Un meteorit anomenat Marcel Proust

Un conjunt d’estudis analitza la recepció —lectures entusiastes i reticències—, interpretacions i influències d'”A la recerca del temps perdut” en escriptors i crítics de la nostra cultura al llarg de tot un segle.

 

Molts pintors i fotògrafs s’haurien disputat el privilegi d’assistir al moment en què Gaston Gallimard i Léon Daudet —que s’odiaven profundament— comunicaren a Marcel Proust, reclinat al llit entre muntanyes de galerades i correccions, el premi Goncourt 1919 per A l’ombra de le noies en flor. Proust acceptava el nou regnat literari però, això sí, sempre a l’aguait: la menor reticència sobre la seua obra enfosquia els elogis més hiperbòlics. De fet, de seguida el mapa literari de França es dividí entre detractors i entusiastes de Proust. Gent de l’alta societat se sentia menys interessada pel llibre que pels retrats impúdics —amb noms encoberts— que havia pogut dibuixar d’ells i dels seus amics. Pel que fa als atacs, la llista d’improperis fou variada: col·lecció d’insomnis escrita per un reclús voluntari, immoralitat, menyspreu a l’aristocràcia francesa, improvisacions i absència de planificació en l’escriptura. En l’altre bàndol, a més del reconeixement reverencial del restringit staff literari parisenc, Proust somreia en remarcar les 870 cartes de felicitació que havia rebut pel Goncourt, o pel pelegrinatge continu de jóvens escriptors a la Rue Hamelin. Quan llegia alguna crítica adversa o bé un aplaudiment poc generós, assenyalava —desafiant i esponjat de satisfacció— que poc abans de morir Henry James havia anotat, amb exclamacions admiratives, moltes pàgines d’Un amor d’en Swann.

En Proust a Catalunya es recrea l’impacte i les radiacions que, quasi al mateix temps que a França, es produïren en la literatura catalana amb la irrupció d’A la recerca del temps perdut. Des de l’època en què Rusiñol coincidí amb Proust al Cafè Weber de la Rue Royal fins a la lectura que en feren, molts anys després, Rodoreda, Villalonga o Joan Fuster amb el seu estirabot desdenyós i olímpic: llegir Proust és l’equivalència exacta a la sensació de mastegar xiclet. I és que des de l’inici de la publicació se suscità un encés debat amb adhesions i desacords. Mentre Gaziel —amb una perspicaç interpretació— reivindicava, només morir l’autor el 1922, la invenció d’un estil com a forma de traduir la particular visió d’un món interior, Eugeni d’Ors feia seua la sentència —i execució— d’Ortega en què acusava l’obra proustiana d’invertebrada, sense arquitectura literària. Una hostilitat també compartida pel cercle catòlic amb Josep M. Junoy o un Manuel de Montoliu ofés amb una proposta tan immoral i presa tan sols de la sensualitat.

Fou el crític Ramon Esquerra qui —sense combregar-hi del tot— destacà el trencament amb el realisme del segle XIX i com la perspectiva i l’originalitat narratives de la Recerca es projectaven en autors anglesos com Virginia Woolf, Aldous Huxley o D.H. Lawrence, o bé s’ensenyorí de les lletres franceses amb les obres de Paul Morand, André Maurois, Jean Giradoux i Françoise Mauriac. Ara bé, una de les anàlisis més interessants de Proust a Catalunya —per haver estat també presoner des de menut per la malaltia— és la de Maurici Serrahima, la recuperació minuciosa i absorbent d’una vida a través de petits detalls sensorials, rescatats per la clarividència artística d’un asmàtic, en què es reelabora l’essència —la textura— del temps.

Però fou des de la tertúlia de l’Ateneu de Barcelona que el doctor Borralleras i Alexandre Plana —grans lectors— llançaren una campanya apologètica sobre la importància que representava l’aparició de la Recerca. En aquest sentit, la descoberta de Proust fou clau per a Josep Pla, qui de seguida intuí que “d’aquí a vint anys tothom veurà clar, probablement, que Proust és el més gran novel·lista europeu des de Tolstoi”. A més de percebre el mecanisme de la memòria involuntària per a desfermar un dibuix precís i prodigiós del passat, per a Josep Pla serà determinant en la concepció de la seua obra per la forma d’unificar records, articles, biografies i retrats en unes memòries que havien de respondre a l’objectiu que “la literatura no és més que un esforç contra l’oblit”. Això sí, la visió més original i divertida és la de Salvador Dalí, qui en el centenari del naixement de l’escriptor el 1971 publicà a Vogue una aproximació a la memòria proustiana, embolcallada d’or com una mòmia egípcia, tot equiparant-la amb les sardines —de digestió més evocadora— i no amb la mítica magdalena. Una gamberrada festiva que ens subratlla que Dalí fou, a més d’un hàbil i provocador autopublicista, un magnífic escriptor.

Els estudis i articles recollits en Proust a Catalunya aborden com aquest autor impregna, coloreja i eclosiona —amb més o menys intensitat— en una cultura tant en valoracions crítiques com en obres de creació. Una idea que l’inesgotable i activista Xavier Pla, coordinador d’aquest volum, ja realitzà amb Simenon, Maurras o Estelrich. Si de cas, potser en aquest ampli —atractiu i imprescindible— recorregut proustià es trobe a fatar una anàlisi de la versió de Jaume Vidal Alcover, més enllà dels sarcasmes fàcils que ocasionà la primera i emblemàtica frase de la Recerca traslladada a la modalitat mallorquina. Però, sobretot, mereixia un capítol central la lectura de Gabriel Ferrater en Escritores en tres lenguas, una de les més intel·ligents i brillants, fora de la literatura francesa, junt a la d’Edmund Wilson en El castell d’Axel.

Tal com indiquen els traductors actuals dels dos projectes en marxa de la Recerca, Josep M. Pinto i Valèria Gaillard, a més de l’encadenament de metàfores i l’associació sorprenent i constant d’imatges que dominen la novel·la, cal insistir en el caràcter col·loquial de la frase proustiana, un llenguatge oral teixit de subordinades i ramificacions infinites com s’esdevé ben sovint en la conversa. Una observació cabdal per a entendre aquesta escriptura que, segons Pere Gimferrer, representa la culminació de la prosa francesa del XIX i alhora l’esclat final i l’arrasament. En acabar Proust a Catalunya comproves que tota una constel·lació de planetes, satèl·lits i sistemes solars orbiten —sense possibilitats de traçar del tot els límits d’aquest univers— al voltant de Marcel Proust.

 

Posdata, 22 d’abril 2017