Escuts i sistemes immunològics

Hi ha un moment en què un gest quotidià i inofensiu com posar-se unes sabates o ajustar-se uns calcetins pot convertir-se en un símbol contemporani de la tragèdia, la claudicació davant l’ombra de la vellesa. Abatuts al capçal del llit o en posició irrisòria, uns hòmens resten en silenci —resignats i sorpresos—, davant la incapacitat d’arribar a la punta del peu, de flexionar un cos enrigidit en superar la seixantena. Els protagonistes de La gran rutina de Valentí Puig intenten assumir aquesta rendició imperativa, aquest anunci d’extinció de la forma menys estrident possible. Privilegiats i alhora nàufrags, aquest clan es refugia en les confidències i prevencions de l’amistat —el territori bondadós i feréstec de la memòria— per afrontar la davallada vital. L’alternativa consisteix a fixar un programa de mínims contra el dolor i, en girar-se cap al passat, ser una mica més compassius.

Al llarg de caps de setmana i períodes de vacances, quatre amics que es coneixen des de l’època de l’escola i les seues famílies han teixit un codi de complicitats i comprensió de les febleses dels altres a Viluma, un paradís per a la felicitat domèstica en contraposició al brogit i la impaciència del dia a dia a Barcelona. En aquest retir plàcid —una trinxera al desassossec— trobem a Ventura Dols, un pintor que ha abraçat el figurativisme com a antídot a les perversions avantguardistes. Amadeu Prats és un polític pujolista que sempre ha representat un paper de consens, d’excessiva cautela, que li ha evitat d’abastar una parcel·la de veritable poder. El personatge amb menys presència però més decisiu és Marcel Petrus, director de Metabank, entitat en caiguda lliure per frau financer. El fil conductor de la novel·la està reservat a l’editor Daniel Marquet, expert en mercadeig de vanitats literàries que, amb el pas del temps, ha aconseguit alçar torres defensives als assalts de les emocions; un solitari tenaç, descregut, un voyeur en retirada. Tot i que Valentí Puig sap jugar i camuflar-se amb cadascun dels personatges, és amb Daniel Marquet amb qui trobem una identificació més notòria.

Perquè a banda del retorn al camp minat de la infantesa que és Primera fuga, o els supervivents del món modern que s’hi donen cita en les narracions de Maniobres privades, les connexions de La gran rutina ens porten sovint a l’obra assagística de Valentí Puig. Els seus personatges recullen la densitat i clarividència de les anotacions de Porta incògnita, alguns armisticis de Cent dies del mil·leni o bé els ajustaments de comptes amb la cultura catalana de L’os de Cuvier. Algunes de les imatges més poderoses i sotragants de La gran rutina també ens remeten als poemaris Blanc de blancs i Molta més tardor. Valentí Puig ha partit del seu univers d’escriptura per elaborar una novel·la de tall reflexiu, d’estampes i quadres molt ben encastats, amb predomini de l’assagisme i la pintura humana on s’hi percep des de l’empremta de l’últim Philip Roth al fatalisme petri de Bernanos —l’alé del diable al clatell—. El resultat és un autoretrat, parcialment generacional, confeccionat amb una prosa vigorosa —de frase llampant—, presonera d’una ment que no pot deixar d’esguardar la realitat i fiscalitzar tot allò que desfila davant dels ulls.

Una Barcelona mediocre, generadora d’una literatura anèmica, amb una burgesia que ha abdicat del lideratge, conformen un paisatge ja conegut en l’ideari aristocràtico-apocalíptic de Valentí Puig. De fet, no deixa de sobtar-nos un pols permanent i un adéu a la literatura catalana i, en el revers, un desig pugnaç, obsessiu, per deixar-hi una obra. Possiblement és a partir d’aquesta col·lisió on es troba l’atractiu i la sigularitat dels seus escrits i, en especial, de La gran rutina. Ara bé, més enllà de la mirada vidriosa a una societat que l’autor considera paralitzada i decadent, el que ens captiva d’aquesta novel·la són els retrats descarnats —l’enfrontament cara a cara amb la decrepitud—, el combat perdut contra la malaltia i la constància de la mort; les desferres humanes que provoca la vida entre els sers més fràgils.

En La gran rutina hi ha —a més de cicatrius i derrotes de l’esperit— una porta entreoberta d’hospital on es poden distingir els rostres desfigurats i alhora nobles per una conspiració de cèl·lules i tumors; una carrera desigual entre parèntesis i ajornaments que ha conquistat la ciència i el final que a tots amenaça. Acceptada de forma irrebatible l’existència del mal, ara és la convivència amb el dolor —físic i moral— el que ens obliga a redefinir les estratègies de cara a la vellesa.

Enmig d’inversions borsàries que solquen a velocitat supersònica internet, d’un llenguatge en descomposició en les pantalles dels mòbils —SMS que semblen SOS urbans— o d’adolescents que ballen al ritme autista de reproductors MP3, les espècies més vulnerables del bosc ciutadà es baten en retirada: la mare de Daniel Marquet rosegada per l’Alzheimer, la seua exdona que no ha pogut superar la mort del fill per sobredosi i que combina el mutisme culpable amb les oracions d’un telepredicador. Que un editor holandés s’enfile en un discurs indignat —un valentinià emfàtic— tan sols deturat per un avís d’infart, és tota una declaració de principis.

Els protagonistes de La gran rutina es mostren escèptics i sarcàstics amb les noves generacions mentre veuen com es clivellen —per dins i per fora— els entusiasmes que alguna vegada presidiren l’escenari acollidor i cuirassat de Viluma. Com a contrast, a la casa de Daniel Marquet domina una eixutesa conventual, reflex d’un escàner de l’ànima que defuig els paranys sentimentals; però un dia, en afaitar-se davant l’espill hi reconeix el rostre del fill mort i tot el sistema defensiu s’ensorra. És la pugna misericordiosa que ens manté en peu en la gran rutina, que ens protegeix de les invasions bàrbares.

 

Posdata, 1 de desmbre 2006