava, un retrat del món intel·lectual sense esquivar misèries i grandeses.

Els subterfugis tàctics, la paràfrasi amable i cautelosa —l’elogi d’anada i tornada—, aquests recursos tan habituals en el gremi mai no han format part de l’ideari crític de Reich-Ranicki. Només cal endinsar-se en Siete precursores (2003) per assistir a l’anàlisi implacable —i alhora reverencial— a què sotmet alguns dels seus autors estimats. Ja poden ser les aprensions, puerilitats i covardies de Kurt Tucholsky en les cartes íntimes; la sequedat i la desubicació com a motor de la narrativa de Musil, o bé la diferència entre el teatre dogmàtic de Brecht o la lírica que adora Ranicki. En aproximar-se a aquests escriptors hi ha una valentia insospitada, una claredat de juí sense concessions que reforça encara més la veneració que els professa. Com en el llibre Thomas Mann y los suyos (1989), Reich-Ranicki no s’està de subratllar la megalomania cegadora, la vanitat compulsiva o les zones boiroses per indicar-nos, tot seguit, que són indestriables del geni creatiu de l’autor d’ Els Buddenbrook.

En Los abogados de la literatura, Marcel Reich-Ranicki és fidel a aquest estil insidiós i diàfan per apropar-nos a alguns dels millors crítics alemanys dels dos últims segles. El primer que sobta d’aquests escrits —alguns d’ells amb més de trenta anys de diferència—, és la unitat d’escrutini i valoració. En una prosa magnètica, de qualificatiu rotund, hi fa confluir anècdotes i xafarderies —un maneig prodigiós de cites—, mèrits i patinades de tots aquests crítics. Però sobretot, el que hi ha al darrere d’aquests advocats i jutges literaris no és altra cosa que un mapa personal del mètode crític de Reich-Ranicki. Un gènere addicte a la fúria i la reflexió, vulnerable en l’amor i que no pot defugir els extrems —exaltacions i execucions—, hipèrboles i una inevitable tendència a la simplificació. Un punt mitjà entre didactisme, referències erudites, descripció i anàlisi que, afortunadament, impedeixen de trobar una fórmula exacta. I potser l’exigència major, aconseguir un estil propi per tal d’acarar-se amb obres, èpoques i autors.

Per a Reich-Ranicki el fundador de la crítica literària moderna alemanya fou Lessing, amb uns trets valuosíssims per a l’ofici: independència, equidistància d’escoles i teories i, la millor aportació, fer del rebuig i la crítica negativa una funció pedagògica. Fiedrich Nicolai —mofeta, escurçó, excrement de gos, foren perles que li dedicaren els seus criticats—, o l’esperit pertorbador i polèmic de Ludwig Börne són algunes de les debilitats de Ranicki. En tots ells sap veure les aportacions que innovaren el gènere sense silenciar les injustícies i errades que cometeren.

Hi ha un parell de constants en aquests retrats i aproximacions —tan autobiogràfics— de Reich-Ranicki: l’interés per la crítica teatral i, per altra banda, el paper dels jueus en el creixement de la crítica alemaya. En aquest sentit es confessa devot de Heine —subtil, abrasiu, un entusiasta incombustible—, i que malgrat l’opressió antisemita es lliurara amb passió d’amant a la llengua i literatura alemanyes. L’histrionisme juganer d’Alfred Kerr —inventor d’un tipus de crítica irrepetible—, la xerrameca enginyosa d’amateur provocador de Tuchoslky o l’estil discret i mesurat d’Alfred Polgar ens acosten a alguns dels autors jueus més freqüentats per Ranicki. No cal oblidar que Goebbels, en prohibir la crítica literària per decret en el Tercer Reich, ho argumentà com una de les perversions congènites als jueus.

Ara bé, Reich-Ranicki tampoc no dissimula reticències ni desenganys. Walter Benjamin féu ús, segons les circumstàncies, de la terminologia marxista, ultraconservadora o mística amb una volubilitat excessiva. Hans Mayer s’equivoca tant en l’esquema que aplica a l’obra de Brecht com en l’inconsistent Historia maldita de la literatura. Amb Martin Walser sura la desconfiança i decepció que ja apareixien en les memòries de Ranicki. Pel que fa als divins de la literatura alemanya —l’aire de família de Goethe i Thomas Mann—, és evident que en jutjar altres escriptors els és impossible distanciar-se ni un centímetre del jo possessiu. La cavallerositat i astúcia amb què planteja els retrets a Golo Mann són un exemple del gran retratista humà i agut lector —un crític, al cap i a la fi— que és Reich-Ranicki.

Irritat per la germanística i en guerra oberta amb els estudis acadèmics, Reich-Ranicki sap que en l’assaig crític és on millor encaixa per escriure cum ira et studio i alhora ser generós amb l’elogi sempre que el sensor literari així li ho dicte. Amb un somriure bregós reconeix que del romanticisme encara s’ha de conservar aquella il·lusió —tan audaç com ingènua— que l’obra d’art no s’acaba mai d’interpretar i que la crítica, a banda de necessària, pot ser un feliç programa vital. Els seus advocats literaris així ens ho demostren.

 

Posdata, 17 de novembre 2006