La rabiosa expiació d’Aleksander Wat

L’escriptor polonés Aleksander Wat (1900-1967) relatà en una llarga entrevista a Czeslaw Milosz la seua trajectòria, de revolucionari a presoner del poder soviètic. Un llibre publicat el 1977 i que anunciava els canvis que anaven a produir-se en el bloc comunista.

 

Una gran part de la tragèdia i l’estupor que recorre el segle XX es projectà en la trobada que tingueren a Leningrad, a finals del 1945, Anna Akhmàtova i Isaiah Berlin. En la Casa de la Font d’una majestuosa i devastada ciutat conversaren hores i hores fins que es féu de dia, sobretot de literatura russa i europea —Akhmàtova recità poemes “com una reina tràgica”—, mentre planava entre tots dos el pes de milions de morts, desapareguts i torturats pel règim de Stalin. Uns mesos abans, l’historiador de les idees també acomplí el somni d’entrevistar-se amb Boris Pasternak, amenaçat amb l’ombra de la detenció com Akhmàtova. Quan tornà a veure l’autor del Doctor Zhivago el 1956, Berlin es mostrà efusiu perquè l’amic havia sobreviscut —inesperadament— a la massacre i al terror estalinistes. Pasternak, en canvi, tensà l’expressió, violent i incòmode amb el reconeixement d’aquest sorprenent privilegi. El relat Mi siglo d’Aleksander Wat també està marcat per la crispació, un dolor i una fúria que no s’atenuen en abordar els efectes —sobre la seua vida i sobre la història— del sistema soviètic.

L’activista i autor polonés Aleksander Wat escrigué els primers versos i papers en l’ambient de juí final de l’època d’entreguerres. Trasbalsat per la mitologia de la revolució russa i pel que descobrí en un viatge a Alemanya —inflació, dissolució de la societat, ascens dels totalitarismes—, Wat féu el recorregut habitual per a molts artistes d’aquell període: de l’avantguarda —el festival dadaista i futurista— s’esllavissà, cada vegada a més velocitat, cap al comunisme. Amb aquest esperit fundà la revista Miesiecznik Literacki i comprovà com, en poc temps, la política s’engolí la seua predilecció per la literatura. Mi siglo recull la intensitat i el cataclisme anunciat en aquells anys, fins que el pacte Molotov-Ribbentrop esborrà el seu país i sentencià el futur del protagonista. L’aventurisme cec i enfebrat de la narració de Wat cedeix el pas a una existència consumida en diverses presons soviètiques, des de Lvov a l’interior d’Àsia, un destí que compartiren —com a sarcasme cruel— molts revolucinaris de l’època.

Vell i greument malalt, entre Berkley i París, Aleksander Wat revelà aquesta experiència esfereïdora a Czeslaw Milosz, qui donà sentit i estructura a aquest magmàtic i cabalós relat oral. Sembla com si Wat, esperonat per la complicitat de l’autor de La ment captiva —i després d’anys de silenci opressiu, d’escriptor automutilat—, es deixara dur per la necessitat de traure a la llum cada record i cada ferida, digressions i dictats de la memòria. De vegades, és el mateix Milosz qui ha de reconduir la conversa, subjectar amb la cronologia una ment que es perd per camins insospitats i meandres. Amb fragments narrats amb to ferm, d’altres extenuants i acumulatius —un discurs sense fre—, l’interés per la història deriva progressivament cap a l’autobiografia més íntima. De fet, Wat retarda l’arribada d’un clima més confessional, com si s’haguera d’acostumar al retrat que dibuixen les seues confidències. És com la primera vegada que l’autor es posà davant un espill en eixir d’una de les presons on estigué internat, i veié un rostre dissecat i un cos irreconeixible. Passaren uns minuts fins que s’atreví a acceptar que aquella imatge que es reflectia era realment la seua.

En els escenaris que reprodueix Mi siglo no paren d’obrir-se i tancar-se portes per on apareixen Maiakowski, Jercy Lec, Eisenstein o l’humorista Zoschenko, trist i malenconiós en contrast amb la comicitat dels seus llibres. Però aquestes figures són descrites amb un lleu traç, microscòpics apunts enmig d’un oceà de paraules. El protagonisme de Mi siglo l’ocupen alguns personatges clau de la història de Polònia —sobretot en les files del comunisme—, com també el bigarrat conjunt reclòs en les presons soviètiques: kulaks, delators, dirigents, buròcrates eixits d’un conte de Txékhov, investigadors i bandits, tots unificats i amuntegats pel calculat sadisme estalinista. Entre les escenes poderoses d’aquest relat destaca l’evacuació de Lubianka per l’avanç alemany, quan l’NKVD llançà una pluja de milions de fitxes policials a camions perquè s’emportaren i conservaren els ulls de l’imperi. Les masses humanes que envoltaven les estacions de tren —l’incessant nomadisme rus—, són descrites amb mirada tolstoiana.

Aleksander Wat ja sentí, abans de l’esclat de la guerra, com els dubtes substituïen les exclamacions en el seu ideari comunista. Els rostres endurits per la fermentació ideològica no s’avenien amb el seu tarannà. Amb un sentiment de culpa que no s’esvaeix al llarg del volum, l’autor reconeix que també participà d’aquesta forma de fer política amb el ganivet entre les dents, i narra les contradiccions que l’assaltaren. Wat detectà les confluències entre els totalitarismes nazi i comunista però, massa tard per escapar, quedà atrapat en la teranyina estesa pels soviètics. Un dels millors moments del llibre és quan aborda les interioritats de les organitzacions comunistes, l’odi que surava en els debats, esnobs i dandis que se sentien atrets pel catecisme revolucionari, a més del ressentiment social com un dels principals motors ideològics. Amb alguns companys de cel·la —víctimes d’una fe que havia acabat per enxampar-los—, Wat parla sobre marxisme amb la mateixa incisió i claredat teòriques que en un assaig de Kolakowski.

Aquestes tumultuoses memòries són, per moments, un llibre jueu. Descendent de rabins i cabalistes, Wat es crià en l’ambient antisemita de la dècada dels vint a Polònia, i ell mateix accepta que part de la seua vida s’ha basat en una fugida del judaisme. En el seu periple per presons i a través d’una il·luminació es convertí al catolicisme: la religiositat —un dels valors d’aquesta obra més apreciat per Milosz i Zagajewski— com a refugi contra la tirania. Però el protagonista no pot escapar del seu origen, i a través d’aquestes mil pàgines —des del Bàltic fins a Àsia— es creua amb tota mena de jueus que l’obliguen a reflexionar sobre la seua condició. Aleksander Wat perdé un germà a Treblinka i un altre a Auschwitz, i en aquest immens relat —obsedit amb l’infern soviètic— s’hi troben a faltar referències a la Shoah. En canvi, sí que assumeix que en retornar a Varsòvia i saber de l’extermini jueu “me quedé sin una gota de sangre en las venas. La naturaleza del nazismo rasgó la cortina de mi inconsciencia”.

L’historiador Orlando Figes demostra en Los que susurran com desaparegué la vida privada durant l’època del comunisme. A l’igual que Wat assenyala que, amb un sistema basat en la delació i en la vigilància permanents, només sota els llençols la gent expressava —tibats i atemorits— el que pensaven. El comunisme és enemic de l’home amb vida interior —un intent d’apoderar-se de l’ànima—, reconeix Wat, qui es replegà dins la closca com a antídot davant aquest poder omnímode. De fet, en el seu pelegrinatge com a presoner, l’autor recorda que en el temps de les avantguardes despullaren el llenguatge de tota convenció, una alteració de significats que arribaria al màxim grau de perversió amb les mentides que el realisme socialista convertí en eslògan. En Mi siglo Wat s’ha proposat restituir la dignitat —el valor— de les paraules, un testimoni travessat per la desolació i l’aridesa de Vida i destí de Vassili Grosman o dels Relatos de Kolimà de Varlam Shalamov, però també, com en aquestes obres, d’engrunes d’esperança en el ser humà.

 

Posdata, 4 de desembre 2009