Èpica i derrotes en l’àlbum familiar

El periodista i narrador Xavier Aliaga reconstrueix amb “Les quatre vides de l’oncle Antoine” la història i els enigmes d’un home aventurer, imprevisible, activista en la clandestinitat i exiliat a França que decidí allistar-se a la Legió Estrangera.

 

Sense recórrer als seus habituals tirabuixons teòrico-críptics, anota l’autor francés en un dels millors fragments de l’autoretrat Roland Barthes per Roland Barthes: “El pare, que morí molt prompte (en la guerra), no apareixia en cap discurs del record o del sacrifici. A través de la mare, la seua memòria, mai opressiva, no feia més que tocar lleugerament la infantesa amb una fruïció quasi silenciosa”. Xavier Aliaga s’ha endinsat en el bosc familiar per tal de reconstruir la imatge mítica d’un home que, a partir d’algunes fotografies i relats incomplets, passà a formar part d’una mena de llegenda privada, envoltada —sobretot— d’omissions, màscares i secrets. En Les quatre vides de l’oncle Antoine es ressegueix el rastre d’un jove seductor que coquetejava amb filles de diplomàtics, que exercí de correu clandestí entre comunistes després de la guerra civil, exiliat a França i allistat a la Legió Estrangera, amb una dona i dues filles valencianes i una altra parella i quatre fills més enllà dels Pirineus. El seu nebot decidí a partir d’un moment que aquella història havia de ser rescatada de l’oblit i, especialment, de testimonis imprecisos, de la temptació novel·lesca. Després d’escorcollar calaixos i carpetes, contrastar confessions i capbussar-se en arxius, Xavier Aliaga ha trenat una narració documental amb troballes inesperades, desencisos i també la cruesa que suposa obligar tots els membres d’una família a girar els ulls cap a una època grisa i funesta, ja que com assenyala el mateix autor, “no és possible pouar en en el passat sense obrir velles ferides i crear-ne de noves”.

En unes pàgines centrals de Les quatre vides de l’oncle Antoine, Xavier Aliaga reconeix que no ha estat fàcil trobar l’estil —el volum de veu— i l’enfocament d’objectiu per tal d’abordar una narració en què se sent tan implicat, en què algunes preguntes a tios i cosins són ofensivament incòmodes, inquisitives. De fet, aquesta reflexió sobre el procés d’escriptura representa un dels millors episodis del llibre: el nerviosisme i la febricitat quan s’estira d’un fil i s’obtenen recompenses, les sospites que la realitat desmentirà el que s’ha transmés al llarg de dècades entre germans i fills, la decepció quan el revelat no reprodueix allò que l’autor, des de ben menut, havia imaginat. Si de cas, cal destacar els capítols que mostren la intersecció entre el perfil —cada volta més nítid— del veritable oncle Antonio/Antoine i les seqüències en què Xavier Aliaga voreja un territori més personal. Però a través de les escasses escletxes de llum que es filtren sobre la intimitat de l’autor, quedes amb la sensació que quan la mà s’acosta excessivament a les brases es retira amb un acte reflex, amb massa rapidesa. Algunes escenes exigien un dibuix més agosarat i impúdic, una via narrativa —l’assalt a la pròpia memòria— més explícita amb passatges que han quedat tan sols insinuats i puntejats.

El clan Aliaga estava format per sis germans i una vintena de cosins, molts d’ells nòmades a causa del treball de ferroviaris que els obligava a una itinerància constant. Els retrats dels avis i de son pare, Pere Aliaga, ens aproximen a les vivències dels vençuts en l’època de la postguerra, la sordidesa intimidatòria del franquisme. És per aquest motiu que hi ha com una mena de necessitat entre alguns membres de la família de fixar la mirada en l’estraperlista i aventurer Antonio, en l’aura èpica d’un militant de conviccions esquerranes que un dia decidí creuar la frontera i abandonar la dona i les dues filles, i convertir-se en soldat de la Legió Estrangera. Les primeres investigacions situen el tio de l’autor al nord d’Àfrica —amb una disciplina i una instrucció militars extenuants i inhumanes—, a Algèria i al Marroc, des d’on enviava postals i fotografies dels destins, a més de breus notes dirigides a la dona i als pares. La possible participació del protagonista en la guerra a Indoxina i en la desfeta de Dien Bien-Phu —on milers de legionaris perderen la vida—, constitueix l’espina dorsal del llibre, el detonant de la recerca intensa, intermitent i obsessiva de Xavier Aliaga.

En un dels millors llibres de periodisme cultural que s’ha publicat els últims anys, El marqués y la esvástica, sobre la implicació de l’escriptor César González-Ruano en l’extorsió i delació de jueus al París ocupat, Rosa Sala Rose i Plàcid Garcia-Planas subratllen que els investigadors han d’acceptar amb esportivitat les patinades i els camins equivocats, les falses expectatives. L’obstinació de Xavier Aliaga el porta a l’arxiu del PCE a Madrid, a contactar —sobtadament— amb el cosí supervivent de la família francesa d’Antonio, i a l’autèntic tresor que un dia, quan aquest llibre estava a punt de convertir-se en un projecte abandonat, li fa arribar una de les filles del protagonista: les cartes que son pare envià a sa mare des de França. El retrat originari es dilueix, i del personatge que havia confeccionat la fantasia emergeix el rostre més humà, amb les seues misèries i mitges veritats, amb intencions ocultes i mai del tot esclarides, la mesquinesa i l’instint d’uns anys en què la principal consigna —o l’única, més aviat— era sobreviure.

No fa massa anys, moltes cases disposaven d’un saló que s’obria tan sols en dates festives i celebracions esporàdiques. Però aquest espai, més luxós i alhora impersonal, era utilitzat també per a les visites, com una zona neutra —emmurallada— que evitara l’examen indiscret de familiars i veïns. Xavier Aliaga entrà en les vides de l’oncle Antonio amb ansietat i prevenció, posseït per l’impuls d’explicar la trama d’una existència que mereixia ser relatada, l’estímul imperatiu de l’escriptor de capturar una bona història. Encara que amb l’encaix de les peces i les noves troballes, l’autor se sent responsable d’haver burxat insidiosament en la memòria de la seua tribu, de vegades amb unes revelacions doloroses, d’haver obert de bat a bat finestres i portes que, potser, alguns haurien preferit tancades. Ara bé, igual que Xavier Aliaga ha eludit la trampa de novel·lar —d’embellir i literaturitzar— alguns episodis, amb la mateixa determinació ha evitat convertir-se en jutge de vides passades. El preu, com li recorda Jaume Cabré, és que la història —fins i tot de la gent més propera—, quan entra en detalls, inevitablement perd volada èpica.

 

Posdata, 14 d’octubre 2017