Visionària, desolada Rússia

Tan propens a llepar-se i exhibir les ferides —a la queixa reiterativa— E. M. Cioran és un autor prodigiós quan aconsegueix allunyar-se del seu cau claustrofòbic. Amb ull clínic —obsessiu—, és capaç de traçar ajustats retrats d’autors i d’èpoques, mostrar-se com un gran lector, agut i perillós. En Història i utopia —un llibre tan lúcid com inquietant— Cioran s’atura en el caràcter amenaçador i alhora atraient de Rússia: l’ànsia de llibertat i de justícia aixafats cíclicament per tiranies, el desig d’obrir-se a Occident i un gust malaltís per l’aïllament i la reclusió, una voracitat imperial dissimulada sota una missió redemptora. Per a la ment insomne i convulsa de Cioran, Rússia acumula brutalitat, esclavatge, energia creativa i desolació en dosis suficients per obligar-nos a mirar-la —enlluernats o bé atemorits— cada cert temps.

L’estudiós britànic Orlando Figes ha rastrejat aquest país que, per geografia i sotracs de la història, sembla inabastable, de difícil comprensió per a nosaltres. Fa uns anys publicà La revolución rusa (1891-1924), un detallat i exhaustiu seguiment d’aquest període que duia el significatiu subtítol “La tragedia de un pueblo”. Amb el mateix propòsit —rigorós en documentació i de narració vivaç— ha confeccionat El baile de Natacha. Una historia cultural rusa, una aproximació a les diferents peces que composen la nebulosa identitat del poble rus. Dietaris personals, obres plàstiques i musicals, la irrupció d’una literatura canònica, interpretacions històriques i relats biogràfics, tot és creuat i trenat en un treball d’inconfusible segell anglosaxó. Són els productes que, de tant en tant, ens regala la versió intel·ligent de l’acadèmia.

A partir de l’encant impertinent del personatge de Tolstoi, Natatxa Rostov, una jove aristòcrata afrancesada que en un dels capítols de Guerra i pau balla amb espontaneïtat —i una mena de fervor patriòtic— una melodia tradicional russa, Orlando Figes elabora la teoria que Rússia sempre s’ha trobat en una confluència de camins, entre la fascinació europea i les vibracions més atàviques. Occidental i amb una clara empremta oriental, amb illes cosmopolites envoltades d’un oceà rural, hereva del cristianisme bizantí però amb un fort component pagà i messiànic: un país sovint desbordat per la pròpia història, que es debat entre la pregària fanàtica i la civilització, tal i com el crític Belinski recollia amb indignació en la famosa Carta a Gogol. Hàbil en el maneig d’un fil argumentatiu tan extens, Orlando Figes aconsegueix a través d’aquest voluminós material definir els contorns difusos, complexos, que conformen “l’ànima russa”.

El primer protagonista d’aquest itinerari és Pere el Gran i la fastuosa creació de Sant Petersburg, o el que és el mateix, la pretensió d’europeïtzar Rússia a través d’una ciutat sorgida dels sofisticats ideals del tsar. En el pol oposat, Moscú ha estat símbol del que molts han entés com a essència del caràcter rus, unes actituds i estètica primitives —sorgides de la reconstrucció de l’incendi de 1812— de vegades tan artificioses com els palaus petersburguesos.

Aquesta tensió entre el passat i la modernització es farà encara més evident després de la guerra napoleònica. Orlando Figes destaca l’igualitarisme reformista que s’apoderà d’una part de la intelligentsia i ho demostra a partir de la peripècia de Sergei Volkonski, instigador de la desastrosa revolta desembrista de 1825 i que acabà empresonat a Sibèria junt a la seua dona: un drama que conté tots els elements de la literatura romàntica.

Però on millor reïx Orlando Figes és en el repàs dels grans escriptors russos del segle XIX —fou aparéixer i liderar la història de la literatura— i que li serveix per analitzar alguns referents que ell considera bàsics per conéixer la idiosincràsia d’aquest país. Pushkin, a banda d’inventar-se una llengua per a la poesia, es deixà seduir per la imatge d’una Rússia exòtica —caucàsica— al mateix temps que sentia debilitat pels autors europeus. El mite dels camperols com a depositaris de la consciència nacional i la peculiar manera d’entendre la religió —un misticisme impregnat d’idealisme social— travessen l’obra de Tolstoi i els personatges extremats de Dostoievski. Darrere de les sàtires grotesques de Gogol s’amaga, segons l’autor, una visió exaltada de la fe; fins i tot Txèkhov, un artesà del qualificatiu i del temps de la narració —cada conte s’havia de llegir entre dues estacions de tren—, matisa l’escepticisme de metge amb una delicada descripció de la litúrgia russa.

El baile de Natacha s’endinsa en les tenebres de l’època soviètica, des d’una primera col·laboració ingènua de les avantguardes fins la persecució implacable d’artistes durant el festival de sang estalinià: denigracions calculades —Zoshenko, Pasternak, Bulgakov— i assassinats com el de Mandelstam. Ara bé, per qui sent una estima especial Orlando Figes —quasi a l’alçada d’Isaiah Berlin— és per Anna Akhmàtova, símbol de dignitat i resistència interior al comunisme. Pel que fa al món de l’emigració, el desafiament a la tendència conservadora de l’art de l’exili per part de Nabokov i la tragèdia embolcallada de ceguesa de Marina Tsvietàieva ens permet assistir a dues mirades sobre Rússia inconciliables.

Eslavòfils, populistes, radicals, ultraconservadors, un liberalisme superficial i una variada gamma de dèspotes conviuen amb un exèrcit excels de músics, pintors i escriptors en un país que ha patit quotes de crueltat d’intensitat estepària. Com apunta Orlando Figes en l’anterior llibre sobre la revolució, els fantasmes de 1917 sembla que encara no descansen. Després de l’assassinat de la periodista Anna Politkovskaia en l’era Putin podem especular que aquests fantasmes són encara ben vius. El Cioran profètic, en aquest cas, tenia raó.

 

Posdata, 27 d’octubre 2006