El príncep s’ho passa bé

Durant els anys vint, l’autor d’El Gattopardo viatjà per les grans ciutats d’Europa. En les cartes que envià als seus cosins, els Piccolo, conflueixen humor, retrats maliciosos i sarcasmes, a més de contínues referències literàries d’un lector feliç.

 

En l’inici d’El Gattopardo, dins el carruatge que trasllada a don Fabrizio i al pare Pirrone, existeix una mena d’aliança tàcita sobre la visió del món i de la història, però amb una percepció diferent sobre el paper que hi jugarà a partir d’aquell moment la noblesa. Cap a la nit, camí de Palerm —esmorteïda la cegadora llum de Sicília—, les fogueres dels revoltats garibaldians resplendeixen a les muntanyes, i mentre el fidel jesuïta encara confia en un ordre ancestral i diví, governat pels vells senyors, un exhaust príncep de Salina sap que la seua fi s’acosta, i també tota una època. Amb la ironia i el somriure permanents que bateguen en la prosa d’orfebre de Lampedusa, s’entreveu que el Risorgimento generarà, ben prompte, desil·lusions i renúncies: arribistes com el batlle Calogero Sedara es convertiran en els autèntics reis de l’illa. Així mateix, sota l’encantament amorós de Tancredi i Angelica, ella està preocupada, més que en el matrimoni, en la seua projecció social. En l’últim capítol de la novel·la, la confirmació que les relíquies de Concetta i les germanes són falses provoca que la pell dissecada de Bendicó, l’estimat gos de don Fabrizio, siga desterrada definitivament de la casa: l’últim vestigi d’un domini abolit.

Els símptomes són evidents, però el vell príncep —poc abans de morir— dubta de l’abast de les reformes que s’acaben d’imposar, i en un rampell de fúria discurseja sobre el caràcter irredimible dels sicilians, ja que després d’invasions i d’intents civilitzadors no han aconseguit educar —o subjugar— els indígines, orgullosos, indolents, desdenyosos amb les novetats, desconfiats dels estrangers: la vanitat de sentir-se el centre del món mentre estan envoltats de misèria. Per al protagonista d’El Gattopardo les antigues certeses han desaparegut i no han estat substituïdes per res substancial. Al cap i a la fi, una forma d’acceptar que, en la decadència, l’illa encara conserva una espècie de grandesa —en permanent estat de descomposició— que el pas del temps i la degradació no han extingit.

Entre bigues i parets enderrocades del palau Lampedusa, i després de perdre Santa Margherita —el model de Donnafugata en la novel·la—, l’autor imaginà una sèrie d’escenes i retrats que representaven un quadre sarcàstic, amarg i malenconiós. Un relat que ja formava part de la nebulosa de la memòria. En canvi, en la dècada dels anys vint trobem, a través de les cartes que s’han conservat, al futur príncep que recorre —entusiasmat i divertit— les principals ciutats d’Europa, resident a hotels de ressonàncies glamuroses: Great Central, Royal Station, Red Lion, Hôtel du Palais d’Orsay, Hôtel du Louvre. Temptat per l’esnobisme, acudeix vestit de frac al Ritz, pel gust de descobrir plats exòtics i d’admirar les esquenes de dames que riuen i conversen amb aire d’àngels inaccessibles. “Luxe, calme et volupté“, Lampedusa assumeix amb devoció la consigna del vers de Baudelaire, exultant com a copilot en una ruta pel camp anglés amb un Rolls-Royce, mentre observa com el cel fa grans esforços —quasi sempre amb èxit— per assemblar-se a Turner.

Aquesta correspondència que recull l’itinerari europeu d’estiu del príncep sicilià, té com a confidents els seus cosins —Casimiro i Lucio—, els Piccolo di Calanovella, creients en l’ocultisme i habitants d’una casa poblada d’esperits, passions artístiques, nombroses manies i excentricitats a Capo d’Orlando. En aquest sentit, sàtires, caricatures i complicitats presideixen l’estil de les cartes, on no falten al·lusions sexuals, mirades malicioses al Circolo Bellini de Palerm —enveges, rancors i acudits entre una elit que ja ha perdut el lideratge—, mordacitat i jocs erudits: les bromes literàries s’encadenen, ja siga per a indicar-nos que l’estómac prominent del baró de Charlus pot aparéixer en qualsevol moment en una cantonada de París. O bé perquè Lampedusa lamenta la intermitència i el curt alé de les cartes dels cosins, escrites amb la fluència lenta de les aigües i la parsimònia de la lírica de Valéry. El Monstre —el nom epistolar en clau amb què signa l’autor— no disminueix el seu ampli repertori de colps, amb especial atenció a coneguts de l’illa i familiars; en passar pel Senat de Roma, anota que és un museu arqueològic ben interessant, amb una elevada muntanya de crosses i braguers a l’entrada. Després de vagarejar pels carrers impol·luts de Zurich, certifica que és un error palermità pensar que allò pintoresc i la brutícia són inseparables.

Ara bé, Lampedusa és per damunt d’altres aspectes un anglòfil militant i incondicional, embadalit amb la ciutat de Londres, l’única per a l’autor capaç de suscitar les mateixes emocions que la naturalesa. Allotjat en un family hotel, se sent al bell mig de les pàgines de Meredith o Jane Austen, i en els laberíntics corredors d’un establiment distingit, es podrien reconstruir les escenes en què Pickwick —un dels seus personatges preferits— comet les seues habituals equivocacions; en arribar al Shakespeare Hotel de Stratford sol·licita —amb ulls de xiquet malcriat— la Falstaff Room. Un exigent i suspicaç Lampedusa que evita els inferns industrials de Manchester, Birmingham, Liverpool o Sheffield, i que es mostra fervorós de les catedrals, els jardins i edificis de Cambridge, però que no dubtaria a situar en primer lloc del rànquing de predileccions britàniques els formatges: Chester, Stilton, Cheddar, que junt a les pastisseries que freqüenta el fan acomiadar-se en una de les cartes amb resignació: el Monstre hipernodrit. Convidat per un antic governador de la província índia de Bengala al seu castell de Gal·les, Lampedusa s’eleva —cotonós— entre tantes atencions, i a la City observa extasiat com un col·leccionista d’antiguitats trau de la caixa forta un dibuix original de Miquel Àngel, un esbòs d’Adam per a la Capella Sixtina.

Malgrat la simpatia inicial, Lampedusa renuncià ben prompte a l’exhibicionisme i les amenaces del feixisme mussolinià. En uns anys de treva davant la catàstrofe imminent, la prioritat en els viatges era no oblidar en la maleta les memòries de Chateaubriand, o reconéixer que en els rostres anglesos les arrugues —com en Les alegres casades de Windsor— són més resultat de l’alegria que no del pas dels anys. En aquestes cartes, com en les seues lliçons literàries, hi ha un to feliç, capritxós i —el que més li agradava dels Assaigs de Montaigne— un cert desordre, com en tot allò que és fruit del plaer.

 

Posdata, 25 de novembre 2017