Notes al marge de la història

En “L’ordre del dia”, últim premi Goncourt, Éric Vuillard retrata protagonistes i escenaris relacionats amb l’annexió d’Àustria al Reich, una novel·la que uneix tot un material divers per a oferir una visió —sorprenent i arriscada— del preludi de la Segona Guerra Mundial.

 

Hi ha com una mena de corrent elèctric —possessiu, devastador— que unifica la literatura hereva i víctima dels totalitarismes. La consternació de Vassili Grossman en ser testimoni de la batalla d’Stalingrad o en descobrir els camps d’extermini, la rialla sarcàstica i incisiva de Milan Kundera, les veus serenes —i col·lapsades— en haver patit el rostre més deshumanitzat de l’horror de Varlam Xalàmov o Primo Levi, o bé l’udol existencialista i angoixat d’Imre Kertész. Amb el seu to sever i profètic, Winston Churchill repassa en les seues memòries les decisions polítiques que es prengueren a partir de les provocacions i intimadicions del nazisme —amb dosis de ceguesa, ineptitud i paràlisi als països democràtics—, i que anaven a permetre que Europa s’aventurara en un infern com mai no s’havia experimentat. Éric Vuillard ha confeccionat en L’ordre del dia un collage amb fotografies, retalls de converses, petites escenes, documents, cartes i testimonis per a narrar l’annexió d’Àustria al Reich el 12 de març de 1938. Una sèrie de microseqüències que comencen amb l’ascens de Hitler al poder i es prolonguen fins als juís de Nuremberg, fragments rescatats de la història que intenten aproximar-se als protagonistes d’aquell període fatídic, amb ramificacions temporals i escenaris que canvien constantment. Capítols trenats amb l’objectiu d’il·luminar uns episodis que —després de treballar-los obsessivament a la taula de muntatge— puguen oferir una perspectiva inusual i agosarada d’aquells fets que representaren un camí sense retorn. Tot i que Éric Vuillard, amb honestedat, remarca: “En l’art del relat no hi ha res innocent”.

L’ordre del dia parteix de la reunió de vint-i-quatre “nobles patricis” —els empresaris més poderosos d’Alemanya— al Reichstag convocats per Goering i Hitler en febrer del 1933, amb el propòsit de finançar la campanya electoral que havia de consolidar els nacionalsocialistes al poder: “les últimes eleccions en cent anys”, subratllava cofoi i arrogant Goering. Hòmens elegantment vestits i de maneres educades que dirigien corporacions com BASF, Bayer, Agfa, Opel, Siemens, Allianz o Telefunken, generosos en les donacions al partit que acabaria amb els comunistes i un govern feble. Però la narració salta sense pausa, i de seguida trobem lord Halifax després d’una visita oficial a Alemanya, que en una carta a Baldwin es mostra comprensiu amb les accions i el llenguatge del nazisme. L’anàlisi d’una fotografia del canceller austríac Schuschnigg serveix a l’autor —en ampliar l’enquadrament— per a posar l’atenció en una de les bigues mestres de L’ordre del dia: ben sovint, la història és susceptible d’interpretar-se amb matisos i conclusions sorprenents quan veiem els actors des d’un punt de vista diferent a com estàvem acostumats.

A partir d’ací, Éric Vuillard encaixa les peces de la seua maquinària novel·lística: la reunió —o imposició— de Hitler a Schuschnigg després de cridar-lo a la residència de Berchtesgaden perquè firme el decret d’annexió; les converses sobre Bruckner i la Novena Simfonia amb el dirigent austríac nazi Seyss-Inquart, personatge clau en el procés; el filòsof jueu Günther Anders, exiliat als EUA, que enllustra botes d’uniformes nazis al Hollywood Palace entre l’atrezzo de milers d’anys d’història al servici de la cinematografia, tot just abans del començament de la guerra. A Éric Vuillard li agrada destacar els aspectes grotescos i alhora dramàtics d’aquell moment, enfocar instantànies que no apareixen en àlbums i llibres d’història habituals. En aquest sentit, al mateix temps que l’Anschluss era imminent, el pintor suís Louis Soutter dibuixava des d’un hospici unes figures primitives i en descomposició que l’autor considera una imatge fidel del que s’estava produint a Europa. Com les rialles desafiants —histriòniques— de Goering a Nuremberg quan escoltava la seua pròpia veu —una pantomima fatxendosa al telèfon— mentre declamava sobre el “dia gloriós” de la incorporació d’Àustria al Reich.

Algunes de les millors pàgines de L’ordre del dia insisteixen en aquest contrast entre moments en aparença solemnes i que, en canvi, darrere dels decorats revelen aspectes absurds i caricaturescos. El president de França, Albert Lebrum, signa acords sobre loteria i denominacions d’origen de vins en les hores més decisives per a Europa. L’embús de tancs en travessar la frontera austríaca, amb les tropes alemanyes estancades, permeten a l’autor filmar aquell dia mític amb una càmera situada enmig del caos de vehicles i crits. Si de cas, el capítol més reeixit és el que relata el sopar de comiat a Ribbentrop —ambaixador a Anglaterra i ara nomenat ministre d’afers exteriors— oferit per Chamberlain, i que el dignatari alemany allargà, sense ocultar la diversió, tot estenent-se sobre figures del circuit de tenis o observacions del menú mentre a Downing Street ja havia arribat la notificació urgent de l’entrada de l’exèrcit alemany a Àustria.

Ara bé, aquesta pretensió d’Éric Vuillard de fixar la mirada en fragments històrics que combinen un costat insòlit —i ridícul— amb un altre ominós, presagi del cataclisme, fa que de vegades la prosa grinyole amb una adjectivació angulosa, forçada, massa efectista. Com en el primer capítol, en què els gestos i complicitats dels empresaris no s’ajusten a la descripció del saló barroc imperial del Reichstag. Però on més derrapa L’ordre del dia és en el to fiscalitzador i alhora burlesc d’alguns d’aquells episodis, en el perfil fàcilment irrisori amb què dibuixa Hitler amb el seu Mercedes camí de la seua ciutat natal, o en les apreciacions sobre el Blitzkrieg que qualifica d’autèntic bluf. Potser, però només cal recordar que aquestes mateixes tropes escarnides per Vuillard es berenaren França en un mes el 1940 —i posteriorment bona part d’Europa—. Tot i l’interés, la sensació és d’una novel·la massa afrancesada, amb una olor de laboratori literari que no s’ha acabat d’airejar.

Anota amb encert el narrador de L’ordre del dia que en els deliris de Herder, el discurs de Fichte, l’esperit del poble reivindicat per Hegel o el somni d’Schelling d’una comunió de cors, en tota aquesta cadena ja estava latent la noció d’espai vital. En una escena de terror expressionista, al magnat Gustav Krupp se li apareixen —en la primavera de 1944, amb la derrota anunciada— figures fantasmagòriques de presoners esclavitzats en les seues fàbriques. Enganxar fotogrames de la història, per a un estudiós o un novel·lista, és un repte tan estimulant com delicat —i relliscós— a l’hora de manipular i projectar el revelat.

 

Posdata, 28 d’abril 2018