Fugida i fi de Stefan Zweig

Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, la protagonista de “Clarissa” veurà com s’esvaeixen la passió amorosa i tots els seus projectes vitals. Una novel·la en què Zweig incorporà les inquietuds i temors pel destí d’Europa.

 

Stefan Zweig
Clarissa
Trad. Joan Fontcuberta
Quaderns Crema 2017

Acorralat per l’alcohol i pels deutes, Joseph Roth escrivia —desesperat i a la vora de l’abisme— al seu amic Stefan Zweig perquè li prestara diners o l’ajudara per tal d’aconseguir un avançament editorial. Era l’època en què el nazisme havia arribat al govern a Alemanya i ja apuntava al seu primer objectiu, annexionar-se Àustria. Joseph Roth s’havia instal·lat a París i relatava en les seues cartes que a Notre Dame als confessionaris havien col·locat inscripcions per a atendre l’onada d’exiliats: alemany, anglés, francés. En aquells anys escriuria La marxa de Radetzky, una gran novel·la que en el fons era un cant nostàlgic per a recuperar la dinastia dels Habsburg, un anhel il·lusori en què l’autor no deixà de creure: la restauració del vell imperi austrohongarés per a aturar l’amenaça dels bàrbars. Exasperat, confessava a Zweig el desig de trobar-se i conversar plàcidament, ja que “des de fa mesos tan sols he vist imbècils dogmàtics”.

Però Joseph Roth també es mostrava consternat per la fe cega que el seu confident encara sentia per l’alta cultura com a unió espiritual entre els pobles, l’humanisme i un ideal cosmopolita que ja feia temps que havien quedat anorreats amb els decrets del programa hitlerià. “Vosté no és conscient dels esdeveniments, titubeja i no s’aclareix”, retreia crispat a un Stefan Zweig que semblava no acabar d’acceptar l’ombrívol destí d’Europa. En les memòries El món d’ahir moltes pàgines estan escrites des de l’estupefacció —la paràlisi— davant els fets que s’estaven produint, com si la idolatria per l’art, la música i la literatura li haguera impedit comprendre la realitat més funesta, amb la violència implacable de l’antisemitisme i la determinació dels nacionalsocialistes d’apoderar-se del continent. En una de les últimes trobades al Prater de Viena, Soma Morgenstern, Joseph Roth i Stefan Zweig parlaren d’etimologies hebrees mentre es divertien amb atraccions de fira, tres jueus que no volien fer referència a la catàstrofe imminent i es deixaven dur pels sarcasmes i el bon humor en un últim parèntesi de felicitat.

Stefan Zweig fou un dels escriptors més llegits —i admirats— de l’època d’entreguerres, aquest propòsit tan esquiu en literatura de ser respectat pels lectors més exigents i alhora convertir-se en habitual best seller. Moltes de les seues narracions mostren personatges que intenten dominar les seues passions i que en canvi es veuen arrossegats per la irrupció d’uns sentiments que desconeixen. Un intent de retratar les interioritats i els secrets de l’ànima —l’empremta de Balzac— a través dels dilemes i dels impulsos del cor; ara bé, sense trair mai la seua prosa mesurada, de volutes perfectament dissenyades i amb adjectivació concisa —gens arriscada—, lluny de provatures i de l’experimentalisme de les avantguardes. En aquest sentit, els conflictes plantejats en la narrativa de Zweig responen sobretot a una època clausurada: les restes del vell imperi de Francesc Josep i la col·lisió amb el nou ordre sorgit en les primeres dècades del segle XX. És per això que el llenguatge i els reptes a què s’enfronten aquests protagonistes han sofrit, en algunes ocasions, el desgast del temps; la sensació que els codis i les regles que guiaven aquella societat han quedat suspesos i ja definitivament ancorats en un període evanescent, irrecuperable, tant pel que fa als plantejaments narratius com a les resolucions. Llegir les novel·les de Zweig a hores d’ara és traslladar-se a un món devastat per la tirania —impàvida— de la història.

Clarissa conté els sotracs sentimentals i la desubicació sobtada que pateixen els protagonistes de Nit fantàstica o Carta d’una desconeguda, però també els desafiaments morals i el rerefons històric —amb una major densitat narrativa— de Novel·la d’escacs. Una jove, filla d’un militar obsedit en estadístiques i informes, estudia en un internat fins que son pare li anuncia que ha decidit deixar l’exèrcit, ja que les seues advertències sobre la inferioritat de les tropes austríaques han topat amb l’animadversió i la desconfiança de l’Estat Major. Però l’assassinat del príncep hereu Francesc Ferran de seguida dóna la raó a les suspicàcies i les dades negatives que el sever tinent coronel —un dels millors retrats del llibre— havia recollit en aquells anys previs a la Primera Guerra Mundial, una confrontació que intueix serà molt llarga i destructiva, “i el món serà diferent després d’aquesta guerra”.

Abans de produir-se el cataclisme bèl·lic, Clarissa ha treballat de secretària del professor Silberstein, un metge jueu —ansiós i hiperactiu— que s’ha especialitzat en afeccions nervioses i que també està escrivint una obra sobre la neurosi dels pobles. Zweig projecta en aquesta novel·la tardana —i inacabada— algunes de les seues fixacions: la voluntat de Silberstein de partir d’un mètode per als seus pacients diferent de Freud, ja que en lloc d’escorcollar la causa dels desequilibris volia allunyar-los de la seua font d’intranquil·litat; amb Léonard, l’amor francés de Clarissa, la protagonista coneixerà la ideologia d’un socialista radical que havia participat de les campanyes electorals i la febricitat de les idees de Jaurès, però que desenganyat de la política vol crear una mena de comunitat educativa a partir de gent grisa i anònima. En esclatar la guerra tot queda esmicolat —separació obligada dels amants, esperances abolides—, i com a infermera al front Clarissa ha d’optar entre imperatius vitals ofensius, contraris a les seues conviccions, mentre comprova de primera mà el rostre més cruel i inhumà del camp de batalla.

Extraviat entre lectures, l’escriptura de novel·les i la sèrie de les seues populars biografies, amb una idea extasiada de l’art, Stefan Zweig és espectador privilegiat —i afligit— d’alguns dels episodis més ominosos i determinants de l’inici del segle. L’atemptat el 1922 contra el ministre d’afers exteriors de la República de Weimar, Walter Rathenau, amb qui s’havia entrevistat poc abans de l’assassinat: un presagi de la tragèdia irreversible a què s’abocava Europa. Però Zweig es mantingué fidel a l’idealisme pacifista —tan explícit en molts pasatges de Clarissa— que compartia en la correspondència amb Romain Rolland o Hermann Hesse, i que trau el cap en els assaigs que dedicà a Erasme, Castellio o Montaigne, figures que representaven el revers de l’infern que cada volta l’autor veia més a prop i que es confirmava amb les notícies de la caiguda de Singapur. Abans de claudicar i recórrer a l’escapatòria del veronal junt amb la seua dona Lotte Altmann al Brasil el 1942, sovint li agradava recordar una conversa en una casa de camp als afores de París amb Paul Valéry, mentre parlaven enardidament del mestratge de Goethe: és l’Europa —impossible— amb què somià Zweig.

 

Posdata, 27 de maig 2017