Rússia heroica i en veu baixa

Mentre que Lérmontov (1814-1841) creà una versió russa del protagonista romàntic en “Un heroi del nostre temps”, Anton Txékhov (1860-1904) optà en “La meva vida” per les peripècies d’un home que pretén fugir d’etiquetes com la fama i l’honor.

 

Hi hagué una època a Europa en què tots escrigueren a favor o en contra de lord Byron. I és que res no fou igual després de la seua irrupció. La llegenda de viatger, les seues excentricitats als canals de Venècia, els 87 amors comptabilitzats —sempre tempestuosos i lacrimògens—, o l’aura d’alliberador i revolucionari contribuïren, quasi amb la mateixa força que els seus poemes, a publicitar —i mitificar— la seua obra. De fet, tot un exèrcit de poetes hauria venut l’ànima per ser l’autor de Les peregrinacions de Childe Harold. Encara que és ben possible que lord Byron no fóra conscient dels efectes que anava a desencadenar en llançar una proclama aparentment senzilla: el gran objecte de la vida és la sensació. L’encarregat de dur endavant aquest manament incendiari — “el buit insaciable” responsable dels actes— havia de ser una mena de dandi, crapulós i competitiu en l’art de la seducció, desdenyós amb les normes establertes i alhora susceptible a atacs de melancolia. Un rebel entremaliat, coratjós i amb certs aires de macarra que no és un altre que l’heroi romàntic. El més divertit de tot, tal i com assenyala Lampedusa, és que lord Byron mai hauria regnat com a poeta a no ser per un article ferotge que patí el seu primer i inofensiu poemari: perquè després diguen que la crítica és un passatemps inútil i sense influència.

El protagonista que ideà Lérmontov per a Un heroi del nostre temps pertany a l’estirp i a l’ideari byronians. Petxorin és un oficial impetuós, temerari i irreflexiu però que també es mostra travessat de dubtes i d’indecisions. Un aventurer captivat per l’exotisme del Caucas i pel desig de conquestes amoroses, creient del destí i no de l’atzar, que igual es comporta com un busca-raons sarcàstic que sucumbeix a foguerades de remordiment. En uns capítols, un hiperactiu Petxorin té temps de raptar una bellesa oriental, casar-s’hi i enviudar, seduir la filla d’una princesa en un balneari i trobar-se amb una antiga i possessiva amant. És cert que algun episodi —el dedicat als contrabandistes— és previsible i sense relleu, que els retrats femenins són de guix clivellat, però en un moment en què la prosa russa encara era insegura i balbucejant Lérmontov construí una novel·la agosarada en la tècnica —un narrador que recull dues veus per a contar la història i que desatén l’ordre cronològic— i on el ritme flueix i ens embolcalla.

Si de cas, l’humor —la perseverança amb què Petxorin escarneix i provoca a l’irrisori pretendent Gruixnitski, vestit amb capa tràgica— i el retrat del protagonista són els millors aconseguiments d’Un heroi del nostre temps. La barreja d’arrogància i inseguretat, de presumpció tenyida de vulnerabilitat agermanen aquest personatge amb l’Adolphe de Benjamin Constant, sers que després del galanteig i d’ostentar els triomfs descobreixen que han caigut en la trampa i que tot ho han sacrificat a la pròpia vanitat. Però Lérmontov és deutor, sobretot, de la màgia i lluminositat d’Eugeni Oneguin, de les digressions d’un narrador —un Falstaff esmunyedís, fantasiós, tendre i mordaç— que ens du per on vol. Puixkin —i en menor mesura Lérmontov— no podia prescindir del joc metaliterari en els seus versos, amb galtades, burles i reverències a altres autors, un to somrient i desafiant que projectà a la creació d’un protagonista ben allunyat del “pobre Werther, angoixat i ombrívol”.

Tant Lérmontov com Puixkin moriren després de batre’s en duel, i Petxorin i Oneguin acabaren —en contra dels seus propòsits— amb la vida dels rivals. Potser que una de les imatges més antiromàntiques de la història de la literatura siga quan el cotxer tàrtar del conte El duel de Txékhov s’adorm, indiferent al drama que espera als contrincants que es dirigeixen amb pistoles al bosc. La meva vida està impregnada, també, d’aquestes figures fràgils, adorables i poc amigues de les grans declamacions que recorren l’obra txekhoviana. El protagonista d’aquesta narració, Missaïl, és conegut també amb el malnom de Poca Cosa, i fidel a la seua manca d’ambició no vol acceptar cap treball ni cap càrrec corresponent a la seua condició social privilegiada, sinó que tan sols pretén ser un humil ensostrador i pintor de parets. Però La meva vida incideix, més que en altres aspectes, en la incapacitat dels habitants d’una petita ciutat de Rússia d’abastar la felicitat. En un paisatge poblat per ciutadans mesquins, habitatges inhòspits, suborns generalizats i un funcionariat de poques llums —“morros de porc gogolians”—, l’amor, els sentiments paternals o la intenció d’exercir el bé amb la construcció d’una escola per als fills dels mujiks sempre es troben amb la incomprensió, la grolleria i la brutalitat, la barrera de la taverna i el vodka.

Ara bé, fins i tot en aquest ambient tan hostil, Txékhov rescata petits fragments de bondat que ens fan conciliar-nos amb el món i que desplega a través de detalls inoblidables que defineixen els seus personatges: un cap d’estació amb “cara d’esverat, com si estigués a punt d’atrapar alguna cosa”, un mosso “que tenia una galta més gran que l’altra, com si hi hagués dormit molta estona a sobre”, o bé actituds com la d’un poregós Missaïl, que no sap com ha de comportar-se en una declaració amorosa i reconeix, avergonyit, que “em vaig dreçar de la mateixa manera que ho feia davant del pare quan es disposava a pegar-me” amb un paraigua atrotinat. Traços i dibuixos a llapis que perfilen gent grisa i anònima i que ens acosten als secrets de la natura humana.

En els contes de Txékhov tenen un paper rellevant les idees, que s’adhereixen als personatges com els trets físics, la timidesa o el moviment dels ulls. Com en el Relat d’un desconegut, on conviuen un revolucionari que no s’atreveix a acomplir la seua missió, un pragmàtic insolent i cínic i una dama que ha comés el pecat de llegir Turguenev com un manual per a la vida. En el prekafkià El pavelló número 6, el protagonista és un metge que discurseja sobre l’estoïcisme i fa apologia del dolor i del sofriment perquè mai no els ha patit. Els debats sobre el progrés i la ciència en una endarrerida Rússia o els avantatges del treball físic enfront de l’intel·lectual tenen una importància cabdal en La meva vida, però mai com a tesi o com a programa, discussions que queden en un segon terme davant uns personatges que, en algun moment, entenen que la vida tan sols es concedeix una vegada: una de les conclusions més repetides per algunes criatures txekhovianes que també experimenten amb resignació —i enveja— la impossibilitat de sentir-se més a prop de la fe. Els duels, la fatxenderia romàntica i els actes heroics no tenen gens de mèrit ni d’atractiu per a Txékhov, ja que és ben segur que la seua inabastable ideologia es trobara més a prop de Redka, l’amic malaltís de Poca Cosa que després de fer llit i pensar-se que havia arribat la fi, un dia es despertava i deia, sorprés i festiu: “aquesta vegada tampoc m’he mort”.

 

Posdata, 23 març 2012