Reserva de memòria

És ben cert que Josep Pla fou el primer responsable —hàbil i visionari— a l’hora de crear-se un personatge literari a la seua mesura. El que ja costa una mica més d’entendre és la facilitat amb què generacions de lectors i d’estudiosos s’han empassat aquest mite construït des de l’astúcia i la provocació: el pagés gens sofisticat, murri com ell a soles, d’un escepticisme que s’acostava, més aviat, a una desconfiança generalitzada. La caricatura, però, es difuminava de seguida. “Es pot afirmar, per la meva desgràcia, que jo sóc un trànsfuga de l’arada, de l’aixada i del rampí”, ens diu en un dels seus millors escrits, Els pagesos.

No calia anar massa lluny per llançar un somriure còmplice davant aquest posat fingit. Qualsevol dels seus retrats, llibres de viatges o de notes desmentien aquesta imatge artificiosa del Pla de la boina i l’estirabot pintoresc. Amant de l’equívoc i la polèmica, confessa: “jo estic sotmés des de fa molts anys a una llegenda interessada en presentar-me com una persona informal i poc sèria. Només les persones que em coneixen saben fins a quin punt la llegenda és falsa”.

Si en la correspondència amb el seu germà, Cartes a Pere, ja es perfilava un autoretrat que no es corresponia amb el tòpic, la publicació d’Amb les pedres disperses, a cura de Maria J. Gallofré, acaba per aclarir malentesos i disfresses. Els papers creuats entre Josep M. Cruzet i Josep Pla des del 1946 al 1962 ens acosten —a més de la intensa relació amb l’editor— a un escriptor obsedit per l’ofici fins a l’extenuació, incapaç de deixar cap qüestió en l’aire, d’una estima inesgotable per la seua llengua i pel seu país. Hi ha un Pla apassionat i tenaç darrere de cada pàgina. Aquest llibre sembla, en principi, destinat a especialistes o bé planians addictes. La veritat és que també es pot llegir com una història de l’edició catalana de postguerra —tots els protagonistes hi entren en joc—, com una història de la literatura o bé com un profús i ric dietari escrit a quatre mans.

“Per favor, amic Cruzet, res d’estrelletes, ni de colors extravagants […] Vegi l’admirable monotonia de Gallimard. És la millor insígnia comercial: tots els llibres són iguals”. Dissenys de cobertes i contraportades, tria de colors i grandària de lletra, programació dels volums que havien d’eixir publicats cada any: res abandonat a la improvisació. Abans, però, a partir de les primeres cartes el 1946, es veu l’estratègia de seducció de Josep M. Cruzet per tal de fer-se amb la firma que havia de ser clau en el seu segell. Un acord gens senzill, per altra banda, ja que Pla comprometé Cartes de lluny amb l’editorial Joventut de Josep Zendrera. Cruzet, empresari pacient, no defallia i el 1949 treia al mercat Coses vistes, el que seria el primer volum de Pla a la Selecta.

Un dels temes que s’ha d’abordar a partir d’Amb les pedres disperses és el procés permanent —infinit en Josep Pla— de creació i reescriptura dels seus llibres. Està per fixar l’origen d’alguns textos, què se n’ha aportat de nou en cada publicació, alteracions i canvis, des d’un original fins a la incorporació a successives edicions i obres completes. A més del projecte memorialístic que unificara la disparitat de papers, el pas per la Selecta activa en l’autor el propòsit de totalització de l’escriptura.

Els anys cinquanta són un període febril per a Josep Pla. Viatger i cronista intemporal —el trasbals de Nova York—, periodista malpagat de Destino, també col·labora al Diario de Barcelona i Informaciones de Madrid. Reedita el material anterior a la guerra, escriu El carrer estret, Pa i raïm, Llagosta i pollastre —“malgrat la seva vulgaritat, accepto el títol”—, es tradueix Un senyor de Barcelona i publica alguns dels llibres més emblemàtics: Girona, un llibre de records i Les hores. A banda, pren forma el projecte més ambiciós de Pla, fundacional i punt culminant d’una literatura, El quadern gris. Cruzet, impactat, pensa que és la millor dàdiva que podia caure en les seues col·leccions, encara que la seua edició s’ajornarà fins al nou projecte de Destino amb Josep Vergés. Passat el temps, fa mal veure com Fuster es decidí per amagar, a la defensiva, la potència d’aquell text. Però això seria més endavant.

Un Joan Fuster que ja els havia despertat interés el 1953. “L’article de Fuster a València, era excel·lent ¿Qui és aquest xicot?”, fins que Pla aposta per ell com a crític de Destino. Al llarg d’Amb les pedres disperses trobem apreciacions d’una bona part de la intel·lectualitat catalana: Riba, Víctor Català, Carner, Foix o Gaziel. Són continus els consells i propostes de Pla perquè Cruzet els incorpore a la Selecta. Recomana escriptors jóvens, en fa crítiques generoses i no dubta a promocionar-los. Fidel a l’esperit de la literatura anglesa, “la més confortable del món”, els llibres autobiogràfics hi tindrien un protagonisme cabdal. En l’únic cas que se li endevina un silenci competitiu a Pla —la rivalitat inclement entre escriptors— és en les Memòries de Sagarra.

La Copa Davis de les edicions catalanes, autoetiqueta Cruzet, feliç, aquest tàndem. Així les coses, la censura és un dels aspectes més incòmodes i angoixants d’aquestes cartes, el treball esgotador que representava enviar els llibres a Madrid a l’espera de permisos i modificacions. Pla i Cruzet saben manejar els fils a través de Vicens Vives, sortejar els censors —Pérez Embid o Juan Beneyto— o recórrer a gent que poguera intercedir quan algun llibre encallava. Pel que fa a guerres entre diferents clans religiosos i de poder, un dels confidents privilegiats de Josep Pla fou Dionisio Ridruejo. “Arias Salgado és un simple transportador d’orinals de la família Franco. Embid és més obert i personal —vol dir que es limita a tirar de la cadena del vàter”, apunta Pla. Gran ull clínic, el de tots aquells que han repetit com a lloros això del Pla franquista.

El doctor Johnson sospitava, amb bon criteri, del gènere epistolar, però en més d’una ocasió donà llum a l’hora d’enfocar la vida dels seus poetes. Hi ha informació abundant i clarificadora en aquesta correspondència, com la intenció —frustrada— de fundar una revista en català; la necessitat d’una crítica —quasi absent— que formara lectors i amplificara el ressò dels llibres de la Selecta, una de les prioritats de Cruzet: per a aquest objectiu, a més de les gestions de Vicens Vives, la família Valls Taberner té un relleu especial en aquestes cartes, junt al grup de cotoners. A banda, cal dir que Pla sempre comptà en la premsa d’aquells dies amb articles favorables: Carles Soldevila, Antoni Vilanova, Masoliver Ródenas, o bé Espriu, lector entusiasta i minuciós de Pla.

En aquest mapa editorial, movedís i precari, les topades entre Destino i la Selecta són contínues: per convocatòries de premis, el boicot a les publicacions de Cruzet i, per damunt de tot, la gelosia de la direcció de la revista en veure com els havien furtat el seu escriptor estrella. La relació amb Vergés és més complexa —entre paternal i tirànica—, però tant Ignasi Agustí com Teixidor no li feien gens de gràcia a Pla. Pel que fa a alguns exiliats i resistencialistes, no queden massa ben parats en aquestes pàgines, proclius al lament i, sobretot, a devorar-se entre ells. La valoració de l’ambient capellanesc, quasi arriba en l’escriptura de Pla a l’al·lèrgia que li produïa a Gabriel Ferrater.

L’any 55 tots dos comencen a parlar de l’edició de les Obres Completes, i així substituir el format menut més característic de la Selecta per un altre de més gran, com el de la Pléiade —la mirada en el model de les edicions sempre es dirigia cap a França—. De fet, Pla no només tingué sort amb el seu editor, sinó també amb l’equip de l’empresa, el poeta Tomàs Garcés o el corrector Bertomeu Bardagí, amb qui la sintonia era evident pel criteri i les decisions, ben allunyades del psicòpata lingüístic que ha dominat en tantes èpoques.

Pla dibuixa un J.M. Cruzet com un homenot capaç de fer conviure en l’arca de Noé literària la fauna més incompatible. Junt a aquesta empenta titànica, el doble fons d’una persona que fuig a la Patagònia després d’un desengany amorós o que se suïcida el 1962; crec que, a més de la volatilització del marc als anys vint, un dels fets que més impressionà Josep Pla. Òbviament, no hi faltaren els enganxons, però són poca cosa al costat de l’estímul i respecte que es professaven l’un a l’altre; la cavallerositat i l’estil amb què resolen els conflictes en una època tan sòrdida són exemplars. Després de la desaparició de Cruzet no hi havia un altre camí que girar la vista cap a Destino i aquesta vegada, sí, tancar i obrir tota una obra amb El quadern gris, la peça més desitjada —de prosa diàfana i sensual— del senyor Cruzet.

 

Posdata, 11 de juny 2004