La novel·la de Bloomsbury

No és fàcil aproximar-se a una escriptora envoltada sempre d’una aura de llegenda, quan en nombroses ocasions la seua efígie ha figurat al costat de manifestos, pancartes i reclams propagandístics. Lyndall Gordon s’ha endinsat en una muntanya de cartes, diaris i testimonis per a traçar un retrat de Virginia Woolf allunyat de distorsions mitòmanes i clixés reivindicatius. Una biografia trenada amb una anàlisi exhaustiva de les seues obres que, alhora, puguen aportar pistes sobre una vida anticonvencional, travessada de períodes de depressió i descensos a la bogeria, una existència compromesa —sobretot— en la creació d’una obra narrativa que es distanciara dels seus predecessors. Per a Lyndall Gordon, hi ha una vibració constant en Virginia Woolf en què les emocions s’expandeixen cap al passat. En especial, les morts de la mare —Julia— i dos germans —Stella i Thoby—, i després d’una etapa de tirania autocompassiva per la viudetat, la desaparició del pare, Leslie Stephen. És per això que el moment clau en l’existència de Virginia Woolf és el trasllat de la casa lúgubre de Hyde Park Gate, a Kensington, fins al barri de Bloomsbury: en una cerimònia iniciàtica junt a la seua germana Vanessa, eliminaren l’estora roja victoriana i el paper pintat a les parets, i imposaren un nou règim basat en llibertat d’horaris i tertúlies amb jóvens provocatius i arrogants que pretenien canviar els cànons artístics i ideològics.

Però malgrat l’abundància de notes sobre el cercle de Bloomsbury i de reflexions íntimes en els seus quaderns, Virginia Woolf apunta: “He de ser privada, secreta, tan anònima i submergida com siga possible per a poder escriure”. Ja en les primeres novel·les, en els episodis cabdals injecta silenci a la narració, com si els personatges acceptaren el fracàs d’expressar-se a través de la paraula. Fins i tot en la maduresa Virginia Woolf era una experta en evasives, i reconeixia que l’energia dels temes narratius havia sorgit, sovint, de la “lava de la bogeria”: la lucidesa i el deteriorament de Septimus Warren en La senyora Dalloway. Calia, per tant, aconseguir una simetria a través de múltiples dissonàncies dels personatges, arribar a una espècie de totalitat composta de tremolosos fragments en què l’objectiu és capturar el vol sinuós de la ment. Amb aquest propòsit —massa bromós i intercalat d’una cadena excessiva d’imatges en els moments menys reeixits de la seua obra—, Virginia Woolf insisteix que el passat custodiava un tresor que calia descobrir i preservar: Al far representa la infantesa, Fi de viatge la recerca d’experiències d’una jove vulnerable, per a culminar amb Les ones, un retrat de grup i un balanç vital que ressonen com una sola veu.

Atenta als aspectes més enigmàtics de Wordsworth o Hardy —o la dura prova de la consciència amb George Eliot—, Virginia Woolf compartia l’afirmació d’E. M. Forster que els artistes tenen dos personalitats, una pública i altra privada; l’art procedeix de les profunditats obscures. Un dels elements més interessants de l’escriptora —junt a observacions i retrats del seu excel·lent diari— és com, mentre progressava la seua narrativa, es materialitza una de les millors aportacions crítiques de l’època, fruit d’experimentacions amb les seues novel·les: Virginia Woolf és, sobretot, una sagaç lectora. Impactada per Proust, assumia que una imatge és com una emoció que crea una ona en la ment, abans d’elaborar un llenguatge que la descriga. És a dir, la novel·la ha d’apartar-se de la taula de te —la reproducció de detalls externs— a fi d’explorar els plecs ocults de l’ànima. S’han fet moltes bromes sobre la seua teoria del lector comú, però el seu repte és tractar amb la literatura —lluny d’academicismes doctrinaris— de recobrar les funcions naturals de la raó: emoció, curiositat, l’impuls del record, el desig d’equilibri en abordar un quadre narratiu. Per a Virginia Woolf, les obres mediocres d’un autor són la millor crítica de les seues obres mestres.

Deia Janet Malcolm que el poder de les cartes s’esvaeix quan es converteixen en un relat biogràfic. 600 libros desde que te conocí recull la correspondència entre Virginia Woolf i Lytton Strachey al llarg de vint-i-cinc anys d’amistat. Complicitats, sarcasmes i retrats insidiosos es combinen amb una passió il·limitada per la literatura, a més d’un afecte mutu que creix en aquest intercanvi epistolar. “Tant de bo pogueres vindre a prendre el te amb mi tots els dies”, remarca Strachey després d’un passeig entre penya-segats i la companyia de bisbes i coadjutors que juguen al golf. Virginia Woolf, en publicar Nit i dia, somriu mentre endreça el jardí i respon: “no hi ha cap elogi que signifique més per a mi que el teu”. Un dels capítols més divertits —a més de la curiosa proposta de matrimoni d’Strachey a la seua amiga—, és quan l’autor confessa que pensa dedicar a VW La reina Victòria; Virgina Woolf li retrau, amb “desmesurada vanitat” d’artista, que vulga incloure només les inicials i no el nom complet.

Ara bé, aquestes cartes són un exigent —divertit i feliç— intercanvi tenístic sobre literatura. Virginia Woolf espera —irritada— que se’n vaja una visita inoportuna, amb revelacions “insípides i melancòliques”, per a llegir al llit el seu estimat poeta William Cowper. L’acidesa es condensa en referències a Swift, Dryden o Carlyle, o en un dels episodis més coneguts de la història de la literatura, quan Hogarth Press es negà a publicar Ulisses: a la meua estufa cremen millor alguns llibres que el carbó, amenaçava Virginia Woolf. Un afrancesat Strachey repassa Voltaire, madame du Deffand i Saint-Simon, qui sempre el rescata de l’abatiment. Tots dos es mostren aristocràtics i maliciosos amb altres membres de Bloomsbury: un ritualment incisiu Bertrand Russell, un cordial Keynes amb el perill de convertir-se en massa amable, o la veu sepulcral de T. S. Eliot al telèfon. L’excèntrica mecenes Ottoline Morrell rep una sofisticada —i abundant— dosi de verí.

En una carta, Strachey escriu: tu creus que és un prejuí el que ens fa detestar els victorians o tenim raó? En la lluita de Virginia Woolf amb el passat afirma que amb les visites, des de menuda, li ensenyaren ideals de contenció i generositat. Un precepte victorià repudiat i que més endavant reivindicaria, ja que molts dels seus articles contenen aquells modals superficials que permeten dir coses que serien inaudibles si algú es llançara a parlar directament. L’expert en camuflatge Henry James insinuava que l’ombra permet discernir els detalls de tantes coses que la crua llum del dia arrasa.

 

Posdata, 24 de febrer 2018