Els somriures d’Eça de Queirós

La passió narrativa d’Eça de Queirós (1845-1900) constitueix, amb les seues novel·les i contes, una crònica sagaç i irònica de Portugal a finals del segle XIX. Una comèdia humana on ningú escapa a la mirada sorneguera d’un dels grans escriptors europeus

 

El més segur és que Flaubert pensara en ell mateix quan afirmava que si una obra és veritablement gran deixa de ser moderna, clàssica o romàntica. Una bona observació, per altra banda, ja que hi ha autors amb capacitat de difuminar les línies del temps, pertànyer a una època i travessar els moviments literaris sense combregar amb dogmes i idearis estètics. Eça de Queirós prové d’aquesta estirp d’escriptors incomprensibles si l’allunyem d’un període de la història i que alhora tingué la intuïció d’esmunyir-se de l’encasellament generacional. De fet, lluità per esborrar el regnat del romanticisme i, en canvi, no li tremolà el pols per incorporar escenes i personatges extrets dels seus postulats; fou practicant del realisme amb fervor de convers sense desdenyar el territori més fantàstic, com en la narració El mandarín (1880). L’escriptor portugués visqué l’art com una religió i no dubtà a flirtejar amb el simbolisme i altres aventures innovadores i, en el moment de fer balanç d’aquestes creences, avaluar l’experiència amb un somriure insolent en La correspondència de Fradique Mendes (1900). I és que Eça de Queirós féu de la ironia una forma d’entendre la literatura: al cap i a la fi, un ironista amb tendència a la malenconia i a servir-se, en ocasions, del verí del sarcasme. Amb un ritme de prosa i una adjectivació treballats fins a l’extenuació, aquest afrancesat —amb el cor sempre atent als sotracs de Portugal— sabia, com Flaubert, que l’estil també és una forma de pensar.

“Lisboa és una ciutat traduïda del francés a l’argot”, reconeix Fradique Mendes, personatge dibuixat amb tendror i comicitat —una de les criatures més properes a l’esperit d’Eça de Queirós—, una mena de biografia fictícia que conté un autoretrat paròdic de l’autor i dels artistes del seu temps. Captivats per l’exotisme i els corrents que pogueren sacsejar l’abúlia i les inèrcies de Portugal, aquests jóvens ansiosos de rebre llorers i afalacs jugaven a ser dandis impertinents i, tanmateix, no tenien cap inconvenient a disfressar-se d’indigents per tal de proclamar “la grandesa moral del pedaç i la filosòfica austeritat de la taca”. Aquest conjunt de cartes que relaten una inoblidable arribada a l’estació de Lisboa, amors encesos i declinants o els costats més ridículs de la política portuguesa constitueixen un dels moments més feliços —insòlit en la modernitat de la seua concepció— de l’obra d’Eça de Queirós. Una literatura sofisticada que no oblida que l’objectiu de l’escriptura és, sobretot, divertir-se.

Aquesta atracció per escarnir tot el que envoltà l’autor presideix les pàgines d’El crim de mossén Amaro (1875), una reunió de “faldilles i sotanes” on es descriuen les interioritats de la ciutat de Leiria: religiosos i beates es relacionen en un ambient de luxúria i d’hipocresia en el que serà una de les seues obsessions, l’ombra omnipresent de l’església a Portugal a finals del segle XIX. La tragèdia i els aspectes més caricaturescos de la fe —desenrotllats fins al paroxisme en La reliquia (1887)— s’entrecreuen amb l’erotisme i la rialla més provocativa, d’una subtil pornografia a estones. Uns trets que, en part, també són presents en El cosí Basílio (1878), el particular pols d’Eça de Queirós amb Madame Bovary: cínics crapulosos, polítics retòrics i banals, poetes “amb aire tísic”, un entorn resclosit que serveix per emmarcar l’avorriment de Luisa i els estralls de la passió, condicionada pel xantatge de la criada Juliana —una de les grans creacions malvades de l’autor—, tota una acurada arquitectura narrativa que naix d’un dels motors de la literatura del nou-cents, l’adulteri.

Uns amors devastadors que també marquen les vides de tres generacions d’una família aristocràtica portuguesa, Els Maia (1888). L’avi Afonso, un jacobí francmaçó en la seua joventut que progressivament se sentirà atret per la forma de mirar el món —més assossegada— dels britànics, perd un fill que s’enfonsa, desolat, després de ser abandonat per la dona, i es troba amb la responsabilitat d’educar el nét Carlos, protagonista d’una de les novel·les més ambicioses d’Eça de Queirós. Un avi indefens i resignat, que veu com aquell a qui ha criat amb totes les prevencions perquè no caiga en el mateix parany que son pare, se sent atret també pels abismes d’una relació destructiva.

Junt a aquesta trama amb capítols d’indissimulada herència romàntica, Carlos da Maia i els amics viuran el somni regeneracionista per tal d’intentar que es “restaurés el xacrós Portugal”. Darrere de les obres d’Eça de Queirós sempre batega la preocupació sobre el destí del país, la necessitat d’obrir-lo a Europa sense perdre’n la personalitat. Tal i com defineix Kundera, és la història de la novel·la lligada a la història de les nacions petites. Com Gonçalo Mendes, protagonista de La il·lustre casa dels Ramires (1900), picaresc, irrisori, noble i insegur en cadascuna de les accions que emprén, però que Eça de Queirós construeix amb intenció de lligar-lo amb les tares i encerts d’un Portugal que no acaba d’aclarir el futur i que tampoc no sap girar els ulls cap al passat.

Els personatges del cercle de Carlos da Maia s’enamoren i es desenganyen sense abandonar el desig de canviar el rumb de la societat. El seu amic Joao da Ega llig Víctor Hugo i Proudhon i fa proclames revolucionàries irresponsables i pintoresques, però el que realment li agrada és ser acollit entre els braços d’una gran dama i beure xampany francés abans d’enfilar-se en un discurs patriòtic: fins i tot no li importaria ser envaït per Espanya i així despertar el sentiment nacional portugués, tan somnolent. Carlos també viu al llarg de la novel·la la indefinició de concretar les seues pretensions reformistes en fets tangibles i útils per al país.

Però al costat de neguits ideològics i del que els protagonistes jutgen com una paràlisi connatural als portuguesos, Eça de Queirós destaca en Els Maia com a cronista de la natura humana en el seu costat més grotesc. Literats ampul·losos, nobles pansits i anacrònics, arribistes i polítics que només vetlen pels seus interessos privats, cantors de fados que són “gàrgares gemegaires”, redactors de diari apàtics i tediosos: tot un teatre sarcàstic que es combina amb passatges més descriptius i lírics, menys permeables a la burla insidiosa.

Eça de Queirós se sent còmode i s’ho passa d’allò més bé quan ha d’ajustar la lent de la ironia als seus escrits. En la novel·la pòstuma La capital (1925), l’ingenu —i exasperant— Artur Corvelo decideix anar a Lisboa per tal de fer-se un nom amb els seus versos, carregats d’efluvis sublims i de sospirs. Però el que troba a la ciutat és tot el contrari del que havia seduït la seua imaginació: mesquins vestits de cavallers, periodistes i vividors que només volen escurar la butxaca del protagonista, a més de revolucionaris sainetescos i d’un ressentiment incendiari; l’alta societat, hostil i inaccessible. Un recorregut des de províncies fins a Lisboa on l’autor esbudella —sense contenció— des dels bordells fins als salons més refinats. De vegades, la caricatura cedeix el pas a l’acidesa, al retrat inclement.

En el café A Brasilera de Lisboa, Eça de Queirós i els amics formaren una tertúlia, Els Vençuts per la Vida, on podrien haver encaixat Carlos da Maia i Ega, o bé un derrotat Artur Corvelo, esvaïts els somnis rupturistes i amb la serenitat que provoca encaixar que has perdut el joc. Al final d’El crim de mossén Amaro el canonge Dias —un dels millors personatges de l’autor— i el protagonista recuperen episodis del passat, indiferents a la tragèdia, mentre un aristòcrata descriu, junt a l’estàtua del poeta Camoes, les grans virtuts de Portugal en contrast amb el que veu el narrador, mediocritat i un ambient decrèpit. És com si entre la realitat i el que perceben els personatges es produïra una distància insalvable. Però Eça de Queirós no és partidari de la sàtira moralista, del dit acusador. En la seua narrativa conviuen l’humor —un somriure descregut i intel·ligent— i el drama, la ferotgia de les passions d’El cosí Basílio i el posat més comprensiu del marit cornut d’Alves y compañía que, agraït de no haver pres decisions insensates, dialoga plàcidament amb l’amant de la seua dona: descartat un duel o qualsevol acció extrema, no té cap inconvenient a acceptar —bonhomiós i magnànim— que, el que havia passat, no era tan greu. Una determinació que, sense dubte, hauria estat festejada pels Vençuts per la Vida.

 

Posdata, 26 setembre 2008